Millet al bar

Dilluns, dinava amb en Santi Carreras de menú en un restaurant del carrer Mestre Nicolau de Barcelona, quan l’encarregat es va acostar a la nostra taula per dir-nos amb gest de positiva repugnància: “Aquí a fora hi ha en Fèlix Millet prenent el cafè.” Quan vam sortir el vam veure. Vestia aquella americana esportiva de quadrets que tothom diu que és de pobre però que les venen a can Bel del passeig de Gràcia per un ronyó, succionava un cigarret com un desesperat i parlava amb algú més jove que feia la mateixa cara de poca vergonya que ell. Em guio molt per les cares. Ja sé que això no es porta ni té cap valor, però jo, que dec ser de l’escola d’en Marià Cubí abans que la de Freud i que sobretot sóc de la de la meva àvia Angelina, que endevinava els sospitosos des de dues cantonades, dono a les fesomies molta importància. Tanta, que no he entès mai que tanta gent confiés el vil metall o l’espiritual música a un home que d’una hora lluny es veu que va de cantó, que és d’una ignorància recalcitrant i que només té ulls per mirar els escots de les senyores. Aquell matí, Millet havia passat pels jutjats. No diré que segués a la terrassa del restaurant tan tranquil, però res no alterava el seu rostre de sempre. Llavors no sabíem que al cap d’unes hores es trencaria el fèmur i no podria declarar l’endemà.

Fèlix Millet ja presentava aquesta figura quan no estava encausat ni se li coneixia el saqueig del Palau. Un dia que l’alta societat de Barcelona li va retre un homenatge amb un dinar a les Drassanes, hi vaig anar destacat pel diari i ja vaig escriure que em sorprenia que tanta gent de posició aplaudís aquell home. Va pujar a l’escenari a recollir la placa que se li concedia caminant de tort i va fer un discurs que no es va entendre de res de tan espès.

¿Només jo, que no sóc ningú i només he vist Fèlix Millet de lluny, m’adonava de la seva condició moral? No ho crec. L’altre dia rellegia les memòries de Manuel Ibáñez Escofet, La memòria és un gran cementiri. Fèlix Millet hi té molta presència. No aquest, sinó el seu pare, Fèlix Millet Maristany. Cada cop que Ibáñez Escofet el cita –i el cita per bé com a gestor cultural i activista polític–, l’anomena amb els dos cognoms, sense fallar. No ho fa pas amb els altres personatges que surten. He observat que altres memorialistes de la mateixa època –entre els anys seixanta i noranta– fan igual. Sempre Fèlix Millet Maristany. Per què? ¿No volien que se’l confongués amb Fèlix Millet Tusell, l’home que ens ocupa? ¿Ja li veien en el tracte o a la cara una cosa estranya, un no rodar rodó?