‘Concentració editorial? Una experiència negativa’

Aquest 2014, tot just passat festes, es presentava a Barcelona una nova editorial, l’Alta editorial, capitanejada per Eugènia Broggi. Va debutar fa pocs dies amb dos títols que són tota una declaració d’intencions: la traducció d’Alba Dedeu del recull de contes ‘L’última nit’, de James Salter, i la nova novel·la de Toni Sala, ‘Els nois’. Broggi és una editora jove però experimentada, després d’haver passat per l’editorial Empúries. El dia de la presentació no hi va faltar un dels seus mestres, avui jubilat: Xavier Folch, considerat ‘editor d’editors’. Amb la seva presència, apadrinava Eugènia Broggi i l’encoratjava en aquesta aventura en solitari. Ara els hem tornat a reunir a VilaWeb, en un cara a cara, per parlar de l’ofici d’editor i de l’edició a Catalunya, del procés de concentració editorial del Grup 62, que ells han viscut des de dins, i del nou univers de petites editorials que han aparegut aquests darrers anys (vídeo).

Xavier Folch, nascut el 1938, i Eugènia Broggi, el 1974, representen dues generacions d’editors que s’enllacen. La trajectòria de Folch comença el 1968 a l’editorial Ariel. El 1976 passa a l’editorial Crítica, i el 1986 es converteix en el director d’una nova editorial, Empúries, que és la que li dóna més nom com a editor. El 1996 Empúries i Edicions 62 es vinculen i el 2005 entren a formar part del Grup 62, amb participació del grup Planeta, Enciclopèdia Catalana i ‘la Caixa’. Folch es va jubilar l’any passat, havent format part del consell editorial del Grup 62 del 2007 al 2013. L’ofici d’editora d’Eugènia Broggi va començar el 2004 a l’editorial Empúries, segell que va passar a dirigir i que va abandonar l’any passat. Enguany ha engegat una projecte editorial personal, l’Altra editorial.

—Com us vau fer editors?

—Xavier Folch: Vaig començar treballant d’economista uns anys (me n’havia oblidat completament, d’això) i després vaig entrar a la Universitat de Barcelona d’ajudant. Quan em van expulsar, dos mestres meus, en Pere Ribera, director del Liceu Francès, i en Manuel Sacristán, professor a la Facultat d’Econòmiques, es van interessar per ajudar-me i cadascú pel seu compte van anar a parlar amb la gent d’Ariel. La gent d’Ariel era un grup d’intel·lectuals liberals, expulsats de la universitat l’any 1939, després de la guerra, i que el 1940 van muntar una impremta, que de mica en mica es va anar convertint en una editorial. I els amos d’Ariel, Alexandre Argullós, Josep Maria Casalmiglia, i Joan Reventós, em van contractar.

—Eugènia Broggi: Jo vaig començar la carrera professional a Londres, fent de llibretera, a la llibreria Foyles. Era una llibreria atípica: no tenia sistema informàtic, no hi havia cap mena de control sobre l’estoc. Era una llibreria de sorpreses, perquè quan hi entraves et podies trobar qualsevol cosa. Allà vaig descobrir que la meva vocació era fer de llibretera. Un dia vaig enviar una carta a en Jordi Herralde, d’Anagrama, demanant-li que traduís en Murakami, el llibre que després es va titular ‘Tòquio Blues’. L’Herralde em va dir: ‘Quan tornis vine’m a veure, vejam si trobem una manera de col·laborar.’ Quan el vaig anar a veure, diria que ens vam entendre bé des del primer dia, i vaig començar a llegir per a ell. I vaig fer de lectora fins que vaig escriure a l’Ernest Folch, quan va assumir la direcció general del Grup 62. Va ser un procés lent, però vaig acabar entrant i portant Empúries.

—Xavier Folch: Ara que has dit això d’en Murakami, recordo que parlaves amb la gent de la casa perquè te’l deixessin contractar i et feien poc cas. Suposo que pensaven: ‘Qui és aquest senyor, un escriptor japonès que encara no és conegut… Ens hi enganxarem els dits.’ No tenia la fama que té ara. Tu vas tenir una gran tenacitat i quan vaig veure com el defensaves vaig pensar que servies per a això.

