05.03.2014 - 11:37
Care Santos recollia fa un més el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull per la novel·la ‘Desig de xocolata’ (Planeta), una trama triple en clau femenina que segueix els passos d’una antiga xocolatera de porcellana blanca. En aquesta entrevista amb l’ACN, el seu interès pel món de la xocolata -teló de fons i lligam de la novel·la- va ser la ‘troballa històrica’ d’un xocolater barceloní del segle XVIII que va despertar l’interès d’Europa amb el seu enginy per crear xocolata sòlida. No és estrany que l’episodi inspirés Santos, que diu haver crescut com a lectora als segles XIX i XVIII i ‘se sent com a casa’ quan ha d’ambientar aquest període. ‘Quan escric a vegades trobo que sóc una dama del XIX que ha nascut tard’, afirma.
La xocolata com a plaer personal, com a objecte de documentació històrica, i finalment com a teló de fons de la seva última novel·la. La relació de Care Santos amb aquest apreciat producte es va començar estrènyer el dia que, mentre treballava en una altra novel·la, va conèixer la història d’un xocolater barceloní que va atreure mitja Europa amb un nou enginy que solidificava la xocolata. L’escriptora ha explicat que va anotar aquella descoberta ‘tan interessant’ i va començar a barrinar la possibilitat d’un llibre que transcorregués per la història de la xocolata, des del segle XVIII i el XIX.
Finalment tot va cristal·litzar en un objecte: una xocolatera de porcellana blanca del segle XVIII. A través d’ella l’escriptora ha relligat les històries dels tres personatges femenins que protagonitzen la novel·la. La primera, una jove xocolatera dels nostres dies; la segona una criada del segle XVIII; i la tercera, l’esposa d’un mestre xocolater. Un cop més, són les preguntes que li suggereixen els objectes (‘què ha vist aquesta peça? Per quines mans ha passat? Quina relació han tingut aquestes mans amb l’objecte?’) el motor de l’escriptura de Santos. L’escriptora ho reitera així: ‘Sempre m’interessen les petites històries contingudes en objectes i coses que no semblen o no són importants, i miro d’explicar-les’.
Care Santos ja havia recorregut a l’explicació d’un temps passat en les seves darreres novel·les, però en aquest cas l’exercici literari és més complex perquè l’autora situa l’obra en tres segles diferents. No obstant això l’escriptora remarca que, contra el que pugui semblar, no li ha estat difícil entrar en la psicologia de personatges no coetanis, ni tampoc pensar en clau de personatges de temps allunyats. ‘La gent ha sentit i s’ha emocionat amb les mateixes coses des que som gent’, apunta per justificar que no ha fet cap documentació estranya al respecte, més enllà de la necessària per ubicar els personatges en el seu context.
Però tampoc aquest últim punt li ha suposat un esforç, assegura Santos. I és que la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014 diu que ‘ha crescut com a lectora’ sobretot amb obres del segle XIX, i també del XVIII, i per aquest motiu quan es posa a escriure sobre aquesta època ‘es troba com a casa’, assegura. De fet, l’escriptora ha expressat que, a vegades, quan ha d’escriure, se sent ‘com una dama del XIX que ha nascut tard’ i que sovint pensa: ‘Però què hi faig en aquesta època, si a mi el que m’agrada és el món victorià’.
Tres dones i tres temps
‘Desig de xocolata’ és una obra en tres actes protagonitzada per tres dones. Com l’obsessió que l’escriptora reconeix en certs períodes creatius de les seves obres, o en l’estructuració prèvia de les novel·les, o en la inclusió de jocs narratius, tampoc és casual que l’obra estigui dominada pel gènere femení.
Al respecte, Santos manifesta que tenia la voluntat de mostrar ‘una cosa fascinant que és com la dona ha evolucionat els últims dos segles’, però en cap cas la d’escriure només per a les dones. En aquest sentit l’autora confia que ‘als lectors homes no els caigui el llibre de les mans’, però admet que la seva sensibilitat literària ‘connecta més amb la sensibilitat femenina’. Per què? Doncs perquè ‘les grans històries i la gran èpica no m’interessa gaire, sinó les microhistòries, les minúcies o allò que passa sota les faldilles’, respon Santos.
Abundant en la qüestió, Care Santos reflexiona sobre el sentit de l’escriptura. Aquesta manera d’escriure no li surt, diu, de manera premeditada sinó ‘perquè s’escriu amb la memòria i les emocions, i aquesta és la meva memòria, les meves emocions i la meva honestedat’.
Sobre el to de la novel·la, Santos desvetlla que quan l’escrivia va imaginar ‘la primera part com un drama, la segona com una tragicomèdia, i la tercera com una comèdia descarada’. D’aquesta manera la novel·la ‘es va endolcint’ i arribem a la darrera part amb un somriure. La seva no és, però, una obra dolça ni tampoc un retrat idíl·lic de la història de la xocolata a Barcelona. ‘Em sembla que ja no tinc edat de veure la vida d’una manera ensucrada’, expressa.
