Quinze dies d’èxode català, els darrers sospirs de llibertat

  • Nova edició de l'obra cabdal de Rovira i Virgili, 'Els darrers dies de la Catalunya republicana' · En parlem amb l'editor Quim Torra

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Pere Cardús i Cardellach

27.01.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’èxode de catalans marxant cap al nord per fugir de la repressió franquista quan la guerra del 36-39 ja era decidida és una escena explicada poques vegades. Les paus sobre silencis que s’han mirat d’anar imposant a cada transició, d’ençà de fa setanta-cinc anys, han amagat fets i vivències plenes de desesperació, però també de coratge i dignitat. La Catalunya republicana era una Catalunya impossible, i va donar desenes d’escriptors, periodistes i poetes immensos que van descriure l’èxode i l’exili republicà. Un d’aquests va ser Antoni Rovira i Virgili, autor del clàssic ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’, que ara han recuperat i retornat a les llibreries la Xarxa de Mots i l’editorial Acontravent.

Entre el dietari personal, la crònica i el llibre de memòria social i política, ‘Els darrers dies…’ relata una quinzena de dies dramàtica i decisiva. Rovira i Virgili comença la narració el 22 de gener de 1939, dos dies abans de deixar Barcelona, i la tanca el 5 de febrer, amb l’arribada a Perpinyà, camí de l’exili d’on ja no va tornar. L’autor s’explica: ‘Aquesta obra és la narració verídica d’uns dies dramàtics viscuts per mi quan entrà en la fase culminant l’ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l’angoixa, la desfeta i l’èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l’alçament militar de l’any 1936.’

Quatre edicions en setanta-cinc anys

Acontravent i la Xarxa de Mots van obrir un projecte de micromecenatge a Verkami per tornar a les llibreries aquesta obra cabdal de la literatura i el periodisme catalans. Se n’havien fet quatre edicions, en aquests setanta-cinc anys: la primera a Buenos Aires el 1940; després l’edità Curial el 1976 –edició segrestada immediatament per ordre governativa franquista–; després el diari Avui, el 1989; i l’última d’Edicions Proa, el 1999. L’objectiu del nou projecte d’edició era clar: ‘L’obra reclama una acurada reedició que n’asseguri la difusió per tots els mitjans: biblioteques, escoles, centres universitaris, associacions, etc.’ Amb aquest mateix objectiu s’ha activat un bloc que recull, dia a dia, els capítols del llibre.

La narració commovedora de Rovira i Virgili tenia també una raó de fons, que ell mateix explicà en les ‘Paraules preliminars’ de l’obra: ‘Els catalans han de tenir el coratge moral de renunciar als mites. […] La nua veritat de l’èxode, com la nua veritat de la guerra, si no brilla com els mites, conté prou d’elements dignes i nobles per compensar les baixeses i les misèries, part integrant de la realitat humana.’

Quim Torra: ‘Un dels llibres que més m’han trasbalsat’

Un dels motors d’aquesta nova edició de l’obra més destacada de Rovira i Virgili és l’editor Quim Torra. Hem parlat amb ell perquè ens orientés l’ànima abans d’encarar aquesta lectura. Torra és un dels màxims coneixedors del període republicà i dels grans escriptors i periodistes que va llegar-nos aquella època d’esperança i modernització. L’editor ens explica que el llibre és ‘una de les millors cròniques periodístiques de la sortida cap a l’exili, narrada amb un tremp i un vigor extraordinaris’. I reconeix que és un relat que l’ha colpit fortament.

Què ens diu ‘Els darrers dies…’? Per què és una obra necessària avui?
—Segons el meu parer, hi ha dos motius importants: primer, el gran èxode català del 1939 és un dels fets essencials de la nostra història, jo diria que ‘constituents’ de la Catalunya contemporània i, per tant, tots els passos que fem per recuperar-ne la memòria són bàsics; i, segon, la figura i l’obra d’Antoni Rovira i Virgili, prou valorada des d’un punt de vista d’assagista polític i historiador, potser no ho és prou com a narrador. ‘Els darrers dies…’ és una de les millors cròniques periodístiques de la sortida cap a l’exili, narrada amb un tremp i un vigor extraordinaris. Qualsevol periodista i, sobretot, estudiant de periodisme català hauria de llegir-lo.

Ens impressionarà aquest relat?
—A mi em va impressionar. És un dels llibres que més m’han trasbalsat. Rovira narra en primera persona allò que veu, allò que sent. Un relat sovint cru, dur, antisentimental. Passa el mirall a un món que s’enfonsa. Els darrers sospirs de llibertat d’un poble.

Rovira i Virgili va fugir amb el Bibliobús amb més personalitats de la cultura catalana… Quins moments més impressionants.
—De fet, Rovira marxa amb la seva família i s’acaba trobant amb el famós Bibliobús dels intel·lectuals catalans i amb tot de fugitius. Tots acaben trobant-se a Agullana, a can Perxers, un mas convertit en la capital del tros de Catalunya no ocupada. Hi és tothom: des del president Companys a Mercè Rodoreda, de Pi i Sunyer a Pompeu Fabra, Xavier Benguerel, Sebastià Gasch, Josep Maria Capdevila, Joan Oliver, Francesc Trabal… S’hi fa la darrera sessió de la Institució de les Lletres Catalanes. I, finalment, el dia 31 de gener, la sortida cap a l’exili.

Rovira hi és amb la seva família: la seva dona i els dos fills. Teresa Rovira, que feliçment avui encara ho recorda, explica els detalls de tot plegat: com van sortir d’Horta a la nit; el fred terrible de Cantallops; la ferum de quadra del menjador de can Perxers i el viatge final el 31 de gener travessant la ratlla. A ella, com que era jove, li va tocar de fer el trajecte final, d’Agullana al Pertús, dins el Bibliobús, juntament amb més nois i noies.

Com us expliqueu que aquest llibre fos descatalogat? Se n’han fet quatre edicions en setanta-cinc anys. Però l’heu hagut de recuperar…
—Per una banda, és enormement difícil que els llibres de fons sobrevisquin en un panorama editorial que prioritza la novetat. Però hi ha una cosa més important: un llibre com aquest hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats de periodisme de Catalunya, com he dit, però també als instituts catalans. Pocs esdeveniments han marcat tant Catalunya com l’exili del 1939. Jo encara no entenc com és que al nostre país no hi ha un dia dedicat a l’exili. I si parlem d’exili, parlem de ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem