17.02.2014 - 18:00
Fa pocs dies que es va publicar el dictamen que havia encarregat el govern valencià al Consell Jurídic Consultiu a fi de comprovar si la veu ‘valencià’ del recentíssim ‘Diccionari normatiu valencià’ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ajustava a la legalitat estatutària.
Seguint el guió, el Consell Jurídic Consultiu (CJC) valencià va concloure allò que el govern volia: que la institució de la Generalitat Valenciana que, segons l’estatut, té la funció de determinar la normativa no pot definir en el seu diccionari el terme ‘valencià’ referit a la llengua si no el restringeix al territori valencià, perquè –afirmen– així ho estableix l’estatut.
I si això ja resulta fals i alarmant, ho és igualment que, per complir l’encàrrec del govern valencià, els suposats experts en dret que componen el Consell Jurídic Consultiu no hagen dubtat a menystenir, a ocultar o directament a tergiversar la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem espanyols i, si cal, a inventar-se raons jurídiques que no fonamenten en cap base legal. Vegem-ho (i, de passada, demanem disculpes al lector per tots els [sic] que marquen els calcs i les faltes del dictamen, una pèssima traducció d’un original en un castellà pompós en què els experts del dret l’han redactat, no pas en la llengua que diuen defensar):
Primera manipulació: quan l’estatut declara el valencià llengua pròpia, vol dir que és una llengua exclusiva i limitada a la comunitat autònoma. CJC: ‘En l’estatut valencià, l’afirmació de caràcter propi del valencià té, per tant, esta consideració: el reconeixement que és una llengua específica de la comunitat valenciana i, en conseqüència, distinta des del punt de vista jurídic, de les altres llengües de l’estat’ (p. 7).
Rotundament fals. El caràcter de ‘propi’ no fa referència a l’exclusivitat ni a la limitació a l’àmbit territorial valencià. Un exemple claríssim: quan l’estatut d’autonomia de Catalunya del 1979 declara (art. 3.1) que ‘La llengua pròpia de Catalunya és el català’ no vol dir que siga exclusiva de Catalunya, i així l’estatut de les Illes Balears del 1983 també declarà el català ‘llengua pròpia de les Illes Balears’ (art. 3.1).
Segona manipulació: l’estatut valencià defineix el valencià amb els seus límits territorials. CJC: ‘L’Acadèmia Valenciana de la Llengua introduïx […] en la definició de la veu “valencià” la referència a uns territoris que no contempla [sic] l’Estatut d’Autonomia’ (p. 16).
L’estatut valencià (ni cap altre estatut) no defineix l’àmbit en què es parla una llengua: simplement li atorga un cert estatut jurídic. Curiosament, el CJC no aplica el mateix raonament al castellà, i en el ‘dictamen’ no té cap problema d’esquivar l’única denominació per a aquesta llengua en l’estatut valencià i la constitució (‘castellà’) i parlar, com fa en la p. 27 de ‘l’espanyol o el castellà’. Tampoc no veu cap violació jurídica en el fet que, malgrat que l’estatut valencià i la constitució espanyola només parlen de ‘castellà’, la Real Academia Española done com a forma preferent en el seu diccionari ‘espanyol’ i no ‘castellà’.
Tercera manipulació: l’estatut ‘blinda’ el nom valencià per a la llengua i no en permet cap altre. CJC: ‘En estos termes l’Estatut d’Autonomia blinda, com a llengua, el terme “valencià”‘ (p. 15); ‘[en] l’esmentat article 6.1, l’Estatut ha blindat […] el terme “valencià”, del que [sic] no pot separar-se ni realitzar opinions ni valoracions filològiques amb eficàcia normativa’ (p. 19).
Una altra falsedat sense cap fonament. Poden citar una sola norma en què es base aquest presumpte ‘blindatge’? Si fos així, les universitats de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló no podrien equiparar ‘valencià’ i ‘català’ com a denominacions equivalents en els seus estatuts. I, més clar encara: la Generalitat Valenciana no hauria perdut una quarantena de sentències que reconeixen que el títol de filologia catalana i l’acreditació administrativa de català de la Generalitat de Catalunya i el Govern les Illes Balears demostren el coneixement de valencià en oposicions a l’ensenyament.
Quarta manipulació: defensar el valencià equival a dir que no és català, no a ‘vetlar pel seu ús normal’. CJC: ‘[L’AVL] És, per tant, una entitat institucional de la Generalitat Valenciana, la funció fonamental de la qual consistix a determinar i elaborar la normativa lingüística de l”idioma valencià’ […] i, fonamentalment, ‘defendre la seua denominació i entitat”.’
D’on ho trauen, que la ‘funció fonamental’ de l’AVL siga ‘defensar el nom’? La Llei de Creació de l’AVL no ho diu enlloc. De fet, en l’article 3, que en defineix les funcions, ni apareix esmentada (‘té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló’) i en l’article 7, que exposa les ‘competències de l’AVL’ apareix en el quart lloc i lligada a l’ús normal (‘d) Vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat’). No té, per tant, res a veure amb cap suposada resistència assimilista catalana, com sembla insinuar el CJC.
