16.02.2014 - 06:00
Mentre Itàlia s’enroca una enèsima crisi política i viu, una vegada més, en un desgovern literal, a Sardenya ja hi ha arribat a la primavera. ‘A Roma sempre igual, ja hi tornen a ser’, comentava ahir al vespre un estanquer de la perifèria de Càller a una jove clienta somrient vestida amb una samarreta de màniga curta. La conversa havia començat versant sobre el clima, sorprenentment calorós. Però ben aviat va derivar cap la qüestió que és en boca de tothom: la dimissió del primer ministre Letta i, en contraposició, les eleccions sardes d’avui, percebudes com a històriques, i vistes amb una il·lusió inusual a l’illa. Una il·lusió palpable de manera evident als carrers i directament relacionada amb la irrupció inesperada i sense precedents d’una alternativa política nova –i independentista– a la qual els sondatges atorguen opcions serioses de guanyar: Sardegna Possibile.
‘Hem entès que volem ser sards normals i deixar de ser italians especials’
El fenomen és tan recent com inesperat, fins i tot per als mateixos sards. Franco Contu, un dels promotors de la coalició i alhora fundador d’una experiències més reeixides i interessants nascudes a Sardenya, Sardex –una xarxa d’empreses que intercanvien serveis sense fer ús de moneda–, ho explica de manera clara: ‘Fa tan sols uns mesos érem pocs, però ara ja som molts els que hem entès que volem ser sards normals i deixar de ser italians especials’. Què ha passat, doncs, en aquests darrers mesos a Sardenya? Nascuda com a coalició electoral l’any passat i capitenajada per la carismàtica escriptora Michela Murgia, molt coneguda a Itàlia, Sardegna Possibile no és només una alternativa, sinó que representa una nova manera de fer política. I aquesta és, molt probablement, una de les claus del que ja molts anomenen, tant a dins com a fora de l’illa, la ‘primavera sarda’.
Una nova manera de fer política
Amb una campanya electoral autofinançada que no arriba als 150.000 euros, el programa de la coalició s’ha elaborat mitjançant assemblees itinerants per tot el territori. En aquestes assemblees, tot es podia debatre i tot era sotmès a votació. Tot, excepte dues qüestions: el dret d’autodeterminació del poble sard, que per a la coalició és indiscutible; i els pactes electorals, que tenen un principi senzill i clar: Sardegna Possibile no pactarà mai amb cap partit d’obediència italiana.
Murgia al New York Times
L’impacte social i mediàtic de la nova coalició ha fet posar tothom en guàrdia i ha captat l’atenció de la premsa internacional. Fins i tot la del New York Times, que ahir li dedicava un extens article titulat ‘Lluita per a conduir Sardenya‘ i que remarcava la sorpresa general que ha causat l’entrada de Murgia a la primera divisió de la batalla electoral. El titular del diari americà tampoc no és causal, car els sondatges fets fins al moment mostren tres possibles guanyadors i fins i tot un probable empat tècnic en percentatge de vots entre l’actual president, Ugo Cappellaci, de Forza Italia i pròxim a Berlusconi, Francesco Pigliaru, de la coalició de centreesquerra encapçalada pel Partit Democràtic (PD), i Murgia. Això sí, tots els sondatges, com és tradicional a Sardenya, una illa que històricament ha demostrat que l’estadística sovint s’equivoca, avisen que el percentatge d’indecisos voreja el 40% del milió i mig de votants que avui són cridats a les urnes. ‘El resultat final dependrà dels indecisos’, diuen gairebé a l’uníson la majoria dels sards quan se’ls pregunta qui guanyarà.
