Valentina Sanna: ‘Ara els sards volem decidir el nostre destí’

Caminar amb ella pels carrers del centre històric de Càller vol dir aturar-se cada deu metres o quinze per a rebre salutacions, enhorabones i abraçades. No és gens estrany: Valentina Sanna havia estat fins al juliol, i durant quatre anys, presidenta del Partit Democràtic Sard, la fracció sarda del PD italià, l’equivalent del PSC al nostre país, també pel que fa a la relació amb el partit socialista de l’estat. Sanna és ara un dels pilars de Sardegna Possibile, la candidatura encapçalada per l’escriptora Michela Murgia que aquests darrers mesos ha revolucionat la política sarda i que veu amb bons ulls la independència.

Va dimitir el càrrec i va estripar el carnet socialista amb una carta de dimissió pública que va tenir un fort impacte a tot Itàlia i que començava amb la paraula ‘vergonya’. Estava cansada de lluitar des de dins per canviar ‘dinàmiques centrades només en el partit i no en el ciutadà’ i de veure amb tristesa el menyspreu constant de la direcció italiana vers els drets i les llibertats sardes. ‘No és una història nova per a mi’, li dic. I somriu. Ella, com molts socialistes catalans i laboristes escocesos, s’han distanciat dels grans partits socialistes estatals per a abraçar tesis sobiranistes igualment lligades a l’esquerra. Sanna és actualment ni més ni menys que la candidata i coordinadora de la llista Comunidades, que, juntament amb Gentes i ProgReS, conformen la coalició Sardegna Possibile.

Defensa una política allunyada de les grans estructures de partit i centrada en el dret de decidir dels pobles sobre totes les qüestions que els afecten, ‘sense cap dependència vinguda de fora’. ‘Ara els sards volem decidir el nostre destí’, diu. I afegeix: ‘No sóc independentista, però no excloc la independència i no em fa por si acabem entenent que és la via per a la Sardenya lliure que volem; i voldria que la gent no tingués por d’aquesta paraula.’

En aquesta entrevista explica els motius de la seva dimissió com a dirigent del PD i detalla el futur que s’imagina per a aquesta Sardenya lliure.

—Vau ser del 2009 al 2013 presidenta del PD sard i ara sou un dels pilars de Sardegna Possibile. Com s’explica aquest canvi?
—Vaig creure fins a l’últim moment que podia canviar les coses des dins, però al final em vaig adonar que era impossible. Era impossible perquè el partit funciona amb les seves regles. I provar de canviar les coses amb regles que no sents teves és impossible. També vaig entendre que fins i tot aquells de dins el partit que diuen que també volen canviar les coses, però que no ho fan; aquell que diuen que no troben el moment oportú de votar allò que diuen dins els organismes polítics, que és on es decideixen les coses, s’acaben alineant sempre amb la majoria del partit.

—No és solament un canvi de sigles: passeu del principal partit de l’estat italià a una coalició sardista que conté una llista independentista…
—El Partit Democràtic Sard –així és com es fa anomenar– tenia un preàmbul a l’estatut que obria la porta a desvincular-se de la influència de la secretaria italiana del partit. Però això no s’ha fet mai efectiu, ni tan sols des d’un punt de vista estatutari. Totes les qüestions importants que tenen a veure amb Sardenya, com la servitud militar [el 60% de les bases militars italianes són a Sardenya] o la indústria contaminant, són molt importants per als polítics sards i per als sards. Però alhora també ho són per a la secretaria del partit a Roma, en un altre sentit, perquè hi ha interessos econòmics al darrere. I són interessos que els polítics locals sards acaben defensant al servei de les direccions dels partits, que són a Roma. Per mi, en canvi, cal defensar abans Sardenya. Sardenga Possibile és un projecte polític que té els peus i el cor a Sardenya i que pensa en els sards abans que en res més. Aquest és el meu projecte polític. Ho era també dins el Partit Democràtic Sard, però evidentment era un projecte només meu. O només meu i d’uns pocs més.