—Eugènia Broggi: En Bernat Puigtobella havia contractat en Murakami per a Empúries, havia publicat dos títols i n’havia venut molt pocs. Però just quan vaig entrar era el moment de publicar la novel·la important d’en Murakami, que era ‘Tòquio Blues’. I realment ningú no em feia ni cas. Però vaig aconseguir una carta dels agents literaris i una carta del traductor al català, l’Albert Nolla, per a obtenir una subvenció. Era molt difícil, perquè no et concedeixen cap subvenció si abans no tens els drets del llibre. Però ho vaig aconseguir i el vam poder contractar. I va ser un èxit, n’hem venut uns 50.000 exemplars, una bogeria. Va ser un cop de sort, d’aquests del principi.

—Xavier Folch, vós sou nascut el 1938; Eugènia Broggi, sou del 1974. Us separen gairebé quatre dècades. Hi ha grans diferències en la concepció d’aquest ofici?

—Xavier Folch: Quan vaig entrar a Ariel, és clar que interessava vendre llibres i que l’empresa fos un negoci per a mantenir-se, però els propietaris veien clar que Ariel era una empresa cultural i que s’havia de contribuir amb una aportació que fos útil a la gent. I això crec que s’ha anat perdent. Les editorials han volgut que fos un negoci tan rendible com els més rendibles. I això crec que és impossible. Això va començar als Estats Units de manera sistemàtica. L’editor André Schiffrin ja ho va predir i explicar. Ell dirigia una editorial de prestigi, Pantheon, i quan la va comprar una empresa que no en sabia gens, de llibres, el van despatxar perquè el seu segell era menys rendible que els altres. És allò que expliquen d’en Murdoch, em sembla, que va entrar en una editorial que havia comprat i quan va acabar la visita va comentar que havia trobat molt estrany que allà no treballés ningú, perquè tots llegien. Això va anar predominant en les grans editorials americanes. Schiffrin va escriure ‘L’edició sense editors’, on mostrava aquesta tendència i el fet que l’editor ja no era una figura important en una editorial. I també va preveure que aquest fet arribaria a França, Alemanya, Anglaterra…, als països més culturitzats d’Europa. Després va arribar a Espanya i a Catalunya. En el cas de Catalunya la situació encara és més complicada perquè tenim una llengua minoritària dins el propi país.

—Eugènia Broggi: Trobo que justament perquè la situació del català és complicada (i cada vegada ho és més, perquè la gent llegeix menys potser perquè té més distraccions en el seu temps lliure), ara tornen a sorgir aquests nuclis editorials de factura més artesanal. En els últims vint anys hem viscut un moment d’expansió en tots els àmbits (cultural, econòmic…), de globalització de tot, on l’editor s’ha convertit en un venedor o promotor de llibres i ha perdut una mica l’essència primera de la vocació de llegir i comunicar-ho als altres. Ara, les estructures editorials més petites permeten a l’editor com a lector i com a prescriptor de tornar a agafar credibilitat. Crec que l’editor que només ven per vendre ha anat perdent credibilitat, ja no té tanta força.

—Xavier Folch: És que havíem arribat a un extrem, i encara hi som: editar només per vendre, sense que tingui més valors. Però aleshores si el llibre no es ven, fas el ridícul. I aquest fenomen que deies tu, de tots els petits editors que han anat sorgint, doncs sumats fan una feina considerable. I sí que es mouen per un altre principi. Crec que això ha estat una sort. Potser s’hauria pogut preveure, que aquests petits editors van ocupant una part del mercat que cada vegada els fa més respectables.

—Eugènia Broggi: S’han acabat fent lloc perquè fan la feina ben feta i perquè tornen a recuperar el respecte per la feina que fan i pels llibres que publiquen, i això és important, perquè s’havia perdut bastant.

—Vosaltres heu viscut des de dintre la concentració editorial a Catalunya, perquè heu format part del Grup 62. Com heu viscut l’evolució d’aquest grup, des que fou creat, el 2005, fins a l’actualitat, ara que Planeta ja en controla el 80%?

