David Castillo: ‘Volia trobar la droga ideal’

A la portada hi apareix una nena amb una màscara antigàs i amb una pistola a l’una mà i una nina a l’altra; darrere seu la Sagrada Família es crema sota una gran flamarada. Podria ser un fotograma de ‘Walking Dead’ o una vinyeta de qualsevol còmic americà de superherois. Però és la darrera novel·la de l’escriptor, poeta i periodista David Castillo, ‘Barcelona no existeix‘. Hi descriu una Barcelona del futur, una ciutat sense llei en què els túnels del metro han esdevingut senderes i amagatalls per a les milícies, en què el tabac és un dels béns més preuats i en què les drogues, de tota mena, són el pa de cada dia. Màgia, sexe, màfies, sang… Els polítics i els bancs han destruït la societat; el periodisme s’ha rovellat tant i ‘és tan llepaculs amb el poder’ que pràcticament ha deixat d’existir; i el protagonista, un periodista desencantat que viu a contracorrent, rep un encàrrec que el porta als racons més foscs de la ciutat, entre orgies, gots d’absenta i balls amb éssers decadents i deformats per altes dosis de retrovirals, mentre veu com el món s’ensorra… Té res d’autobiogràfic? ‘Intentava que no fos així, ho prometo.’ Castillo, directe i contundent com sempre, en parla en aquesta entrevista.

—Descriviu una Barcelona del futur: caòtica, sense turistes, amb persones mutants, enfonsada per la crisi, plena de violència… Falta gaire per a arribar-hi?
—El llibre vol expressar que si continuem amb aquest ritme, amb tots els pocavergonyes que manen en la majoria d’àmbits, arribarem a aquest extrem. Si ningú no els frena. Però ja m’explicaràs qui els frenarà, perquè de pocavergonyes n’hi ha a tot arreu i potser els qui els frenen són més pocavergonyes que ells. La novel·la, sobretot, és una crítica de la impunitat.

—Tan fotuts estem?
—Totes les tribus de la península Ibèrica només volen escalar per arribar al mateix lloc, que és on hi ha la clau del calaix. Volia expressar això i, a més, fent-ho a través dels tics la nostra professió, el periodisme, que cada vegada és més llepaculs amb el poder.

—De fet, és una Barcelona enfonsada en la misèria i el desastre, però en la qual encara hi ha diaris de paper!
—Sí. En canvi, han desaparegut els gabinets de premsa dels polítics, perquè cadascú va pel seu compte i aleshores els diaris fan directament de gabinet de premsa. Són diaris de partit, encara més exageradament que no ho són ja ara.

—Una frase extreta del llibre: ‘El periodisme és un ofici amb tan poca sintonia amb la realitat com l’àcid lisèrgic.’
—El periodisme va paral·lel al desastre al qual ens encaminem. Diguem que el periodisme independent és molt difícil de conrear perquè ens hem afeccionat massa a les subvencions. El periodisme actual m’agrada molt, em torna boig, i l’assumeixo com una de les coses que he fet bé a la vida, però podria ser molt millor. No podem anar corrent darrere de segons qui que ja no té cap credibilitat. Cada vegada que Felip Puig surt en una conferència de premsa hi ha quinze periodistes que l’empaiten. Qui és Felip Puig? Si ha perdut tota la credibilitat! I la Cospedal? En Wert? No tots, però n’hi ha un bon grapat.

—Té un punt autobiogràfic? El protagonista és periodista, amb les idees molt clares…
—Intentava que no fos així, ho prometo! Intentava que fos ficció, evidentment, però suposo que és inevitable i els qui em coneixen m’ho han fet notar de seguida. Al final hi han quedat força detalls personals. Penseu que la novel·la era el doble de llarga i l’he anada retallant. De fet, vaig haver de frenar-me per no quedar-me sense. Els trossos mutilats són més que el que ha estat finalment la novel·la. Vull dir que hi havia moltes més anècdotes. Escrivint-la m’he divertit molt.

—Al protagonista, periodista, també li diuen que el perd el derrotisme i l’estil….
—A vegades penso que si mantingués la boca tancada i m’hagués portat d’una manera obedient, sense ser un insolent, simplement sense ser un insolent, potser tindria unes altres coses. Però en realitat la propietat privada no m’importa gens, m’agrada ser al carrer i compartir-lo amb els joves, amb els immigrants, etc. No vull anar amb xofer per la vida. No voldria ser mai Ferran Mascarell, encara que m’ho oferissin, de la mateixa manera que no seria mai soci del Barça, ni amb una pistola apuntant-me al cap. Doncs això és igual. Sí, l’estil em perd.

—És com si hi hagués un deix pessimista que ho impregnés tot…
—A mi m’interessava introduir a la novel·la un punt d’autocrítica, especialment en aquest any de celebracions del tricentenari. Perquè si una cosa li falta a la societat catalana avui és autocrítica. Ens falta més autocrítica i més cultura. Aleshores sí que seríem diferents. Per la resta de coses ens diferenciem ben poc de les altres bestioles que ens envolten a la península Ibèrica. Potser s’hauria d’haver defensat un model més europeu, més francès, més culte, per a Catalunya.

—Com seria aquest model?
—Un model on el llibre i la lectura fossin un valor, on els museus no fossin només un incentiu turístic. És com si ens faltés clarividència. Aquí tot és ‘pseudo’. Ara a Espanya parlen de federalisme: però si el que van fer amb l’estat de les autonomies ja ho era, no? Tenim una monarquia que no se’n va i de cop i volta descobreixen que la nena es troba implicada en delictes. Però és al pare que han de buscar. Ell és l’Alí Babà i no la nena, que no deu saber res de res. Aquest no pot ser el nostre model.

—Una altra frase extreta del llibre: ‘La cultura convencional havia fracassat de nou empaitada pel seu propi desànim.’
—Sí, sobretot per la cara llarga, pel derrotisme que et domina fins que t’immobilitza. Quan estàs en una situació complicada t’acaba immobilitzant la por. De vegades penso que m’hauria agradat no ser tan temerari, però també tinc la sensació que si no ho ets tampoc no fa res. Tot plegat és un aparador de perruca casposa darrere el qual hauríem de tenir una cosa realment íntegra. I no la tenim. Més que parlar d’independència s’ha de ser independent. I per ser independent s’ha de ser diferent. Però per ser diferent no pots prohibir els toros i permetre els correbous, que són una bestialitat. O es prohibeix el maltractament als animals o no, però fotre els uns sense fotre els altres i després dir que bons que som em desespera.

—Som a la Barcelona del futur, destgruïda, però no queda clar si és una Barcelona dins una Catalunya independent o no…
—Home, al llibre els unionistes i els separatistes pacten per mantenir els seus privilegis i la ciutat es queda aïllada. De fet, és un punt de vista per a continuar la ficció. El procés d’independència, fins que no el vegi, no me’l creuré. I aquest pacte entre unionistes i separatistes pot passar. Mira, un d’Iniciativa o un d’Esquerra s’entén abans amb un del PP que no pas amb una associació de veïns de barri o amb una comunitat que lluita perquè no hi hagi un desnonament.

—Temerari…
—Però és que és la veritat, això ha passat sempre. Pensa que tenen uns equips de premsa que llegeixen els diaris per ells i els envien les fotocòpies. No pot ser que hi hagi tanta gent amb aquests privilegis.