‘Estic convençuda que el sistema polític en què hem crescut s’acaba’

—A Catalunya el Partit dels Socialistes també té contestació interna i ha viscut casos semblants… Creieu que hi ha més ex-compays del PD que poden seguir un camí semblant?
—Hi tinc esperança! L’esforç que hem fet per a construir aquest projecte, que ha estat un esforç molt bell i emocionant, a més de la passió que hi hem posat, ha nascut amb aquesta idea. És a dir, volem donar confiança a la gent i explicar-li que això que hem fet a la primeria semblava impossible i que ara és real. Esperem que la gent, ni que sigui més endavant, s’uneixi a nosaltres i vegi que aquesta manera de fer les coses nostra, aquest subjecte polític, és la resposta. Estic convençuda que el sistema polític en què hem crescut s’acaba. És un sistema que ja no dóna solucions. No sé quan s’acabarà, però serà aviat. De fet, ja es va acabant. Per tant, per mi, Sardegna Possibile pot ser la casa de molts sards. Jo diria, fins i tot, de tots, però suposo que això és una utopia. Sí que espero, però, que siguin molts que es reconeguin en aquesta nova primavera, que vosaltres anomeneu ‘primavera sarda’, cosa que m’agrada. Aquesta revolució, però, és una revolució dolça.

‘Jo no exlcoc la independència. No sóc independentista, però no tinc por de la paraula independència’

—Veieu la independència com un horitzó proper?
—Jo no exlcoc la independència. No sóc independentista, però no tinc por de la paraula independència. Allò que compartim com a coalició és que cal alliberar-nos de totes les dependències.

—Dependències italianes…
—Sí, dependències italianes, però en tot cas dependències externes, lluny dels sards i de Sardenya. I això no és pas una manera d’excloure ningú. És, senzillament, dir: ara nosaltres volem decidir el nostre destí. I volem decidir també quina és la millor manera d’arribar-hi. Per mi la cosa més important és el camí que hem emprès. No és tan important la fita, perquè aquesta fita podria ser la independència en el moment en què ens adonéssim que amb el camí fet per alliberar-nos de les dependències no en tenim prou, que els instruments que tenim no són suficients per a alliberar-nos del tot, però en aquest camí també podríem descobrir que la independència no és l’objectiu necessari. Allò que compta és el camí que ja hem començat a fer, perquè és una revolució cultural.

‘Si arribem a governar, la primera cosa que farem és una agència tributària pròpia’

—Sardenya ja té un estatut d’autonomia…
—Sí, tenim un estatut, som una regió amb un estatut especial, autònom. Aquest estatut ja ens permetria d’eliminar certes dependències. Per exemple, si arribem a governar, la primera cosa que farem és una agència tributària pròpia. Això vol dir que els imposts que paguen els sards es queden a Sardenya. Ara no és així. Ara l’estat italià ens retorna la part dels imposts que en teoria ens toca, però a la pràctica no ho fa. No ens torna aquests diners. Se’ls queda. Amb aquesta agència, nosaltres ens quedaríem els nostres diners i seríem nosaltres que donaríem a l’estat italià allò que li toca. És una perspectiva completament diferent. I com això, l’estatut que ja tenim ens permet de fer moltes més coses. És bàsicament una qüestió de voluntat política: ho volem fer o no ho volem fer? Després potser descobrim que amb l’estatut no en tenim prou, que necessitem més llibertat, més capacitat de decisió. I aleshores ens adonarem que volem instruments per a anar més enllà. I si arribéssim a descobrir que la independència és l’instrument necessari per a arribar al nostre objectiu, que no és la independència ‘per se’, sinó fer una Sardenya millor i més rica, aleshores jo voldria que la gent no tingués por d’aquesta paraula. A mi no me’n fa, de por.

