‘Ja n’hi ha prou de dir que el referèndum és il·legal’

‘Els poders públics de l’estat haurien d’emprendre una acció política en favor de l’autodeterminació dels pobles que ho demanin, perquè és un dret fonamental reconegut a la constitució.’ Amb aquesta nitidesa s’explica Daniel Bartomeus, un dels signants del manifest de jutges catalans en favor del dret de decidir. Deixa clar que la constitució no tan sols no impedeix el referèndum, sinó que estableix que el govern espanyol hauria de promoure’l, com és el cas, per exemple, del govern britànic vers el referèndum escocès. ‘Els jutges ens manifestem poc públicament perquè som molt prudents’, diu, però ara calia fer aquest manifest, que no té cap precedent semblant, per desmentir molts dels missatges que neguen el dret de decidir. Ho explica en aquesta entrevista, en què també desfà uns quants tòpics sobre l’àmbit de la justícia a Catalunya.

—El manifest deixa clar que el referèndum sobre la independència de Catalunya és perfectament legal…
—Sí. Ara s’ha estès la idea que una consulta sobre el dret de decidir, o fins i tot un referèndum, seria contrària a la constitució o il·legal. Això es diu molt sovint darrerament. Doncs nosaltres, com a juristes, i de passada jutges, volem dir que ja està bé de dir aquestes coses. Ja n’hi ha prou de dir que el referèndum és il·legal. No ho és. No és contrari a la constitució i és perfectament possible i legal. El manifest aclareix això des d’un punt de vista jurídic. La resta de discussions s’ha de situar en termes polítics, perquè la legalitat de la consulta no és discutible.

—Aleshores, quan el govern espanyol diu que és il·legal, invocant la constitució, és perquè en fa una interpretació equivocada?
—La constitució es pot interpretar de moltes maneres, efectivament. Però aquestes interpretacions tenen un límit. La constitució no es pot interpretar contra els propis principis. I d’aquests principis que la constitució té, n’hi ha dos de bàsics. El primer és a l’article 10: els drets i les llibertats dels ciutadans s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb les altres normes internacionals signades per l’estat espanyol. La Declaració Universal dels Drets Humans, per exemple, preveu precisament el dret d’autodeterminació dels pobles. El segon és l’article 9. Aquest article exigeix als poders públics que en l’aplicació dels drets de les persones, i dels grups en què s’integren, facin tant com sigui possible perquè siguin eficaços efectivament. És a dir: vostè, poder públic, no n’hi ha prou que reconegui uns drets i els estableixi a les lleis, sinó que ha de tenir una acció política perquè aquests drets siguin eficaços. Això ho diu la constitució. Per tant, és força evident que els poders públics de l’estat haurien d’emprendre una acció política en favor de l’autodeterminació dels pobles que ho demanin, perquè és un dret fonamental reconegut a la constitució mateix.

—La clau és que s’entengui que Catalunya és una nació?
—Sí, cal partir de la premissa que Catalunya és poble i és nació. Però és que resulta que, a més, hi ha una voluntat manifesta, que sembla majoritària, d’escindir-se o independitzar-se. O si més no de votar-ho. Dir que la constitució impedeix això és voler fer entrar el clau per la cabota.

—Pel que dieu, hauria de ser el govern espanyol que fes el primer pas cap al referèndum?
—Els jutges normalment no ens expressem en públic d’aquesta manera, a través de manifestos, però en aquest cas ens ha semblat que era tan evident la raó jurídica que convenia que ho diguéssim. És a dir, sí. No és veritat que la constitució prohibeixi el referèndum, sinó tot al contrari: segons la constitució hauria de ser el poder polític que prengués la iniciativa de facilitar el dret d’autodeterminar-se, si hi ha un grup que ho demana. I, a partir d’aquí, i ja parlo a títol personal i fora de l’àmbit jurídic, els poders polítics haurien de pactar-ho. És a dir, segurament, si es fes un pla a deu anys vista per a la independència de Catalunya amb un bon acord amb Espanya, seria bo per a Catalunya, per a Espanya i per a tothom. Reitero, però, que això ja no és feina meva.

—Penseu que aquest manifest pot ajudar a fer canviar la posició de la judicatura espanyola?
—Sí. És clar que hi pot ajudar. Els jutges estan acostumats a reflexionar i a canviar d’idea. És la nostra feina. De fet, la nostra feina, la de jutge, és dir que no esperant que ens convencin que hem de dir que sí havent escoltat totes les parts. Al final som tots companys i entre companys les coses es llegeixen amb més proximitat.

—De moment heu signat el document una trentena de jutges. Potser és un tòpic, però l’àmbit de la justícia passa per ser un dels més espanyolistes a Catalunya…
—És un tòpic. Sí que és cert que té una imatge, més que espanyolista, conservadora. És una professió tradicionalment conservadora, però hi ha molts juristes progressistes i n’hi ha mols que entenen Catalunya com una realitat. És difícil d’avaluar les majories, però hi ha molta diversitat. A banda, hi ha un factor important, que és que els jutges som molt prudents i, per tant, amb poca tirada a fer manifestos. Això també explica que siguem els que som, trenta. Els jutges fem sentències, no manifestos. Però aquesta vegada ens ha semblat que era oportú de fer-ho. És un document que fa temps que es gesta. I de moment només hem decidit fer-lo públic a través dels mitjans de comunicació. Aviat el publicarem en alguna plataforma perquè s’hi puguin adherir més jutges. I de moment ja hi ha un magistrat del Tribunal Suprem, que és en Jordi Agustí; del TSJC som quatre; n’hi ha força de l’Audiència de Barcelona; i també hi ha magistrats de fora de Barcelona: de Tortosa, de Sabadell, de Girona, Lleida, etc. També hi ha en Josep Maria Pijoan, que s’acaba de jubilar, però que ha volgut signar.

—Parlàvem de la judicatura espanyola. Sou conscients que, en tant que jutges, això pot ser també molt significatiu des d’una òptica internacional?
—Sí, és clar. Però la intenció del manifest no és tenir una influència específica ni cap als col·legues jutges espanyols, ni cap a l’estranger, ni cap al poder polític. Precisament volem trencar aquesta idea que acabem de comentar segons la qual els jutges per definició anem contra segons quines coses. Això que fem és reflexionar des de la legalitat sobre una qüestió central en la societat.

—El cas del Regne Unit i Escòcia n’és un exemple?
—Amb això els anglesos una vegada més ens donen una lliçó. Però és que en això, Espanya i Anglaterra sempre han estat diferents. Des de la guerra de Cuba, la del Marroc, els fets de Guinea… Sempre ho ha fet malament Espanya. En canvi Anglaterra, aquesta mena de coses les ha gestionades molt millor, per bé que han tingut el conflicte d’Irlanda, però l’han sabut tractar mig bé. Respecte d’allò que s’ha fet amb les colònies, no hi ha comparació. Tenen una altra tradició. Espanya, des de sempre, ha estat diferent.