11.02.2014 - 06:00
La polèmica creada per les definicions de ‘valencià’ i ‘català’ del ‘Diccionari normatiu valencià‘ que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de publicar ens retorna a l’enèsima resurrecció artificial de l’anticatalanisme del PP, amb el repetidíssim recurs a l’imperialisme català que amenaça el valencià. I la cúpula del PP valencià, aquella dels qui no el parlen mai –com Alberto Fabra– o dels qui demanen disculpes si el parlen –com la consellera M. José Català–, s’ha afanyat a reclamar un informe al Consell Jurídic Consultiu perquè dictamine si això és legal o si atempta contra l’estatut.
Des del punt de vista estrictament tècnic i jurídic, la situació no pot ser més ridícula, perquè precisament segons la legalitat estatutària l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució de la Generalitat (art. 20) que té la competència de ‘determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística’ del valencià, d’acord amb els articles 6.8 i 41. Però, a més, l’equiparació entre les denominacions ‘català’ i ‘valencià’ referides a la llengua han estat confirmades almenys per 46 sentències, entre les quals algunes de les màximes instàncies judicials espanyoles: una del Tribunal Constitucional (sentència 75/1997), 19 del Tribunal Suprem i 26 del Tribunal Superior de Justícia valencià. Tot un rècord de derrotes judicials del govern del PP que el Consell Jurídic Consultiu haurà d’avaluar.
I ja és curiós que un govern puga procedir contra les definicions d’un diccionari, ni que siga l’acadèmic. Algú s’imagina el govern espanyol o el valencià procedint contra el ‘Diccionario de la lengua española’ de la Real Academia Española, perquè aquest parla des del mateix títol de ‘llengua espanyola’ allà on la constitució la designa només com a ‘castellà’, perquè ‘llengua espanyola’, amb la constitució a la mà, és qualsevol de les que es parla a l’estat espanyol: ‘El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. […] Les altres llengües espanyoles seran també oficials […]’ (art. 3.1 i 3.2). Per cert, aquest ‘Diccionario’ defineix el valencià com a ‘Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia […]’) i caldria animar el Consell Jurídic Consultiu a procedir, si escau, no sols contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó també contra la Real Academia Española –i, de passada, contra les altres acadèmies de l’estat que també reconeixen que el valencià és una varietat del català: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Euskaltzaindia o la Real Academia Galega. Au, que com més serem, més riurem!
Però n’hi ha més encara. És cert que amb aquestes definicions del ‘Diccionari’ l’AVL es pronuncia de manera molt més clara que no ho havia fet abans, però l’equiparació de ‘valencià’ i ‘català’ no és, ni de bon tros, la primera. Recordem que el mateix dictamen de l’AVL ‘sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià’ ja deia (punt 1) que ‘la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua’. I en el punt 6è: ‘És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol […] i la jurisprudència.’ I recordem així mateix que aquest dictamen fou publicat en el ‘Diari Oficial de la Generalitat Valenciana’ el 12 d’abril de 2005, amb un caràcter oficial que el govern valencià i el Consell Jurídic Consultiu haurien de saber i aplicar. Això si jugàvem net.
I la més clara de totes: el ‘Diccionari valencià’ publicat per la Generalitat Valenciana el 1995 definia el valencià així: ‘Varietat de la llengua catalana parlada a l’antic Regne de València’. I en la segona edició, de 1996, ja amb el PP ocupant el govern valencià, es repetia la definició, canviant només ‘Regne de València’ per ‘Comunitat Valenciana’.
Per què ara tot aquest rebombori i aquest espectacle exagerat amb colps de pit per la llengua amenaçada que ells ni parlen personalment ni usen institucionalment ni promouen socialment? Doncs, ras i curt, perquè el PP valencià ha de tapar tots els casos de corrupció que l’ofeguen (Rafael Blasco i el cas Cooperació; Juan Cotino, Francisco Camps, Rita Barberà, el Gürtel, la visita del papa a València, les víctimes del metro, la ruïna del Canal 9…) amb desenes de diputats encausats i amb l’emprenyament d’una bona part de la societat valenciana. I, durant dècades, l’anticatalanisme ha estat el recurs fàcil per a desviar l’atenció i llançar una cortina de fum patriòtica a la defensiva, com a equivalent de la conspiració judeomaçònica. I l’altre motiu és que tot plegat constitueix una manifestació sincera de la concepció de ‘cortijo’ andalús que el PP té de les institucions que governa: com pot ser que l’AVL –que és una institució de la Generalitat Valenciana i, per tant, un mer capatàs del govern, amb membres que ells han nomenat a dit– no faça allò que ells li manen i es dedique a aplicar un criteri independent?
Si el Consell Jurídic Valencià és rigorós i conseqüent, haurà de procedir no sols contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó contra l’Institut d’Estudis Catalans, la Real Academia Española, l’Euskaltzaindia, la Real Academia Galega, contra el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia valencià i, sobretot, contra el govern valencià, que ha avalat i permès des del 1995 l’equiparació de ‘valencià’ i ‘català’. Caldrà llogar-hi cadires: la tragicomèdia institucional valenciana promet arribar a cims mai assolits!
Alfons Esteve i Francesc Esteve, membres del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València
