25.02.2014 - 06:00
És el primer dia del Mobile World Congress (MWC) i no em resulta gens difícil d’arribar-hi amb moto des del centre de Barcelona: sols cal deixar-se endur pel riu de taxis i cotxes de luxe que davallen en direcció al Llobregat. En una estatística mental, totalment subjectiva, em convenço que nou taxis barcelonins de cada deu s’hi adreça; el desè probablement deu anar cap a l’aeroport, en cerca d’algun assistent al congrés que fa salat.
A la porta sud del firal de Gran Via en baixen passatgers arribats de tot el món. Són majoritàriament homes, vestits tan foscos com els vidres tintats dels seus luxosos vehicles (que, de manera ben excepcional, ocupen aquesta setmana tot l’aparcament disponible als carrers poligonals de la Zona Franca). El toc de color, en tot aquest ambient gris, el posen les dones, veritable brot verd de la fira: malgrat que encara hi són desproporcionadament minoritàries, amb la perspectiva dels anys n’hi percebo un lleuger augment gradual.
Com tothom, entro per la portalada principal del flamant recinte de Fira Barcelona, la que dóna al nou ‘skyline’ hospitalenc de la plaça d’Europa. Avui, excepcionalment, també dóna a tota mena de protestes: la de treballadors de Panrico, la de bombers… Una vegada superades manifestacions i controls, una riuada de professionals mobilitzats se m’emporta passadís enllà. És una riera concorreguda, ara a migdia, que avança a pas ferm. No s’hi val a badar, en aquest corrent; hi ha perill constant de topar amb despistats que miren el mòbil. ‘Sorry’ i ‘Excuse me’, en aquests casos, són els mots clau per sortir-se’n: en anglès, és clar, la llengua oficial del MWC i de la mobilitat.
Si et pares, perilles –penso–, tant en aquesta fira com en aquesta indústria. I és que des que va néixer la fira, el llunyà 1987 a Canes (Occitània), amb el críptic nom de GSM World Congress, tot plegat ha canviat molt: els primers anys els visitants sols podien parlar per telèfon; amb el trasllat a Barcelona, des del 2006, també s’hi feien fotografies i hi escoltaven música; i aquests darrers anys, a l’únic aparell que duem a la butxaca hi afegim de tot i més: serveis, continguts, aplicacions…
Al primer ‘hall’, dels vuit en què es divideixen els quasi cent mil metres quadrats del firal de Gran Via, es fa evident allò que fa anys que tenim tant davant del nas, que no veiem o no volem veure: el domini creixent de la Xina en molts àmbits. L’estand de l’empresa Huawei, el fabricant d’equipament de xarxes i telecomunicacions més gran del món des del 2012, ocupa la meitat de tot el pavelló, en una mostra de poder que és difícil que passi inadvertida. El fabricant escombrat per Huawei fa dos anys, el suec Ericsson, s’ha hagut d’acontentar presidint el segon pavelló, més fred i nòrdic.
Cal deixar enrere el silenci negociador dels dos primers ‘halls’ i arribar fins el tercer per a trobar l’essència del nou i heterogeni univers mòbil que s’ha configurat aquests últims anys. Es nota, d’entrada, amb la quantitat de gent i de moviment que hi ha: un veritable formigueig. Pesco un comentari d’un passavolant que crec que ho defineix prou bé: ‘High traffic zone.’ Nokia, al ‘hall three’, hi ha plantat un ‘tree’, l’espai més ‘creatiu’ del MWC en absència del sempre espectacular estand d’Android de les altres edicions; l’automobilística Ford hi ha aparcat alguns cotxes doblement mòbils; el fabricant de xips Qualcomm rep els visitants amb un fórmula 1, i Oracle, amb una maqueta del seu iot de la Copa de l’Amèrica com a introducció, m’imagino, de la seva gamma de productes de IoT (Internet of Things). Hi són, ras i curt, els noms propis de tots els subsectors que han convergit, poc o molt, en la moda de la mobilitat. Inclòs Firefox, que el primer any del seu sistema operatiu per a mòbils ja ha penetrat en quinze països de bracet amb quatre fabricants (Alcatel, Huawei, LG i ZTE) i operadores (entre les quals, Telefònica). És el primer lloc del recinte, també, on descobreixo exposades els primers braçalets i rellotges connectats, i on observo individus agosarats amb les Glass de Google posades.
El quart pavelló no acull estands, sinó estats i ponents: és l’anomenat ‘Conference Village and Ministerial Programme’, l’espai de congressos i de conferències ministerials. No és estrany, doncs, que el cinquè ‘hall’, l’ocupin majoritàriament governs. Hi veig el de França, el d’Israel i el de Turquia, discrets. També hi ha, frec a frec, però ben separats, els d’Escòcia i la Gran Bretanya. La bona cohabitació es desdibuixa, amb tot, un centenar de metres enllà: l’espai de ‘Catalonia’, auster i ben aprofitat per una seixantena d’empreses, és enlluernat invasivament pels llampants neons vermells i grocs del veí estand de ‘España’. És la marca Espanya, no n’hi ha dubte, la que es desmarca de tot el pavelló.
Per a mirar de recuperar la paleta completa de colors m’adreço a l’últim ‘hall’, el vuitè, que em rep amb el blau de Samsung, el primer i principal estand d’un App Planet ja del tot consolidat dins el MWC i amb un públic no tan gris ni tan gran. Estudiants amb samarreta, empresaris novells i joves emprenedors amb empenta miren de fer-s’hi lloc. Artic, Ascamm, Catalunya Apps, Barcelona Digital, CIT, CTTC, I2Cat i Neàpolis són les vuit empreses, dels dos centenars, que es presenten al món sota el paraigua de Catalunya, amb un altre estand propi. No és l’únic país petit que basa l’estratègia en les aplicacions: Àustria, Baviera, Gal·les, el nord d’Irlanda i Suïssa també han optat per dinamitzar un camp que, amb una inversió relativament modesta, pot arribar a desenvolupar fenòmens com WhatsApp, pagats a preu d’or per gegants com Facebook. Potser per això decideixo de recórrer els passadissos laterals de l’App Planet, en cerca de noms ara desconeguts (Fairphone, Flir, Rubicon Project, Urban Airship…) que, qui sap, potser d’aquí a un any seran a la portada de tots els mitjans.
Tres hores després, he arribat a la boca nord del firal. Toca desfer el quilòmetre i mig de bombolla firal, on no neva ni plou, esquivant cues de professionals amb ganes de sortir a l’exterior a fer un mos, una cigarreta o una piulada tranquils… Certament, els cal agafar forces per a quatre llargs i intensos dies a Barcelona de #ff: feina i festa.
