29.01.2014 - 06:00
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català va ser reconegut a Bakú membre del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial la UNESCO. Es tracta de la primera entitat del país que és admesa en aquest organisme i això suposa un important reconeixement internacional al moviment associatiu català. Parlem amb el president de l’entitat, Antoni Carné, perquè ens expliqui què suposarà a partir d’ara aquesta admissió pel nostre patrimoni i de l’estat general de la cultura popular al nostre país.
—Què significa per al nostre patrimoni aquest reconeixement?
—Com a organització cultural d’àmbit no governamental, a partir d’ara l’Ens podrà assessorar el comitè quan ho demani. Això significa un reconeixement internacional a l’associacionisme cultural del país i demostra que la cultura popular catalana té una base prou forta per a ser admesa. La majoria de les entitats assessores del comitè es dediquen a protegir una dansa o algun ritual molt concret. Aquest no és el nostre cas. Aquí les entitats, a més de fer activitats culturals, també cohesionen la societat amb la seva acció. Això ens dóna una manera de fer singular que no es reprodueix en cap altra part del món.
—Per què tenim aquest fet diferencial, al nostre país?
—El nostre associacionisme cultural és una porta d’entrada a la societat perquè no fa distincions de sexe, edat, religió ni ideologia. Som un grup de persones que s’uneixen perquè tenen una afinitat cultural comuna i tota la resta passa a un segon pla. Per això l’associacionisme cultural afavoreix la integració, la cohesió social i la pluralitat.
—Sempre diuen que som un país de capelletes i amb la creació de l’Ens heu aconseguit molta unitat. Ha estat difícil?
—No, des del principi hem tingut molt clar quin era el nostre àmbit d’actuació i sabíem que no volíem entrar en el terreny de les entitats i les federacions. La nostra tasca es mou en un nivell superior i és fruit d’un seguit de necessitats comunes de tot el sector: obtenir més reconeixement social, més presència als mitjans, crear sinergies, etc.
—Quins elements del patrimoni immaterial català creieu que són més susceptibles de ser preservats?
—D’elements immaterials de la nostra cultura que val la pena de recollir i catalogar perquè no es perdin, n’hi ha una multitud, com per exemple les festes populars. També mereixen atenció detalls molt específics que són únics al món, com una punta de coixí que es fa l’Arboç, la catifa de flors que es fa a Sallent per Corpus o un pessebre en diorama de l’Escola de Barcelona.
—I creieu que n’hi ha cap que s’hagi de salvaguardar immediatament?
—En totes les cultures hi ha elements molt fràgils que són susceptibles de caure en desús, com ara la tradició oral o un tipus molt específic de flabiol que es fabrica a les illes i que actualment només saben fer un o dos artesans… Per tant, primer de tot cal fer-ne un bon inventari.
—Serà la primera acció que fareu?
—Sí, una de les primeres línies d’actuació l’hem creada amb la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals per a elaborar una llista definitiva de tot el patrimoni immaterial que tenim al país. Treballarem conjuntament per fer una catalogació i sobretot per desenvolupar una metodologia unificada entre totes les persones i entitats que treballen en el camp de la cultura popular. Es tracta d’un projecte comú per a decidir què cal incloure a la llista i de quina manera s’ha de fer.
—Quin és l’estat de salut de la cultura popular?
—La cultura popular no havia estat mai tan bé. Viu un gran moment i la gent cada vegada és més conscient de què significa. Per exemple, en els esbarts dansaires no s’havia fet mai tanta recerca com ara, els gegants estrenen noves coreografies, les corals tenen un repertori molt ampli de partitures… Tot això vol dir que cada vegada la gent és més conscient dels seus orígens i se’n sent orgullosa. A més, el nostre model de cultura popular basat en l’associacionisme és únic.
—Hi ha àmbits de la cultura popular que gaudeixen de molta acceptació social i popularitat però n’hi ha que no. Per què?
