14.02.2014 - 06:00
La batalla per la llengua que ha tornat a encendre el govern valencià ha enutjat l’oposició, les entitats, els experts i la societat. Amb el dictamen del Consell Jurídic Consultiu a la mà, Fabra vol que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) faça un canvi en el diccionari: vol que esmene la definició de ‘valencià’, perquè s’equipara a ‘català’. ‘L’últim recurs de la dreta valenciana sempre és l’anticatalanisme empeltat de xenofòbia’, diu a VilaWeb l’escriptor i filòleg Toni Mollà, que veu en aquesta nova batalla una cortina de fum. També reflexiona sobre l’ús de la llengua (‘fer un diccionari no en millorarà l’ús: calen escoles i mitjans’), sobre les mancances i incoherències del nou diccionari normatiu i sobre el paper de l’AVL: recorda que va néixer d’un pacte entre PP i PSOE i retreu la poca preparació científica de la majoria dels seus membres.
—Què en penseu que el Consell Jurídic Consultiu digui que l’AVL no té competències per a definir ‘valencià’?
—Jo no sóc jurista, però em sembla una cursa de despropòsits que va començar ja fa molt de temps. Al País Valencià s’ha de judicialitzar absolutament tot! El que diga el CJC, que és un òrgan nomenat i controlat pel poder legislatiu, per mi té molt poc de valor. Les qüestions normatives d’un idioma no haurien de ser matèria jurídica, no ho són en cap país del món. Em pareix un despropòsit, no solament això, sinó que la comunitat lingüística ho accepte. El problema de la llengua al País Valencià no és de definició filològica o jurídica, sinó un problema sobre els qui van a favor de l’ús de la llengua pròpia i els qui hi van en contra. En aquest moment, com sempre que es troba en dificultats, la dreta valenciana ha ressuscitat les bruixes de Salem, que som els catalanistes.
—Ho fan els qui acostumen a menysprear la llengua i no la fan servir gaire…
—Absolutament cap no fa servir la llengua de manera habitual; per escrit, naturalment que no, però ni tan sols oralment i segurament tampoc familiarment. Per tant, són persones molt poc legitimades per a dictar aquesta mena de normes. El fet que em sembla molt greu és que des de fa molts i molts anys una part del ‘valencianisme’ i de l’esquerra’, entre cometes, ha entrat en un joc sobre aspectes simbòlics del país que no és res més que una partida en què les cartes són marcades i sempre tindrem nosaltres les de perdre.
—Sou del parer que aquesta actitud de la dreta no és sinó una cortina de fum?
—La dreta valenciana està acorralada. El grup del PP a les Corts és ple d’encausats, el partit es troba en caiguda electoral i incompleix sistemàticament tot el programa amb què es va presentar a les eleccions. Ni tan sols els seus sectors socials més afins, com podrien ser els empresaris, no els segueixen. Ara, com que veuen que les coses s’encaren malament, van a l’últim recurs, que sempre és l’anticatalanisme, que no és tan sols odi al català o al catalanista, sinó que és empeltat de pura xenofòbia, antiintel·lectualisme i populisme. Això és així des que el 1977 inventaren la versió valenciana del maccarthisme americà o de tantes altres caceres de bruixes.
—Fa uns dies escrivíeu a Twitter: ‘La llengua més sòlida del món no té acadèmia; això sí, té la BBC.’
—És clar. Cada context cultural té un ordenament jurídic o un altre. A la Gran Bretanya no tenen ni tan sols constitució escrita, vénen d’una altra tradició. Això s’incorpora també en el camp de les polítiques lingüístiques: consideren que el seu idioma no necessita cap organisme regulador perquè tenen grans mitjans de comunicació que compleixen el paper d’element de referència. La llengua de la BBC no té un valor prescriptiu sinó que és una proposta de llengua referencial que accepten ensenyants, escriptors, etcètera, i és una llengua viva. En el context català, no s’ha seguit mai aqueixa tradició anglosaxona, sinó que es va copiar el model francès, que és molt normativista. No ho qüestione, però sí que dic que allò que dóna consistència a una comunitat lingüista són els seus elements de cohesió; i en una societat moderna, els elements de cohesió són els grans mitjans de comunicació. En pocs mesos, al País Valencià han tancat RTVV i ha prohibit TV3 i Catalunya Ràdio. Temps enrere s’hauria hagut de fer una aposta per una llengua referencial, una televisió pública valenciana i la reciprocitat amb altres televisions. Crear uns estàndards de referència per als usuaris del català que, com deia Sanchis Guarner, fossen policèntrics però convergents. Això és una aposta sociolingüística que no té res a veure amb organismes prescriptius com acadèmies o diccionaris. Poden ser importants, però no tenen res a veure amb la viabilitat d’una comunitat lingüística moderna.
