07.03.2014 - 06:00
El conflicte d’Ucraïna i Crimea, amb Rússia, la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica movent fils, ha acaparat les portades dels diaris i els informatius d’aquests últims dies. S’ha arribat a parlar del retorn a la guerra freda i d’un potencial conflicte bèl·lic a la regió, amb greus conseqüències mundials. Per mirar de destriar el gra de la palla, hem parlat amb un expert en la política i la història de la regió, Llibert Ferri, que va ser enviat especial i corresponsal de TV3 a l’Europa de l’est i a l’URSS entre el 1987 i el 2007. En aquesta entrevista, diu que veu pràcticament impossible que comenci un conflicte bèl·lic a gran escala per la crisi d’Ucraïna i Crimea i que troba exagerat que es parli de tornar a la guerra freda. Ferri analitza l’origen d’aquest conflicte i detalla quins han estat els errors històrics recents que han portat a la situació actual.
—Podem parlar de retorn a la guerra freda arran del conflicte d’Ucraïna i Crimea?
—Penso que és una mica exagerat. Podem dir que es reviu un episodi concret de la guerra freda a causa d’algunes coses que no es van resoldre en aquell moment. Ucraïna és una mena de falla tectònica entre dos continents geopolítics, amb la Unió Europea i l’OTAN, per una banda, i el territori de l’antiga Unió Soviètica, per una altra. Rússia considera que Ucraïna és terra russa. Això ho va dir algú com Aleksandr Soljenitsin, el Nobel de literatura, quan va arribar a Rússia el 1994 després de fer un viatge des de l’Extrem Orient: ‘Em quedo a la frontera d’Ucraïna perquè és terra russa.’ Això ho tenen molt assimilat.
—Per què rebrota el conflicte d’Ucraïna?
—La situació ucraïnesa no s’ha resolt en cap sentit. No hi va haver un pla Marshall per a Rússia, ni per a tota la Europa de l’est. Rússia va tenir la seva teràpia de xoc ultraliberal –amb què podem no estar d’acord–, que va originar una transformació mínima. Els països de l’antic Pacte de Varsòvia, també. I, en canvi, Ucraïna i Bielorússia van quedar als llimbs econòmics, socials, geopolítics i ideològics, amb el Kremlin sempre teledirigint la situació.
—Però la cosa es descontrola…
—A Bielorússia quedava tot lligat amb en Lukaixenko, però a Ucraïna es va començar a perdre el control amb la fi del mandat de Leonid Kravtxuk, una mena de pare de la pàtria ucraïnesa, que provenia del Partit Comunista de la Unió Soviètica. A Kravtxuk li va succeir Leonid Kutxma, un personatge de la ‘nomenklatura’ provinent del sector del complex militar industrial dels míssils. Un personatge molt sinistre. Va ser el moment de l’assassinat dels periodistes que volien investigar-lo; un moment de forta repressió.
—Rússia va començar a perdre el control…
—Després d’aquests dos presidents, va entrar a escena Víktor Ianukòvitx. La seva polèmica arribada, amb tupinada i molt poca transparència, va impulsar la Revolució Taronja, que unia sectors de l’est i de l’oest del país, farts de tanta misèria i que volien un canvi per a tenir una vida millor. La gent que es va mobilitzar observava que els països del voltant havien fet millores, però que Ucraïna havia quedat aturada i no s’hi movia res. Aquella revolució va fracassar perquè Ianukòvitx era un home que tenia el suport de Putin i que va actuar amb contundència. Però la convulsió va continuar fins al moment recent de la marxa enrere ucraïnesa en l’acord d’associació amb la UE. És ara quan esclata la revolta a Maidan que ens ha portat a la situació actual.
—La revolta de Maidan ha quedat tacada per la participació de feixistes ucraïnesos.
—De feixistes, en aquesta mobilització, n’hi ha hagut en tot moment. També hi van ser en la Revolució Taronja. També n’hi havia el 1941 quan hi va entrar l’exèrcit nazi, que va trobar una societat destruïda que acabava de sortir de les urpes de l’estalinisme. Hem de pensar que acabada la Segona Guerra Mundial els soviètics van torturar la població, la van deportar, la van maltractar i hi va quedar un germen reaccionari que emergeix de tant en tant. Això ja ho sabem. Però dir que Maidan és controlada per aquesta gent és una mentida com una casa.
—Qui controla Maidan?
—El moviment és format majoritàriament per organitzacions i gent de la base de la societat ucraïnesa que volen viure millor d’una vegada per totes. Volen viure en el país normal que mai no han estat. Aquí a occident, hi ha una certa esquerra –que s’encanta amb les maniobres de l’Iran i amb els discursos del Maduro a Veneçuela– que es pensa que aquesta lluita geostratègica amb l’establiment d’una multipolaritat que reforci Putin pot ser beneficiosa per a la causa del proletariat internacional… Bé… A partir d’això hi ha hagut una intoxicació evident del sentit real de la revolta de Maidan.
—Després d’anys d’inestabilitat, sembla que Rússia torna a sentir-se forta i activa comptes pendents.
—És cert que hi havia qüestions pendents després de la teràpia de xoc ultraliberal fortíssima que es va aplicar a Rússia dirigida pel Fons Monetari Internacional. Aquella teràpia va capgirar el sistema econòmic rus a un preu altíssim, fins al punt de trinxar tota una societat. Per tant, aquella teràpia va plantar la llavor de la nostàlgia soviètica. L’arribada de Putin va ser providencial des d’aquest punt de vista. És un home fort, del KGB, associat clarament a tot aquell temps… Putin arriba al poder enfilat en una onada nacionalista arran del conflicte de Txetxènia –una guerra provocada amb aquesta mateixa intenció.
