22.01.2014 - 06:00
La crisi del PSC, que ha esclatat per la posició de la cúpula contra el referèndum d’autodeterminació, viu els seus dies més negres i tensos. La votació del parlament de la setmana passada, amb tres diputats desobeint les ordres de Pere Navarro contràries al programa electoral, va desfermar una munió de posicions disperses que cal reconstruir per trobar-hi un sentit global. Els diputats que s’oposaven a les indicacions de l’aparell no van tenir un comportament comú i cadascú va prendre una opció diferent. Àngel Ros va abandonar el grup parlamentari. Rocío Martínez-Sampere va deixar la direcció (com també va fer Laia Bonet). I Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura van desobeir les ordres, van votar a favor de demanar la competència de convocar referèndums i esperen la sanció definitiva de l’òrgan disciplinari del partit.
A més, personalitats històriques del socialisme que ara són fora dels òrgans del partit van fer públic un manifest de suport als diputats pro-referèndum que instava a construir l’alternativa catalana d’esquerres. Tots aquests moviments poden ser confusos si els mirem separadament, però posar-los en comú pot donar pistes d’una estratègia col·lectiva i prefixada dels crítics amb Navarro i el seu equip. L’objectiu d’aquesta estratègia és, com ja han anunciat alguns dels implicats, renovar el partit i recuperar-lo com a pilar de l’esquerra catalana. Mirem d’explicar quins són els moviments que la defineixen.
Detonació de tres
Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena van ser els tres diputats que van optar per no cedir a la pressió de la direcció i mantenir la coherència amb el programa electoral del partit. Amb el vot favorable a la proposta de CiU, ERC, ICV i la CUP sobre el referèndum, els tres diputats posaven el dit a la nafra de les contradiccions de la direcció. L’acció repressora de la direcció contra tots tres i la solidaritat que s’ha despertat són el ferment del moviment de canvi que volen impulsar tots els membres d’aquest grup d’oposició a Navarro. Per obrir el camí dels canvis que anhela el sector crític, calia que algú desobeís la direcció i propiciés el punt d’arrencada abans no fos massa tard. Si són expulsats del grup parlamentari i han de passar al grup mixt, la direcció rebrà una pressió molt més forta que l’actual i a cada sessió del parlament es farà visible el conflicte intern.
Un candidat a la reserva
La sortida d’Àngel Ros del grup parlamentari –anunciada el dia abans de la votació– va ser un primer avís a la direcció sobre les intencions del grup ‘rebel’. Ros es retirava a Lleida però renunciava a l’acta de diputat. D’aquesta manera, el grup socialista perdia una de les figures del PSC més ben valorades per la ciutadania. Amb aquest moviment, els dissidents preserven el principal actiu municipal, un batlle de capital de província del PSC. Amb aquesta mitja retirada, Ros s’allunya del desgast que pot implicar la sanció i l’expulsió del grup parlamentari, com també del combat cos a cos amb la direcció del partit. Si mai ha de tornar a ser un candidat renovador, Ros podrà dir que no ha votat contra les indicacions de la direcció, però tampoc no ha votat contra les seves conviccions ni contra el compromís programàtic amb els electors.
Veu i ulls vius dins el grup
Un altre dels moviments significatius del grup de dissidents és el que va fer Rocío Martínez-Sampere. Al contrari que Ros, la diputada va optar per mantenir-se dins el grup parlamentari (acatar les ordres de la direcció), però plegar dels òrgans directius del partit en mostra de disconformitat. Cal tenir en compte que Martínez-Sampere va entrar en el pinyol de la direcció de Pere Navarro contra pronòstic, després de l’últim congrés del partit. Amb aquest darrer gest, Martínez-Sampere anunciava que emprenia el camí cap a la renovació i la regeneració del PSC. A la vegada, presentava candidatura a les primàries de Barcelona. Des d’aquesta plataforma mediàtica, Martínez-Sampere podrà transmetre les seves idees sobre la necessitat de canvi de projecte i de model de gestió del partit. Juntament amb Àngel Ros, Martínez-Sampere és una de les figures més ben situades i més valorades del sector renovador. L’estratègia d’aquest grup podria requerir algun actiu viu dins el grup parlamentari.