—Eugènia Broggi: En el meu cas, diferenciaria el pla pràctic, del dia a dia, del pla teòric: en el pla pràctic, crec que és evident per a tothom que el dia a dia es complica molt en la concentració editorial, perquè hi ha molta més gent i més ambició i necessitat de vendre. Tot és més ordenat, per tant hi ha més burocràcia, hi ha més jerarquia imposada que també obliga a fer més reunions, més temps invertit a comunicar-se coses que potser no caldria. En el pla teòric, i parlo per mi, el fet de formar part d’una estructura més gran implica més pressió de pressupost i vol dir que has de vendre més llibres. Això em va acabar motivant una distància amb la vocació original per la qual havia decidit de fer-me editora, i va fer que acabés convertint-me una mica en una funcionària de la feina, que acabés treballant més per a una facturació final que per al llibre que publicava. En tots dos nivells, per a mi l’experiència és negativa. També considero negativa la concentració editorial perquè la conseqüència final que comporta és que hi ha poca diversitat. Si totes les editorials són en un mateix grup, hi ha poc aire fresc i les coses canvien poc. En un gran grup tothom acaba seguint unes pautes semblants. Es perd la varietat, que sempre és molt rica.

—Xavier Folch: Jo al començament, d’una manera egoista, vaig pensar que amb aquesta gran estructura podríem disputar els drets de llibres que ens convenia de comprar, encara que fossin cars. Però, és clar, això era una mica enganyós, perquè al final, com que el criteri essencial és el de la rendibilitat, els criteris culturals queden completament en segon terme.

—Eugènia Broggi: És important que tots siguem conscients que totes les editorials del món volem vendre llibres. No és que sigui una cosa dolenta, l’ambició de vendre. És necessària i és bona, perquè fa que l’editor s’impliqui molt a l’hora de vendre el llibre. El problema és que la venda sigui l’únic criteri o el criteri principal per publicar. I l’altre tema és la presumpció d’entendre que els llibres que es venen no tenen ambició literària. És l’altre aspecte trampós del fet de voler vendre, entendre que un producte de consum massiu ha de ser un producte dolent. És clar, no necessàriament. Hi ha llibres molt bons de gran èxit.

—Xavier Folch: Oi tant, tu has viscut també l’experiència de ‘Harry Potter’, que és una sèrie de llibres excel·lent, que ha trencat el mite aquell que les criatures no podien llegir llibres llargs. Precisament perquè era un llibre llarg, el va contractar una editorial literària i no cap de les grans editorials del món de l’ensenyament a Anglaterra i els Estats Units. Ara, també diguem que això no passa normalment, que la majoria de ‘best sellers’ són d’un nivell baix, que si no existissin no passaria res.

—Eugènia Broggi: Sí, i ‘Harry Potter’ va néixer gràcies als lectors, un boca-orella a l’estil de ‘Soldados de Salamina’ d’en Javier Cercas, que diuen que va començar a partir de la recomanació dels llibreters. Després hi ha el ‘best seller’ prefabricat, aquell que l’editorial vol convertir en ‘best seller’. És aquí on hi ha aquesta cosa que grinyola, del perquè no pots intentar convertir en ‘best seller’ un llibre que estigui bé.

—A Catalunya, la crisi ha castigat greument el grup editorial. En aquests moments és més fàcil que subsisteixi una editorial petita amb poca infrastructura que una gran estructura editorial. I ens trobem que avui l’editorial Empúries no té editor propi (ningú no us ha substituït, Eugènia Broggi), o que Edicions 62, el gran segell editorial de la segona meitat del segle XX a Catalunya, no ha trobat el seu lloc i ha anat perdent el seu caràcter.