—Arriba al poder i…
—Aquest nou líder fort posa ordre a tot el sistema mafiós, ultraliberal i oligàrquic instaurat durant la teràpia de xoc. Els oligarques que se li sotmeten continuen al seu lloc; i els que són desobedients van a la presó o a l’exili. D’alguna manera, Putin restableix la disciplina interna del temps soviètic. Cal recordar que un 9 de maig, commemorant la fi de la Segona Guerra Mundial, va dir aquella frase: ‘La desaparició de la Unió Soviètica és la tragèdia més forta del segle XX.’ Imagineu-vos la Merkel dient que l’ensorrament del Tercer Reich va ser una tragèdia… Oi que és impossible? En canvi, ell gosa dir-ho.
—Putin vol restablir l’imperi.
—Hi ha una línia política i un pensament de fons. Allò que ara en diem un relat. Putin ha ordenat l’estat rus i el següent capítol és restablir a través d’una unió duanera els contorns de l’antiga Unió Soviètica: el projecte eurasiàtic. I aquest capítol no es pot fer sense Ucraïna. A això cal sumar-hi el seu interès personal de perpetuar-se al poder. Necessita victòries estratègiques internacionals per a mantenir un suport intern que no té assegurat. Les enquestes més serioses que s’han fet darrerament mostren una tendència al creixement de l’oposició a Putin. Les classes mitjanes russes han deixat de donar-li suport a Putin.
—Hi ha perill real de conflicte bèl·lic pel conflicte d’Ucraïna i Crimea?
—No. Jo no ho veig. Sincerament, veient els moviments diplomàtics d’aquests dies, penso que la cosa no acabarà obrint un conflicte bèl·lic. Em fa por d’equivocar-me, però no crec que s’arribi tan lluny. Putin podria decidir d’ocupar Crimea i el territori russòfon d’Ucraïna, però fixem-nos que ja ha muntat una cobertura jurídica amb el referèndum del 16 de març. A la pràctica, Crimea no ha deixat de ser russa. Va ser un regal de Khruixtxov a Ucraïna l’any 1954 com una mena de compensació de la mare pàtria per totes les penalitats i la mala vida que havia viscut fins aleshores. A Crimea sempre hi ha hagut tropes russes com si es tractés d’un protectorat. Això que ha fet ara Putin és posar de manifest allò que ja era seu i, d’aquesta manera, salvar la cara després de la revolta de Maidan i la caiguda del seu home a Ucraïna, Ianukòvitx. En tots aquests moviments no hi veig la preparació de cap guerra.
—Hi pot fer res, Ucraïna, per evitar el referèndum i el retorn de Crimea a Rússia?
—Ucraïna no hi pot fer res. La qüestió de Crimera se l’ha d’empassar. Això està dat i beneït. Ho saben els Estats Units; ho sap la Unió Europea, l’OTAN, l’OSCE; i ho sap el consell de seguretat de les Nacions Unides. Que el referèndum de Crimea i l’escissió d’Ucraïna és inevitable ho sap tothom. Putin sap que és la seva manera de demostrar que Rússia encara té poder. L’única cosa que li queda a Putin és la idea d’imperi; perquè el sentit de ciutadania ja l’ha perdut i les classes mitjanes russes no li donen suport.
—I Putin no tindrà més exigències, en canvi de no intervenir militarment a Ucraïna?
—I tant. Putin demanarà la federalització d’Ucraïna, de manera que la part russòfona tingui garantida una certa presència en els òrgans de l’estat. I també exigirà que la ratlla de l’OTAN quedi fora d’Ucraïna a la frontera amb Polònia. És a dir, que Ucraïna quedi com un territori neutral que pugui tenir un pacte d’associació comercial amb la Unió Europea, però també pactes comercials i culturals amb la mare pàtria russa.
—Quines conseqüències pot tenir aquesta crisi a la regió? La presidenta de Lituània ha alertat sobre Moldàvia…
—Indubtablement, aquest episodi servirà a Putin com una amenaça. La qüestió de Moldàvia ha quedat sempre ajornada i la UE no ha estat capaç de controlar-la. Tot això forma part del paquet d’històries pendents de l’Europa de l’est que Brussel·les no ha sabut gestionar. Moldàvia se’ls ha escapat de les mans. La UE ha deixat de banda una colla de conflictes potencials i s’ha dedicat a tot això de l’austeritat i la necessària sortida de la crisi. De fet, ja se’ls va escapar de les mans la Ucraïna de Ianukòvitx i el pacte d’associació.
—La qüestió de Crimea perjudica el procés d’independència de Catalunya?
—Aquests casos no s’assemblen gens. És cert que el govern espanyol s’ha volgut afanyar a defensar la integritat territorial d’Ucraïna i ha volgut imposar a la UE aquesta defensa. Espanya es vol posar al costat d’Ucraïna per la qüestió de Crimea, però realment el seu nacionalisme sintonitza molt més amb el nacionalisme etnicista de Putin. Jo no veig que aquest cas concret perjudiqui el camí de Catalunya cap a l’autodeterminació. El problema el tenim amb una UE que va despistada i que no sap entendre què passa a l’est d’Europa, però que també va despistada amb el cas dels catalans. En aquest moment, la UE s’acluca d’ulls perquè el cas català li fa nosa. Sigui com sigui, el referèndum de Crimea no servirà de referència perquè no es farà en les condicions acceptables de legitimitat ni amb les garanties democràtiques mínimes.
