05.03.2014 - 06:00
El cas de l’assassinat del poeta Salvador Iborra ja es va tancar judicialment ahir, al cap de dos anys i mig. Un dels acusats, Saodi M., ha estat declarat culpable pel jurat popular, per unanimitat. L’altre acusat, Zakaria Y., ha estat absolt per cinc vots a quatre, en una deliberació del jurat sorprenentment llarga, d’un dia i mig. La jutgessa ha de fixar ara la sentència i la pena per a Saodi M., que s’espera que sigui de quinze anys de presó, tal com demanen tant el fiscal com l’acusació particular. Mentre no es dicti sentència, l’acusat romandrà en llibertat provisional. Ho va decidir la jutgessa a petició de la defensa, que va remarcar que l’acusat havia acudit puntualment a cada sessió del procés i que no hi havia risc de fugida. La defensa també assegura que presentarà un recurs contra el veredicte, cosa que podria allargar el procés encara uns quants mesos.
Durant judici, fet la setmana passada, les proves van confirmar la participació en el crim de dos individus, però els testimonis només van poder identificar un dels acusats, Saodi M., declarat finalment culpable. Vegeu aquesta crònica del procés, amb les principals proves i testimonis.
Crònica del judici: dues proves decisives
Des del balcó, una veïna veu fugir un dels agressors (i l’identifica posteriorment) mentre el poeta Salvador Iborra, greument ferit però encara viu, just al seu costat, estirat a terra, demana auxili. Li han clavat tres punyalades: l’una li ha perforat el cor, l’altra li ha arribat al pulmó i li ha trencat una costella i la tercera, superficial, és al costat de l’orella. Quan aquest mateix agressor és detingut, l’endemà, la policia científica analitza unes taques de sang que troba a les seves sabates. Les proves d’ADN són clares: és sang de la víctima.
La identificació inequívoca de la veïna i la sang a les sabates són dues de les principals proves contra un dels acusats d’haver assassinat el poeta Salvador Iborra, el setembre del 2011. Són proves noves, que fins ara no eren públiques, i que s’han sabut aquesta setmana, durant el judici del cas.
Han passat gairebé dos anys i mig dels fets, per culpa d’un nou retard judicial ‘aberrant’, segons la família d’Iborra, i amb els acusats en llibertat. El procés judicial es va tancar abans-d’ahir i fins dilluns o dimarts no se’n sabrà el veredicte, que haurà de ser elaborat i aprovat per un jurat popular format per nou persones. En total, el judici ha aportat vint-i-un testimonis i un grapat de proves pericials, que han confirmat la reconstrucció dels fets que en féu VilaWeb fa més de dos anys. Però també ha aportat unes quantes dades noves, que assenyalen clarament un dels acusats. L’altre acusat era el company de pis del primer i, tot i que ha quedat provat que els agressors eren dos, només un ha pogut ser identificat pels testimonis. L’altre havia fugit abans. Abans que els veïns més propers es despertessin i sortissin als balcons.
Tres testimonis clau
Iborra fou assassinat de matinada al portal de casa seva quan es barallava amb dos individus per recuperar una bicicleta robada hores abans a un amic seu. Els dos acusats, detinguts hores després, el coneixien. Eren veïns: havien ocupat feia mesos el principal 2a del mateix bloc de pisos, el número 12 de la Palma de Sant Just de Barcelona, al Barri Gòtic. Segons un dels testimonis del judici, Omar C., que vivia al número 7 del mateix carrer, quan passaven pocs minuts de les sis del matí, els crits d’una baralla el van despertar. Va sortir al balcó i va veure com un dels agressors pujava al principal i tornava a baixar amb un objecte que no va poder identificar, però que segons ell mateix podia ser un ganivet. Tot seguit va poder veure com un dels agressors agafava Iborra pels braços mentre l’altre feia servir aquell objecte per atacar-lo. Iborra es va desplomar a l’instant. L’última cosa que va veure Omar C. fou un dels dos individus fugir mentre l’altre tornava a pujar al pis. Durant la declaració, la setmana passada, Omar C. va escrutar els acusats, asseguts a tres metres escassos. No va poder assegurar que ells fossin els mateixos individus que aquella nit. ‘Han passat més de dos anys’, va dir. I ha reconegut que aquella matinada, des del seu balcó, com ja havia dit a la policia aleshores, era massa lluny, i era massa fosc, per a poder-los identificar.