Plegar sense estripar el carnet
Abans d’aquesta crisi concreta i després, hi ha un degoteig de dimissions en els òrgans i càrrecs directius del partit. Un cas emblemàtic va ser el de Montserrat Tura, que va abandonar el consell nacional del partit i la presidència de l’agrupació de Mollet. N’hi ha hagut moltes, de dimissions, fins ara i pot haver-n’hi més d’ara endavant. Però la consigna és de no abandonar el partit. Mentre no es prengui cap decisió més dràstica, el grup favorable al referèndum vol evitar de perdre força en un possible combat futur en un congrés. Un cas d’aquestes noves dimissions és la del batlle de Flix, Marc Mur, que ahir va anunciar que renunciava a l’executiva nacional del partit, però sense abandonar el PSC ni encara menys la batllia.
Història i territori, una cobertura
Tots aquests moviments no tindrien el mateix efecte sense la benedicció de la vella guàrdia del sector catalanista. La tarda mateix de la votació al parlament, Joaquim Nadal, Montserrat Tura i Antoni Castells van deixar clar que el grup no estava sol i van llançar un manifest i una campanya de suport amb el nom de ‘Socialiestes pel referèndum‘. Aquest paraigua d’històrics dóna a l’estratègia del grup de primera línia política una cobertura territorial i un aval moral que els enllaça amb el punt fundacional del partit. A més, l’experiència dels històrics i el pes de les famílies i fidelitats que han anat forjant durant els darrers trenta anys són un actiu que poden decantar balances internes. Si Nadal, Castells i Tura amenacen de formar una alternativa fora del partit, a Navarro i els seus els serà molt complicat d’estintolar l’estructura del partit en alguns territoris. Per tant, el paper d’aquest grup ‘extern’ és de donar suport des de fora, i aportar gruix i experiència a l’estratègia dels favorables al referèndum.
Barcelona, primer camp de batalla
La crisi del PSC té qui-sap-los punts de batalla intensa, al territori. Les terres de l’Ebre, les comarques vinculades amb Girona, les terres de ponent… però també Barcelona. Les primàries per a escollir el candidat del partit a les municipals de la capital són un terreny adobat per a portar-hi la lluita pel control del partit. Entre els sis pre-candidats que s’han presentat, n’hi ha tres que són veus clares d’oposició a la línia oficial de Navarro. N’és una l’ex-diputada Laia Bonet, que la setmana passada va anunciar que deixava els òrgans de direcció del partit i que no aniria al parlament a substituir cap dels diputats crítics. També hi ha Jordi Martí, actual portaveu del grup municipal, que ha estat absent en més d’una votació del consistori per no haver de votar contra les conviccions polítiques pròpies. Martí ha anunciat que si Geli, Elena i Ventura fossin expulsats abandonaria la cursa de les primàries. Diu que no vol ser candidat d’un partit que foragita els qui pensen com ell. L’altra veu crítica és la de Martínez-Sampere. Bonet, Martí i Sampere poden arribar a unir-se per crear una candidatura única amb molta més força, que fóra un entrebanc gros per a Jaume Collboni –fins ara portaveu del PSC de Navarro–, també pre-candidat de les primàries. Amb tot, Collboni no s’ha estat d’expressar internament la crítica amb la línia presa per Navarro i els seus col·laboradors més pròxims.
Resolució complicada
Els pròxims moviments vindran determinats per les sancions que es puguin aplicar als diputats que van desobeir les ordres de Navarro. Però una de les fites que marquen els crítics és forçar la renovació del partit en un congrés extraordinari tan aviat com sigui possible. Conscients de la dificultat d’enderrocar l’aparell en un combat congressual, voldrien arribar-hi havent aconseguit el compromís de fer-lo amb un reglament més obert i menys controlat que no pas els habituals del PSC. Si aquesta opció s’esvaeix i la direcció no s’obre prou per a permetre el canvi, els crítics no descarten una escissió amb fugida en massa i la fundació d’una nova plataforma política. Mentrestant, l’estratègia consisteix a acumular forces, organitzar-se territorialment i no acceptar el silenci imposat des de dalt.