—Tots els àmbits continuen essent populars, però passa que no en tots hi ha prou relleu generacional o de gènere. Per exemple, en les sardanes hi ha poca gent jove i als esbarts la concentració femenina és molt alta. Depèn de l’activitat que facis té unes connotacions o unes altres. Però això no vol dir que vagi a mal borràs. Per un altre costat, hi ha un seguit d’activitats que són molt intergeneracionals, com els castellers o les bandes de música.
—No fa gaire, heu presentat un informe sobre l’impacte festiu a la ciutat de Barcelona amb uns resultats molt positius. Quins són?
—És un estudi que no tan sols quantifica la realitat sinó que obre els ulls cap a unes altres qüestions, com ara que la cultura popular és capaç de generar recursos propis per cobrir despeses al marge de les subvencions de l’administració. S’ha calculat que té un potencial econòmic que és gairebé el doble que el de la cultura anomenada ‘professional.’ Per executar el caràcter festiu, la cultura popular produeix 4,7 euros per cada un que se n’inverteix. I això sense comptar que al darrere hi ha persones no assalariades. Mentre que algunes altres manifestacions culturals produeixen 2,6 o 2,4 euros. Aquestes dades són un referent que ens pot ser molt útil a l’hora de donar suport i orientar les activitats de cultura popular.
—I aquesta anàlisi penseu ampliar-la a tot el territori?
—Tenim previst de fer aquests estudis en diverses ciutats i també a l’àmbit regional. Cada lloc té les seves particularitats perquè les manifestacions de la cultura popular no són uniformes. Per això l’impacte de la festa serà sempre positiu, però diferent. Valdria la pena de fer aquests estudis per ajudar l’administració a donar suport i a orientar millor les activitats de cultura popular. Aquells diners seran ben invertits.
—Una de les tasques principals de l’Ens és promoure l’interès dels mitjans de comunicació en temes de cultura popular. Creieu que hi és prou present?
—Moltes vegades no és solament qüestió de representació o equilibri entre àmbits, sinó que els mitjans siguin capaços de donar valor al contingut informatiu que la festa suscita. Cal que entenguin que la feina no s’acaba fent una bona crònica d’una jornada castellera, sinó que cal posar en relleu tota la gent que hi ha al darrere. Són persones molt diverses que es reuneixen entorn d’una activitat o un projecte comú i això explica la riquesa del nostre model social.
—Sempre que TV3 fa un programa sobre cultura popular hi ha polèmica.
—La qüestió dels castells a TV3 és el dilema de l’ou o la gallina: va ser TV3 qui va anar a buscar els castells perquè eren un bon producte o va ser TV3 qui els va potenciar? És evident que venen i per això als mitjans els és més fàcil de tractar-ho. Sobre el programa de les corals, ha passat igual com va passar amb els pastorets: al final arribem a la conclusió que per molt que el programa se centri en un entorn molt concret i poc representatiu del món coral català, en el fons es parla de corals.
—Internacionalment, l’èxit dels castells pot canalitzar tota la imatge de la cultura popular catalana?
—Això és més una percepció que tenim nosaltres mateixos que pas una realitat. Passa que els mitjans de comunicació presten molta atenció al món casteller per l’espectacularitat i quan fan una actuació a Londres o Nova York apareix a tot arreu. Però s’ha de pensar que fa molts anys que Adifolk organitza aplecs en capitals europees que són més plurals quant a cultura popular. També el món geganter és molt reconegut a la resta d’Europa i el moviment coral català és dels més prestigiosos de la Mediterrània.
—Les xarxes socials, com han influït en la difusió de la cultura popular?
—Les entitats cada vegada hi tenen més presència i això els ajuda a difondre millor la seva tasca. Però això no vol dir que ja no hagin d’aparèixer als mitjans de comunicació. Al contrari: per a arribar al gran públic és essencial de continuar creant notícies.