Una altra veïna, Ximena L., també es va despertar, en aquest cas pels crits d’auxili, uns instants després, quan presumptament la baralla ja s’havia acabat, i va sortir al balcó, molt més proper als fets que no el d’Omar C. Va veure Iborra a terra, malferit. I també va veure com algú es despenjava per una canonada des del balcó del principal, es mirava Iborra sense immutar-se, i fugia sense ajudar-lo. Ximena L. va baixar tot seguit amb un paquet de tovalloles per mirar d’aturar les hemorràgies. No van servir de res. Ella, però, sí que va ser capaç d’identificar el noi que havia vist despenjar-se del balcó. El va assenyalar hores després en una roda de reconeixement. Era Saodi M., un dels acusats, el mateix que més tard la policia científica confirmà que duia sang de la víctima a les sabates.
Qui va fer la primera trucada a l’ambulància, però, fou una treballadora del convent de les Dominiques de la Presentació, al carrer de la Bella Fila, que aparcava cada dia davant el portal on vivia Iborra. Al judici va explicar com, mentre aparcava, va veure algú ferit a terra que demanava auxili i, just després, un individu baixava del balcó del principal amb un ganivet a les mans. De tanta por que va passar, no va gosar ni mirar-lo i, per tant, no el va poder reconèixer ni a les rodes de reconeixement ni al judici. En canvi, sí que es va poder fixar en la manera com anava vestit, com es movia i en la seva constitució alta i prima. I explica que li va semblar veure’l minuts després, darrere el cordó policíac, movent-se d’una banda a una altra, mig amagant-se, entre veïns curiosos. Tot apunta que no s’equivocava, perquè Saodi M., com ell mateix va reconèixer al judici, era efectivament darrere el cordó de la policia minuts després dels fets. Fins i tot un mosso d’esquadra, també present al judici com a testimoni, li havia demanat la documentació, estranyat per la seva actitud nerviosa. Probablement Saodi sabia que si la policia entrava al pis, massa pistes l’assenyalarien: hi havia documents a nom seu i el seu telèfon mòbil, a més de tota mena d’objectes robats i denunciats aquells darrers dies a diversos punts del barri.
Ferides a la cara
La policia va entrar al principal 2a dues hores després de l’acordonament, basant-se en les declaracions dels testimonis, que asseguraven que almenys un dels agressors s’havia despenjat d’aquell balcó. Les proves d’ADN i la documentació recollida dins el pis van demostrar que Saodi M. vivia efectivament al principal 2a del número 12 de la Palma de Sant Just. I també van provar que l’altre ocupant del pis era Zakaria Y., l’altre acusat, que fou detingut l’endemà a la tarda dins el mateix pis, on havia tornat a entrar violant el precinte policíac. Zakaria Y., en el moment de ser detingut, tenia lesions considerables a la cara, que segons que van explicar els metges forenses en el judici, podien derivar perfectament d’una baralla succeïda trenta-sis hores abans.
Els acusats neguen la implicació amb l’assassinat
Zakaria Y., igual que Saodi, es va negar a respondre les preguntes del fiscal i de l’acusació durant el judici (només van respondre les dels seus advocats) i es va desvincular de la baralla amb Iborra declarant que aquelles ferides tenien origen en una altra baralla, en aquest cas amb un porter de discoteca el dia abans. No va especificar, però, de quina discoteca es tractava ni va aportar cap més detall que permetés de fer-ne cap comprovació. El seu advocat va recordar que cap testimoni no havia pogut verificar que Zakaria Y. fos el segon agressor i va remarcar, també, que no li havien trobat cap resta de sang ni d’ADN d’Iborra, ni a la roba que duia ni al cos. Cal tenir, en compte, però, com va fer notar l’acusació, que fou detingut més de trenta-sis hores després dels fets i que, per tant, hauria tingut temps de dutxar-se i canviar-se de roba.
Saodi M. va assegurar, malgrat que fou vist despenjant-se del balcó, que aquella nit no havia dormit en aquell pis del Gòtic i que a primera hora del matí hi havia anat recollir el mòbil que havia deixat carregant-se. Aleshores, va dir, no hi havia pogut accedir perquè s’havia trobat el carrer tallat i acordonat per la policia. El mòbil, efectivament, era dins el pis, amb fotos seves, i fou, de fet, una de les primeres pistes per a la policia.
Pel que fa a les taques de sang de la sabata, la defensa va mirar de convèncer el jurat que podrien tenir origen en aquell mateix matí, quan Saodi M. havia arribat al lloc dels fets i s’havia trobat el carrer tallat. Els agents de policia que van declarar al judici, però, van deixar clar que l’acordonament ocupava tot el carrer, que ningú no va accedir a l’interior de la zona preservada tret dels tres veïns que ja hi eren i que ja van ser interrogats. Segons la policia, era impossible que s’hagués pogut tacar de sang de la víctima en aquell moment, sobretot tenint en compte que el cordó policíac era, pel cap baix, a quinze metres de distància del lloc dels fets.
