21.02.2014 - 06:00
Al final del 1979, Inés Nebot Solé, principatina aleshores establerta a Cuixà, a Catalunya Nord, va donar un paquet a Iris-Abril Figuerola Pujol, que residia a Barcelona i que periòdicament la visitava amb la seva família. Aquell paquet, que no van obrir fins que no van ser a casa, va resultar ésser una bandera catalana. Una bandera confeccionada quasi quaranta anys enrere (ara en fa més de setanta) a Orà, arran de l’arribada a Algèria de milers de republicans exiliats. No era la primera vegada que la bandera, molt ben conservada, canviava de mans. De fet, ni la Inés, ni l’Iris-Abril ni la bandera no havien tingut pas existències senzilles. Però avui, per primera vegada en més de setanta anys, aquesta senyera, i la història que hi ha al darrere es presentaran públicament a València.
El reconstructor de la increïble història de la bandera, encara incompleta, ha estat sobretot el fill de l’Iris Abril, Andreu Camps i Figuerola, que aquests darrers anys n’ha tingut cura i l’ha guardada ben conservada en un armari. El 20 de gener d’enguany, amb tot, l’Andreu va llegir a VilaWeb aquesta informació sobre l’operació Stanbrook i sobre l’homenatge que es prepara per a recordar l’últim bastió republicà del nostre país que es va exiliar: més de tres mil republicans vençuts que van fugir de les represàlies franquistes a bord de l’Stanbrook, un vaixell anglès que va salpar el 28 de març de 1939 del port d’Alacant amb destianció a Orà, pocs instants abans del bombardament franquista sobre la ciutat. L’Andreu es va posar en contacte amb els organitzadors de l’acte i amb VilaWeb i, de mica en mica, entre converses amb la seva mare, arxius i documents, ha aconseguit refer els passos d’una bandera que, directament o indirecta, ha sobreviscut exilis, cops d’estat i declaracions d’independència.
La ‘Llar catalana d’Orà’
Hom ignora qui va confeccionar la bandera, però sí que se sap que fou feta a Orà al principi dels anys 1940, en allò que podria ésser la ‘Llar catalana d’Orà’, mai documentada fins ara, però que apareix en una inscripció que hi ha a la mateixa bandera. La bandera, quadrada, robusta, d’1,72 metres de costat, amb les vores esfilagarsades, alguna taca i senyals d’haver estat penjada per un cap, conté més inscripcions que donen pistes a l’hora de restablir-ne la cronologia. Per exemple, en una vora, hi diu: ‘PSUC. 1941. ERC. 1942. La Llar Catalana Oran 1944.’ En ua altra: ‘Inés Nebot Solé. Fèlix Nebot. Basagaña, Jaume.’ De tots aquests noms, només s’ha pogut seguir la pista de la Inés, que és qui es va endur la bandera d’Algèria i que morí al Soler (Rosselló) al final dels anys 1980.
Sí que se sap que la Inés era a Orà els anys 1940, tot i que no és documentat que hi arribés amb l’Stanbrook (el seu nom no apareix a la llista, per bé que al vaixell hi havia molts més viatgers que no els qui s’han pogut documentar). S’hi havia exiliat amb la família, barcelonina, quan era una nena, de resultes de l’activitat política del pare, un reconegut republicà. Quan es va declarar la independència d’Algèria, entre final dels anys 1950 i el 1962, la Inés es va instal·lar a Catalunya Nord, al Soler, a prop del Canigó. Era la seva manera de tornar al país, fugint una vegada més del franquisme. La bandera va viatjar amb ella.
Mentrestant, la família Figuerola, exiliada a Xile
La guerra i la dictadura també havien forçat la família de l’Iris Abril, de pares anarquistes, a fugir a França i, després a Xile, els anys 1940. L’Andreu, de fet, és nascut a Xile. Però l’any 1973 va canviar tot. Durant un viatge que una part de la família va fer a Barcelona, va esclatar el cop d’estat del general Augusto Pinochet, l’11 de setembre. L’Andreu, la seva germana i els seus pares ja no van poder tornar a Xile, on sí que s’havia quedat l’Helios Figuerola, germà de l’Iris Abril i oncle de l’Andreu. L’Helios, estudiant de la Universitat Tècnica de Santiago, va ser detingut amb la seva mare, Clara Pujol, per la policia de Pinochet. Ella fou alliberada pocs dies després, però l’Helios no va sortir fins uns mesos després, gràcies al consolat francès. Expulsat de Xile, va arribar a Barcelona, a mitjan 1974. Tanmateix, Francisco Franco encara no era mort i Barcelona tampoc no era un lloc segur per a ell. A final d’any va exiliar-se a Catalunya Nord, a Cuixà.
Allà va conèixer la Inés, curadora aleshores de la bandera, i que ja havia reconstruït la seva vida. D’aquí va néixer el vincle entre les famílies Camps Figuerola i la de la Inés. Ella veia clar que havia de deixar la bandera en mans segures, cosa que la va portar a descartar fins i tot els seus fills, que no se sentien catalans, sinó francesos. Va ser aleshores, i arran de la mort de Franco, que la Inés va considerar que el millor lloc per a la bandera era Barcelona i que la família de l’Helios era la millor opció. Però l’Helios ja havia decidit que no tornaria a Barcelona i que continuaria la seva vida a París. Van passar uns quants anys abans la Inés no va decidir de cedir la bandera, finalment, a l’Iris-Abril, al seu marit i als seus fills, amb el convenciment que en tindrien cura com n’havia tingut ella fins aleshores. Així ho han fet durant trenta-cinc anys.
La bandera, avui a València
Ara el nou capítol del periple de la bandera es viurà avui a València, en l’acte de presentació de l’operació Stanbrook, una iniciativa promoguda per la Comissió Stanbrook i la Comissió Cívica d’Alacant que vol refer la memòria històrica d’aquells fets i que, com a plat fort, ha organitzat una reedició del viatge a l’exili amb vaixell per aquesta primavera. L’Iris-Abril i l’Andreu ensenyaran la bandera i n’explicaran públicament la història per primera vegada.
El futur de la bandera
I a partir d’ara? El passos següents de la bandera són incerts. La família veu que, pel valor i pel trajecte que ha fet, ha de passar a mans de les institucions que es dediquen a la recuperació i l’estudi de la història. Però pels mateixos motius, vol estar segura que és en les millors mans i que, sigui on sigui, serveixi per a escriure una part, gran o petita, de la història més amagada del nostre país.
De moment, l’Institut d’Història Social d’Amsterdam, que conté una bona part dels arxius de la guerra del 1936-1939 i dels moviments anarquistes catalans i espanyols, ja s’ha ofert per a hostatjar-la. L’Andreu, tanmateix, considera que, per justícia històrica, d’entrada no s’hauria de moure dels Països Catalans. Assegura que estudiaran totes les opcions. Però també veu una cosa: ‘No hi ha arxius ni dossiers de molts milers de les persones que es van exiliar; i com que no tenim estat, reconstruïm la nostra història a trossos, de vegades de manera anecdòtica i a batzegades; per tant, que aquesta bandera serveixi per a omplir un buit històric i per a continuar escrivint aquella part de nosaltres i de la nostra història que durant anys han provat d’esborrar.’ Doncs que així sigui.