Cinquena manipulació: la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional no identifica ‘valencià’ i ‘català’ i, a més, sols és aplicable a les universitats. Tota la qüestió sobre la doble denominació equivalent entre ‘valencià’ (o fins i tot ‘llengua valenciana’), nom estatutari, i ‘llengua catalana’, nom acadèmic, va quedar claríssimament resolta ja el 1997, amb la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució segons l’ordenament jurídic espanyol. De fet, les 45 sentències següents invoquen de manera explícita aquesta sentència, que afirma coses tan clares com: ‘Podrá discutirse cuanto se quiera sobre la pertinencia de que en el seno de la Universidad de Valencia la lengua propia de la Comunidad Autónoma se denomine indistintamente valenciano o catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores, bienes o intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto legal alguno.’
Amb la sentència del Tribunal Constitucional i les 45 sentències successives del Tribunal Suprem i el Superior de Justícia valencià, tota interpretació que vulga fer el CJC no sols és inútil sinó que, a més, voreja la prevaricació en termes jurídics i el ridícul o la barra en termes socials.
Contra tot això, el CJC la interpreta segons el seu particular criteri: ‘[…] el Tribunal Constitucional no va entrar, lògicament, en la identificació entre les llengües valencià i català [sic], sinó que es va limitar a emparar a [sic] la Universitat en l’exercici del dret a l’autonomia universitària, i permetre-li en el marc de la docència i de la investigació emprar ambdós denominacions’ (p. 24); ‘la […] mencionada Sentència 75/1997 no és transportable a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua’ (p. 25).
Totalment fals, perquè el Constitucional deia ben clarament: ‘el […] art. 7 de los Estatutos de la Universidad de Valencia no hace sino optar por una de las denominaciones [= llengua catalana] con un soporte de carácter científico, acogida en una norma reglamentaria dictada por la Administración general del Estado con la correspondiente habilitación de la Ley.’
L’altre argument, que la sentència del TC només és aplicable a l’àmbit universitari i per raó de l’autonomia universitària, és igualment insostenible. Si fos així, el Tribunal Suprem i el Superior de Justícia valencià no la invocarien explícitament en més de quaranta sentències i, a més, precisament per reconèixer, sempre contra la Generalitat Valenciana i en la seua esfera administrativa, que la titulació de filologia catalana i les acreditacions de administratives de català de Catalunya i les Illes demostren el coneixement de valencià en les oposicions a l’ensenyament.
Sisena manipulació: ocultació de les quaranta-cinc sentències del Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia valencià
El dictamen no conté ni una referència a les quaranta-cinc sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià en què, de manera unànime, aquests tribunals obliguen la Generalitat Valenciana a reconèixer que els títols universitaris i administratius de català certifiquen el coneixement de valencià, atès que es tracta de la mateixa llengua.
Només en posarem dos exemples: un del Tribunal Suprem i l’altre del TSJCV. La sentència de 15 de març de 2006, del Tribunal Suprem (recurs de cassació núm. 8075/1999) afirma inequívocament quant a l’estatut: ‘Ese problema de si son o no lenguas diferentes el valenciano y el catalán ya ha de aceptarse que no está resuelto en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, según ha declarado la STC 75/1997. Por tanto, al no tener una solución normativa, ha de ser considerado como un problema ajeno al Derecho que tiene su sede natural en el ámbito científico o académico.’
I és curiosíssim que el CJC no cite aquesta sentència perquè entre els ‘datos suficientes que revelan que esa unidad lingüística [entre ‘valencià’ i ‘català’] tiene un importantísimo reconocimiento en el campo científico y académico’ citava precisament que ‘es especialmente significativo el acuerdo de la Academia Valenciana de la Lengua de 9 de febrero de 2005, por el que se aprueba el dictamen sobre los principios y criterios para la defensa de la denominación y la entidad del valenciano. En este dictamen se afirma que la lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las Comunidades Autónomas de Cataluña y de las Islas Baleares y el Principado de Andorra, […] y que es un hecho que en España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la de valenciano y la de catalán’.
I acabem amb un advertiment del Tribunal Superior de Justícia valencià, que constitueix un excel·lent resum de la posició de la Generalitat Valenciana, que el CJC té la gosadia d’avalar contra tota la jurisprudència. En la sentència 474/2006, de 28 d’abril de 2006, el Tribunal afirma: ‘Solo el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que avalan la unidad lingüística, se manifiesta como exclusiva razón del mantenimiento de la posición contraria por parte de la Generalitat, máxime cuando existen reiterados pronunciamientos jurisdiccionales que desautorizan tales argumentos, lo que fuerza a este Tribunal a recordar que una de las más elementales exigencias del Estado de Derecho que consagra nuestro texto constitucional, es la del imperativo cumplimiento de las decisiones jurisdiccionales, especialmente por parte de los poderes públicos, que deben servir con objetividad los intereses generales.’
És, en efecte, lamentable que el Consell Jurídic Consultiu base el seu dictamen en ‘el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que avalan la unidad lingüística’ i en la manipulació i l’ocultació de la jurisprudència, quan no inventa directament fonamentacions jurídiques sobre normes inexistents.
Alfons Esteve, advocat; Francesc Esteve, filòleg.
