02.02.2014 - 06:00
A partir del 6 de febrer es podrà trobar a les llibreries ‘Rua de captius’ (Club Editor) de Francesc Grau i Viader (Calella, 1920-1997), llibre de memòries del seu internament al camp de concentració franquista de Miranda de Ebro, l’any 1939. L’editora, Maria Bohigas ha escrit dos articles ben explicatius, sobre l’escriptor i sobre el context, dins del bloc de Club Editor, Cartes elèctriques: ‘Rua de captius: memòries des d’un camp de concretració franquista‘ i ‘Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar‘. Us oferim un avançament del llibre (pdf).
Francesc Grau i Viader tenia divuit anys el 1938 quan es va incorporar a l’exèrcit amb la ‘Quinta del Biberó’, primer al front del Segre i després a la batalla de l’Ebre. El seu batalló va caure presoner de les tropes franquistes a Cubells l’1 de gener de 1939. Fou empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d’allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Va patir quatre anys de captiveri. Després el van obligar a fer el servei militar durant tres anys més.
Explica Maria Bohigas que el 1968 Grau i Viader es va posar a escriure ‘Dues línies terriblement paral·leles’, el diari novel·lat amb què ‘recuperava’ el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. ‘La publicació de “Dues línies…” el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l’escenari del camp i d’aquest retorn en farà l’obertura de l’excepcional “Rua de captius”.’
Continua Bohigas: ‘Les formes de repressió instaurades per Franco demostren sense ambigüitats que el franquisme és un dels totalitarismes del segle XX, en el qual ‘l’únic exponent de la voluntat popular seria el treball’ —podríem afegir-hi: forçat. Però el coneixement que es té d’aquest fet inqüestionable és fràgil, dins i fora d’Espanya. Uns quants historiadors han estudiat a fons els instruments anihiladors del franquisme, com ara Ricard Vinyes, coautor d’aquells ‘Nens perduts del franquisme’ que en prendre forma de documental van sotragar Catalunya l’any 2006. Que sota Franco el territori peninsular era plagat d’inferns, vagament ho sabem; què passava en aquests inferns és cosa que pocs coneixen —entre altres motius, perquè els qui ho van viure a penes n’han deixat testimoni.’
(…) ‘El contrast entre els centenars de milers de represaliats del franquisme i el rastre irrisori que han deixat, hauria de ser una alarma sobre la capacitat alliberadora del que anomenem democràcia. I tanmateix, alguns van intentar-ho. Alguns, havent viscut prou per veure morir el dictador, van creure que calia explicar-ho. ¿A qui i per què? Francesc Grau i Viader, autor de ‘Rua de captius’, ho estampa ben clar: “Als meus fills, els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. Enganxada a la dedicatòria trobem aquesta sentència, de Joan Pau II, pronunciada a Auschwitz: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”. Dues frases simples i capitals, la primera perquè expressa la necessitat d’un interlocutor que vulgui saber sense el qual l’acte de testimoniar és absurd, la segona perquè associa els camps espanyols dels quals parla Grau als camps nazis; i ben irònica és la tria del lema, ja que és el Papa de Roma qui llança, a través de Grau, l’anatema contra l’obra nacional-catòlica regeneradora de Franco.’
L’editora rebla l’article amb una crítica punyent: ‘Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d’un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia. Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar ‘Dues línies terriblement paral·leles’ i ‘Rua de captius’, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d’un Grau i Viader autor d’un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d’una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d’una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s’esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets. Hi ha frivolitats que clamen al Cel.’