—Xavier Folch: Quan vaig començar (i això va durar molt de temps), era molt important de construir un catàleg per a un editor. I això implicava que les editorials tenien un fons, independentment de les novetats que treien. Aquest fons era una cosa sòlida, que es mantenia i que durava. De manera que quan un llibre bo sortia publicat funcionava molts anys, normalment. Molts. Això encara passa bastant a les grans editorials europees: Gallimard a França, Suhrkamp a Alemanya, Einaudi o Feltrinelli a Itàlia (tot i que Einaudi ha canviat de propietari i ara és d’en Berlusconi). Però em sembla que és un fet que s’ha anat perdent en tots aquests anys. I el problema que veig en les editorials petites és que per construir un catàleg per força ha d’anar lentes, perquè poden publicar pocs llibres cada any. Però, en canvi, sí que veig que tenen un gran avantatge per tirar endavant, que és la manca de despeses d’infrastructura. Amb això pots resistir en una època de crisi. En canvi, les grans editorials i grups amb molta gent estan molt afectades per les despeses exagerades que tenen. Encara que retallin els sous i treguin gent, la despesa és tan alta que afrontar la situació se’ls fa molt difícil.

—Eugènia Broggi: Tot i que això també passa en altres àmbits, no només en l’editorial. Ara, com dèiem la gent del Grup 62: per fer un llibre en català i per fer un llibre en castellà cal la mateixa gent. Però el castellà ven deu, dotze, quinze vegades més que no pas el català. I pel que fa a la mida de l’editorial, doncs una petita editorial es pot permetre de vendre set-cents llibres d’un títol i pot arribar a ser un èxit, però, en canvi, una editorial d’un gran grup, almenys ha de vendre mil exemplars o mil dos-cents, per poder funcionar amb normalitat. 

—Preveieu que aquesta proliferació d’editorials petites puguin acabar fent-se la competència entre elles?

—Eugènia Broggi: Hi ha espai per a molta gent: cada editor té un gust diferent, uns interessos propis, i això fa que dinamitzi el panorama. Pels autors, indiscutiblement, és millor. Si no estan bé en un lloc poden canviar, buscar uns altres aliats i uns altres còmplices.

—Però en aquestes editorials petites molts editors no viuen de fer d’editors.

—Xavier Folch: Però cada vegada més, em sembla.

—Eugènia Broggi: Sí, n’hi ha alguns que no, però jo penso que hi ha molts petits editors que ara sí que viuen d’això i que se’n surten i que van fent. Òbviament, tal com em va dir un amic editor castellà independent: ‘Si et vols fer rica i comprar-te una casa amb piscina, no et facis editor independent.’ Això és evident.

—Vós que acabeu d’iniciar un nou projecte editorial independent, l’Altra Editorial, i que passeu a engruixir el club de les petites editorials, què us fa pensar que us en sortireu?

—Eugènia Broggi: Penso que hi ha lectors molt bons en castellà i gent que té molt bon gust i és prescriptora, que potser encara no han trobat els seus autors en català, que n’hi ha i que realment valen molt la pena. Trencar aquesta barrera, a través d’aquests lectors-prescriptors que encara no han entrat en la literatura catalana i només en llegeixen de castellana, pot ajudar molt. I penso que és possible perquè hi ha autors catalans que valen molt la pena.

—Tots dos heu construït el catàleg de l’editorial Empúries, un catàleg que mostra autors de tot l’àmbit lingüístic, de tots els Països Catalans: Estellés, Palàcios, Bauçà, Mesquida, Bezsonoff… 

—Xavier Folch: El criteri bàsic era i ha de ser la qualitat. Però al mateix temps, calia editar aquests autors per motius extraculturals, per motius diguem-ne polítics. Una de les coses que sempre m’ha satisfet més d’Empúries, a banda d’algunes traduccions, era haver fet que alguns autors fossin diferents pel fet d’haver-los publicat a Empúries. La percepció que es tenia d’aquests autors ja no era la mateixa. Havia pujat. Un cas clar és el de Joan Vinyoli, un senyor que havia quedat arraconat. O el cas d’en Bauçà, un autor ara reconegut però que en aquell moment no ho era. També en el cas d’en Palàcios… Per tant, aquesta és una feina que devíem fer ben feta. Però també he pensat que no havia defensat prou bé autors que eren molt bons. Per exemple, un dels millors prosistes catalans vius, pel meu gust, és en Josep Maria Fonalleras: té una llengua magnífica, és divertit de llegir, i mai no li hem tret el suc que li podíem haver tret. En aquest cas és culpa meva. I a Mallorca, quants bons escriptors hi ha amb tant poca gent? És admirable.