—Tornant a la novel·la, una altra cosa que encara aguanta en aquesta Barcelona del futur és el bar Marsella…
—Sí, i més. Hi ha bars emblemàtics que també he reconstruït, com La Madame. Quan jo era jove venia al Raval i t’asseguro que el bar Marsella era un horror, amb senyores grans i grasses, i tothom col·locat d’absenta… A més, hi havia tot aquest món al qual sempre m’he sentit vinculat i identificat, com és la quiromància, l’espiritisme, la màgia, els gitanos, etc. Jo m’he criat en aquest context. Vaig néixer al Poblenou, ben a prop del Somorrostro, i he crescut a Vallcarca, al Coll, on començaven les barraques. Algunes coses que vaig viure amb els gitanos, com la solidaritat o la fraternitat, em va servir molt més que no tot allò que vaig aprendre a la parròquia o a les organitzacions polítiques. Pels joves poetes era un al·licient trobar-se en aquest barri, sobretot abans de l’entrada de l’heroïna, que el va devastar. He volgut recuperar una mica el barri d’aleshores.

—De drogues, a la novel·la, tampoc no n’hi falten, incloses drogues noves. De fet, segons com, tota la novel·la sembla una gran dosi de droga…
—Volia trobar la droga ideal! Em vaig inspirar en drogues antigues i màgiques. Volia que les drogues formessin part de tot l’embolcall de la trama. Tot era entre el passat i el futur. Les descripcions futuristes que hi apareixen són tretes en bona part dels llibres de Víctor Balaguer, de Cirici Pellicer, Conrad Roure. Per reconstruir zones i ambients m’han anat molt bé, aquests llibres.

—Què hem de fer perquè Barcelona no acabi així?
—Amb una mica de sort tu que ets jove encara te’n salves! Però també hem de pensar que ens divertiríem. El que era insofrible era el ‘souflé’ que s’havia creat, amb un extrem d’estupidesa absolut. Jo crec que el que hem de fer és viure d’una manera desinhibida i ser observadors de la realitat. És molt difícil de canviar la tendència i, per tant, val més tenir un punt de vista propi sobre la realitat per a cultivar l’esperit crític. Els fa por que la gent tingui una opinió pròpia de les coses, i per això la cultura no s’aborda seriosament. En la novel·la hi ha un punt de misantropia, però en realitat és un ‘divertimento’ de la ficció. Jo volia fer un artefacte que tingués una certa entitat, una visió crítica i uns determinats paisatges.

—Una altra frase del llibre, l’última que menciono: ‘Era una paradoxa còmica que em poguessin anomenar antisistema quan el sistema havia mort i es podria sense que ningú l’enterrés.’
—Aquestes frases són molt divertides! Potser hauria d’haver fet un llibre d’aforismes. Sí, la cosa de la gamberrada la tenia molt present mentre l’escrivia. Pensa que en la primera tirada em van sortir setanta o vuitanta pàgines de cop. Va ser una cosa tremenda. I la sensació que tot això s’ha acabat, qui més qui menys tots la tenim. Un dels grans desafiaments de la novel·la ha estat representar tot aquest reialme de funcionaris, intentant explicar com afecten els retrovirals al sistema immunològic als habitants de dintre després de dècades de prendre’ls. Es veu en les descripcions, els dibuixos de la cara, les deformacions, els mutants, etc.

—Per acabar, feu poesia, novel·les, articles… Aquesta història havia de ser en forma de novel·la?
—La poesia no me la puc treure de sobre. Vaig amb la llibreta i sempre tinc quinze llibres de poemes per publicar. El periodisme és passar de l’una cosa a l’altra sense parar, pim pam, amb la sensació de velocista. La novel·la és una feina de forçuts. M’agrada, però és una marató. Cal viure-hi a dins fins al punt que és tan absorbent que et creus la ficció de la novel·la. Però tenia clar que això havia de ser una novel·la. Ara en faig una altra, sobre la guerra civil, que és una cosa que sempre he detestat, però tenia necessitat de fer-la. Comença a Argelers i acaba al Vietnam, amb la derrota francesa. Fa anys que em documento, però ara necessitaria dos anys més per a poder-la fer. I després falta que ho publiquin. Però és que escriure és una necessitat. Ja es pot ensorrar el camp del Barça, que si no escric, em suïcido. Ho dic molt sincerament.