Una llei electoral a mida
El cantó al qual es decantarà la balança dependrà efectivament dels indecisos. Però també d’una llei electoral pervesa que els dos grans partits (PD i Forza Italia, que encapçalen les coalicions de centreesquerra i centredreta respectivament), van canviar fa tan sols sis mesos. Els va empènyer el temor de la possible irrupció d’un nova força política, que aleshores tant podia ser Sardegna Possibile, que feia els primers passos, com el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo, que fou el més votat a les municipals a tota Sardenya amb un 25% dels vots –els sondatges li atorgaven un 14%– i que, finalment, en aquestes eleccions no es presenta per pugnes internes dins el partit a l’illa. Queda per veure a qui votaran els votants de Grillo o si faran cas de la consigna del partit, que és la de d’abstenir-se.
La nova llei electoral, que redueix el nombre de diputats de vuitanta a seixanta, manté el vot separat entre el president i les llistes, però reforça els partits grans i dificulta l’entrada de nous partits al parlament. És a dir, igual que en les eleccions anteriors, cada sard votarà un dels candidats a presidir l’illa (els principals i amb opcions reals són Capellacci, Pigliaru i Murgia) i, a banda, una de les llistes, que pot ser diferent de la del candidat a president; i de la llista en qüestió, a més, cada ciutadà haurà de destacar un dels membres de la llista en un vot nominatiu.
Però el que sí que canvia amb la nova llei és la traducció en escons. D’una banda, el candidat més votat a presidir l’illa rep automàticament un premi en escons considerable que, a més, en cas de tenir més del 25% dels vots, és de 33 diputats. És a dir, s’assegura la majoria. La segona i la tercera posició no tenen, d’entrada, traducció en escons. Pel que fa al vot de les llistes, la llei estableix un percentatge de vots mínim per a poder entrar al parlament: un 5% per a les llistes que no formin part de cap coalició i un 10% per a la suma de llistes coalicionades, com és el cas del centredreta, del centreesquerra i també de Sardegna Possibile, que integra tres llistes: ProgReS, Gentes, Comunidades. Un cop configurat el consell regional, l’equivalent al parlament, segons aquesta fórmula, els nom dels diputats que ocuparan els escons ve determinat pel vot nominatiu.
Aquest sistema implica que, per entrar al consell regional, Sardegna Possibile ha d’aconseguir que Murgia sigui la candidata a president més votada o que la suma de les seves llistes superi el 10% dels vots. O totes dues coses. Els sondatges indiquen que ambdues premises es poden donar, però no és descartable, per exemple, que es doni una situació paradoxal: que Murgia tingui un percentatge elevat dels vots tenint en compte la seva notorietat i carisma, però que les llistes de Sardegna Possibile no assoleixin el 10% dels vots. En aquest cas, Sardegna Possibile es quedaria sense representació.
‘Passi el que passi, ja hem guanyat’
Sigui quin sigui el resultat final, els militants i simpatitzants de la coalició independentista consideren que ja han assolit la primera victòria: remoure de dalt a baix la política sarda i començar a fer veure als sards que no necessiten ser governats per partits que reben ordres de Roma. ‘Passi el que passi, ja hem guanyat’, diuen. Tan és així que el fet que l’independentisme deixés per primera vegada de ser minoritari ha tingut efectes en els dos grans partits, els quals s’han vist forçats a festejar formacions independentistes minoritàries i a inserir-les a les respectives coalicions: la coalició de centredreta inclou el Partito Sardo d’Azione, el president del qual assegura que ha pactat amb Cappellacci un referèndum d’independència; i la coalició de centreesquerra inclou, entre més, Indipendenzia Repubrica di Sardigna (iRS), encapçalat per l’històric Gavino Sale, assegura que forçarà Pigliaru a fer atendre les seves demandes sobiranistes.
Per primera vegada, doncs, tots els partits, inclosos els grans partits italians, amb més o menys incomoditat, s’han vist obligats a parlar obertament d’independència i de la sobirania sarda. I també per primera vegada, l’independentisme sard ha sortit de la marginalitat i alhora ha estat associat a una nova forma de fer política, més genuïna, transparent i participativa. I tot això, d’entrada, no és pas poca cosa.