—Com us imagineu el futur de Sardenya?
—En primer lloc ens imaginem una Sardenya lliure. Quants de nosaltres podem dir ‘sóc realment lliure’? Quin és realment el sentiment de llibertat que tenim? Volem poder decidir lliurament. Per exemple, volem poder decidir votar lliurament aquell candidat que ens convenci millor, perquè ara resulta que ens volen treure també aquesta llibertat amb la invocació del vot útil. El vot útil és el vot lliure i conscient de cadascú. I ara ens volen privar d’això, també, dient i repetint que cal fer un vot útil. En el fons, hem parlat sobretot de llibertat aquests darrers mesos. I això, per nosaltres, ja és un gran èxit, haver arribat fins aquí partint de zero. Significa que prenem consciència que el patrimoni més gran que tenim és la nostra terra i que vendre la nostra terra ens fa més pobres en lloc d’enriquir-nos.

—Enriqueix algú altre…
—Sí, enriqueix algú altre, efectivament.

‘Volem contrastar-nos amb el món a partir de la nostra sobirania’

—El procés català ha influït en la creació o ha servit d’inspiració per a Sardegna Possibile?
—Som un projecte polític que s’emmiralla amb el món. No és un projecte petit que es miri el melic. No ens volem aïllar. La nostra illa és al centre de la Mediterrània i des del centre de la Mediterrània volem mirar cap al món. Volem contrastar-nos amb el món a partir de la nostra sobirania. No volem que ningú ens representi, sobretot si ho fan com ho han fet fins ara. Per una part de la coalició, per un partit com ProgReS, segur que els catalans heu estat un model, una referència. Però per a Sardegna Possible, entesa com una coalició sencera, dir això seria massa reduccionista. Repeteixo: el nostre objectiu és alliberar-nos de la dependència. Allò que vindrà després serà una conseqüència natural, perquè això ha de ser un procés natural, per a tothom.

—Els grans partits italians us hi han posat tants entrebancs com han pogut…
—Sí, no recordo quan fa exactament, uns vuit mesos, van reformar la llei electoral sarda les coalicions de centre-esquerra i de centre-dreta, amb un gran pacte, també aquí, com passa a tot Itàlia. Canviar la llei electoral és la manera més furtiva de canviar l’escenari polític i el futur. Perquè difícilment els ciutadans acaben entenent aquests tecnicismes. Aquesta nova llei ha tingut molt en compte el naixement de nous subjectes polítics. Aleshores podia ser el Moviment 5 Estels, però Sardegna Possibile ja començava a néixer. Per exemple, aquesta llei electoral diu que qui quedi tercer dels candidats a president, encara que obtingui un percentatge molt alt de vots, per exemple el 25%, no té dret a representar la seva coalició al consell regional [equivalent al parlament]. Trobo que això és un autèntic atac a la democràcia. Un atac d’una classe política que desesperadament s’agafa a qualsevol estratègia per autoconservar-se. Malauradament el ciutadà comú, que no té la possibilitat d’entrar en tots aquests tecnicismes de les lleis, no n’és conscient. I aquest és el fet pitjor: que enganyin els electors; que enganyin els ciutadans.

‘Els ciutadans han demostrat més esperit democràtic que no els polítics que no els representen’

—També han fet avançar les eleccions…
—Sí, i això també ha estat un element contrari a la democràcia, perquè òbviament s’ha fet per a posar obstacles a la nostra coalició i mirar de deixar-la al marge. Quan es va prendre aquesta decisió ja érem un subjecte polític reconegut i en creixement. Però érem un projecte nou, no teníem la taula parada com ells. Hem hagut d’accelerar molt el nostre ritme. Havíem de fer tres llistes, que són 180 candidats, recollir més de 20.000 signatures, etc. Però, malgrat tot, tots aquests obstacles encara ens han unit més. La recollida de signatures, per exemple, ha estat esgotadora, però ha estat una gran ocasió per a trobar-nos amb la gent. Hem anat a tots els pobles de Sardenya i hem demanat a la gent d’ajudar-nos. I ve-t’ho aquí, els ciutadans han demostrat més esperit democràtic que no els polítics que els representen. Fins i tot hi havia qui sense intenció de votar-nos, signava, per a donar-nos la possibilitat de presentar-nos a les eleccions. Els ciutadans sards han donat una lliçó de democràcia a aquesta classe política que tenim.