—Tenim acadèmia i diccionari, però ens hem quedat sense mitjans públics en català…
—Ens han desconnectat de la modernitat, d’allò que representen les propostes dels mitjans, i han convertit el País Valencià en una estricta comunitat virtual. Ara mateix, l’únic espai on realment existeix la comunitat lingüística catalana en un sentit genèric és el digital –i en això felicite VilaWeb–. En els mitjans tradicionals no existeix.
—El nou diccionari normatiu valencià reconeix la unitat de la llengua. Però, més enllà d’això, sembla que és ple d’incoherències, segons que analitzava Francesc Esteve fa uns dies.
—No he mirat el diccionari, però tinc en una gran consideració tot allò que fa Francesc Esteve de fa anys. Segurament té raó perquè no conec cap acadèmic de l’AVL que tinga la seua preparació científica. Si repasses la nòmina de l’AVL, és bàsicament d’analfabets, en el sentit que són persones que no saben ni llegir la seua llengua. Aquesta acadèmia es va fer per un pacte entre PP i PSOE, que volien apartar de l’agenda pública el conflicte perquè ho havien pactat Zaplana i Pujol, i Camps el desenterrà altra volta. Veig que hi ha confusions evidents. Primer de tot, diuen que és un diccionari normatiu, però els diccionaris normatius tenen un valor prescriptiu i no poden incloure realitzacions lingüístiques pròpies de l’oral o de dialectes geogràfics, com fa aquest. Els autors han confós qüestions molt elementals de la lingüística, com és la diferència entre la tira fònica i la tira gràfica. D’una altra banda, han introduït tot de dialectalismes, que està molt bé, però per a això ja teníem l’Alcover-Moll, que és un diccionari que recull absolutament totes les varietats de la llengua. Em fa l’efecte que han fet un diccionari que ni és un diccionari d’usos ni és un diccionari normatiu, perquè és ple de barbaritats tenint en compte què hauria de ser una normativa.
—Però com que referma la unitat de la llengua –cosa òbvia, d’una altra banda–, sembla que ara toqui fer costat a l’AVL. És com si haguéssim de defensar les engrunes…
—És la situació que vivim els valencians de fa molt de temps. Ens toca defensar sempre les engrunes. I jo n’estic una mica fart, de tot això. Defensar el diccionari no és cap barricada. Si no hi ha diccionari o acadèmia no és pas més greu, ni de bon tros, que el fet que no hi haja TV3 o RTVV, que sí que és greu. Hi ha una sociolingüista gallega, Pilar García Negro, que diu que la llengua és l’únic instrument del món que millora amb l’ús. El fet de posar-la en un diccionari no en millorarà els usos. Allò que millorarà els usos de la llengua, es diga com es diga, serà que fem escoles, que fem mitjans de comunicació. Allò que millorarà i determinarà la viabilitat d’una llengua en una societat moderna no són els diccionaris sinó els usos reals. I ells ara mateix no solament han tancat els grans mitjans de comunicació, sinó que ofeguen les editorials, tanquen més de cent línies en valencià… Que no ens facen creure que defensant un diccionari o un organisme com l’AVL salvarem la llengua, perquè no. Han fet més pel català Joaquim Maria Puyal o Pep Guardiola que tots els dictàmens sobre la unitat de la llengua o la filiació lingüística. Jo em vaig alegrar molt quan el IEC va incorporar en Puyal. Aquest és el camí, la col·laboració entre acadèmics i promotors de l’ús.