—Eugènia Broggi: Jo per herència, per continuïtat, he publicat autors de tot arreu: el Bezsonoff de Catalunya Nord, per exemple, que té una personalitat molt forta. I he tingut la sort i el privilegi d’anar veient i vivint tot el territori. Ara, en aquest nou projecte que inicio, he de veure com puc anar incorporant tot això, perquè d’autors catalans bons n’hi ha bastants i hem d’anar veient com ens els repartim entre els que publiquem ara.

—Un dels llibres que us ha satisfet més de publicar? En quines condicions ho vau fer?

—Xavier Folch: Un dels llibres que m’ha fet més il·lusió de publicar és ‘El vigilant en el camp de sègol’, d’en Salinger. Primer, perquè m’havia agradat molt quan el vaig llegir de jove. Després, a trenta anys, el vaig tornar a llegir i em va tornar a agradar. Després, un dels meus fills que havia anat a Amèrica, em va dir: ‘Una de les coses que dóna personalitat col·lectiva als Estats Units és en Salinger. Perquè el comparteixen gent d’esquerres i de dretes, joves i vells, homes i dones, uns que són cultíssims i d’altres que no ho són tant. A tots els uneix que han llegit el Salinger i en són uns entusiastes. És el llibre més llegit de la història dels Estats Units, i amb diferència. A vegades les llistes el posen el segon després de la Bíblia, però fan trampa perquè la Bíblia sovint la regalen. I em sembla que ara em tornaré a llegir ‘El vigilant en el camp de sègol’, perquè he llegit una mena de biografia d’en Salinger que acaba de sortir, que m’ha decebut bastant, però m’ha fet venir ganes de tornar-lo a llegir.

—Eugènia Broggi: Generalment, els llibres que m’han satisfet més de publicar sovint són els que hem venut menys. Però em ve al cap en Vicenç Pagès. Ara ha guanyat el premi Sant Jordi, però quan li vaig publicar ‘Els jugadors de Whist’ era un autor de molt prestigi i reconegut, i, en canvi, els seus llibres havien tingut fins llavors una repercussió petita. I estic especialment satisfeta per com vam fer créixer el llibre. I va tenir un gran èxit de lectors, vam arribar a deu mil exemplars. És la satisfacció que un llibre en el qual has cregut molt hagi conquerit molts lectors també.

—Un dels llibres de més èxit que heu publicat? En quines condicions ho vau fer?

—Xavier Folch: ‘El món de Sofia’ de Jostein Gaarder, un escriptor noruec de llibres infantils, que va publicar aquest llibre perquè a Noruega, com en molts altres països, la filosofia havia anat cap avall en l’ensenyament. Ell va fer aquest llibre, que va tenir un èxit descomunal a Noruega, i que després va ser traduït a tot el món amb un gran èxit també. I a nosaltres, a Empúries, ens va permetre de tornar un crèdit que ens tenia molt enganxats, ja no recordo de quin banc.

—Eugènia Broggi: Jo triaré ‘Gomorra’ de Roberto Saviano. Em sembla que el vam contractar per dos mil euros, amb un tiratge de dos mil exemplars. Era un autor desconegut. El llibre parlava de la Camorra napolitana i teníem molt d’interès en el llibre, perquè ell hi havia posat molta ambició estilística i literària també. En Saviano va venir l’abril del 2007 a fer la promoció. Venia sense escorta. I al cap de res, un mes o dos, la Camorra el va amenaçar de mort i les vendes es van començar a escalar, però ell va començar a viure amagat i protegit. S’hi ha jugat la vida i l’ha sacrificada del tot. La segona vegada que va venir ja va ser amb escorta. Vam haver de tancar el restaurant i tot.

—Xavier Folch: Però va anar al camp del Barça. I va demanar de conèixer en Messi. I en Messi, quan va saber que en Saviano era de Nàpols, va dir de seguida que sí, perquè es va pensar que hauria conegut el Maradona.