20.01.2014 - 06:00
Us oferim un fragment de la primera novel·la d’Oriol Ponsatí-Murlà, editor, doctor i professor en filosofia antiga per la UdG. El llibre, sense fer soroll, ha arribat a les llibreries, però no es posarà a la venda fins dimecres, el dia en què serà presentat a la premsa. El tast que us n’oferim va acompanyat d’uns primers comentaris de l’autor. ‘Totes les estacions de França‘ (Empúries) parteix d’una troballa insòlita publicada al diari: van aparèixer vint quilos d’or en un tren regional al sud de París i no els va reclamar ningú.
Plantejat el punt de partida, què s’esdevé a ‘Totes les estacions de França’? La contraportada del llibre en fa un bon resum: un escriptor real i un altre de fictici llegeixen aquesta notícia al diari i pensen que seria un bon tema per a una novel·la. Com ha pogut arribar una maleta carregada d’or en un tren? Qui se la pot haver descuidada? O potser algú l’ha abandonada expressament? En quines circumstàncies? Per quins motius? Tots aquests interrogants menen a una combinatòria infinita de possibilitats narratives que són explorades i explotades, un joc literari brillant que encreua diversos temps, enfocaments i personatges, a la recerca d’una novel·la total o qui sap si d’una antinovel·la.
Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) és conegut en el món literari per la faceta d’editor. Responsable de l’editorial Ela Geminada, ofereix sobretot traduccions de clàssics en l’àmbit de l’assaig filosòfic i el pensament en general. Amb el premi Just M. Casero debuta com a autor.
Li hem demanat que ens parli breument de la dificultat de trenar tantes històries i personatges com hi apareixen, per acabar confluint al final. I ens explica: ‘Vist des de dins, des de l’obrador, amb “Totes les estacions de França” he provat de fer una mena d’experiment d’una certa complexitat formal, però sempre procurant que aquesta complexitat no es notés en la lectura final. És a dir, si molt convé, cada capítol de la novel·la es pot llegir com una mena de narració independent de les altres. Però, de fet, cada capítol construeix una trama que alhora s’autodestrueix, per acumulació. I això, és clar, només es veu si se’n fa una lectura de conjunt. El principal desafiament formal de “Totes les estacions de França”, doncs, consisteix a afirmar que passen una colla de coses i negar-ho alhora, per mitjà de personatges nous en cada capítol i alhora uns altres que ja han aparegut en capítols anteriors. Paral·lelament a la superposició de personatges, hi ha una superposició de veus narratives que també volen trencar el model de narració tradicional.’
El títol prové d’uns versos del poema ‘Plou’, del llibre ‘Cor quiet’ de Josep Carner:
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
«I. GARE DU NORD
M. Larigot introduí la clau al pany de la caixa forta i
la féu girar quatre vegades, amb una seguretat pausada,
gairebé solemne. Abans d’obrir la porta mirà un
moment de reüll M. Dupuy, intentant descobrir en el
seu rostre algun rastre de nerviosisme, però el vellet
es mirava la caixa amb uns ulls cansats i el mateix
posat neutre amb què hauria assistit a l’obertura d’un
armari domèstic. La porta es badà i a l’interior de la
caixa comparegueren vint petits lingots d’or, capicuats
ordenadament i apilats en dos pisos. M. Larigot
deixà la porta oberta i sortí un moment de la
cambra fortificada. Tornà de seguida, amb una maleta
buida sobre una taula amb rodes. L’obrí i hi diposità,
d’un en un, els lingots.
—Hem pensat que una maleta senzilla com aquesta
no cridaria l’atenció.
El vell Dupuy assentí lleument, mentre seguia amb
la mirada les mans del director del banc, tancant la
cremallera de la maleta. M. Larigot lliurà la maleta a
l’ancià i després de cloure la caixa forta l’acompanyà,
escales amunt, fins al seu despatx. M. Dupuy
segué un moment davant del director per signar el
paper que certificava la recepció de l’or. M. Larigot li
demanà si li convenia que avisessin un taxi, però l’home
ja s’alçava, fent que no amb el cap i murmurant
alguna cosa que tant podia ser una negativa amable
com un insult proferit entre dents. El director acompanyà
el vell fins a la porta i l’acomiadà amb una
breu encaixada. Amb aquell gest, M. Dupuy arribava
al terme d’un camí que havia començat a recórrer
setanta-dos anys enrere.
A principis de juny de 1940, l’embranzida amb
què l’exèrcit alemany travessà la frontera francesa
féu témer al jove matrimoni Dupuy una possible arribada
imminent dels nazis a París, que efectivament
es produí el dia 10 d’aquell mateix mes. Fill d’un destacat
militant del Front Popular, amic personal de
Léon Blum, M. Dupuy havia reaccionat com pertoca
a un bon fill a l’idealisme progressista del pare i havia
desplegat amb èxit el seu tarannà pragmàtic, casantse
amb la filla d’un financer jueu que el faria dipositari
d’una petita fortuna amb divuit anys acabats de
complir. Tement una ensulsiada econòmica a causa
de la invasió germànica, el jove Dupuy decidí convertir
en or el dot de la muller i confiar-lo a una entitat
bancària de la neutral Suïssa. Mme. Dupuy volgué
fer valer la procedència paterna d’aquell petit tresor i
aconseguí convèncer-lo de figurar ella com a titular
del contracte bancari. Ell hi tindria accés sense la signatura
de l’esposa només en el cas que ella faltés.
I ella faltà dos anys més tard. El matrimoni va ser
detingut durant l’operació «Vent Primaveral», organitzada
per la policia de Vichy i executada lamatinada
del 16 de juliol de 1942. Després de passar cinc dies i
cinc nits al parisenc Velòdrom d’Hivern, sense menjar
ni pràcticament beure, la parella va ser separada definitivament.
Foren carregats en vagons diferents d’un
mateix tren de la mort, amb destí a Auschwitz. Mme.
Dupuy hi va morir al cap de cinc mesos d’haver-hi arribat.
M. Dupuy va ser un dels pocs francesos deportats
que tornaren a veure París. No hi va haver ni un
sol dia de la seva vida que no pensés si no hauria estat
millor fer la mateixa fi que la immensa majoria dels
qui l’acompanyaren en aquell viatge a les entranyes de
la barbàrie. Després d’un viatge penós des de Polònia
fins a França, a través d’una Europa devastada que no
sabia ni volia saber d’on venien aquells cossos escardalencs
i amb la mirada entelada,M. Dupuy es trobà sol
a la capital francesa i s’establí a casa de l’únic familiar
de qui sabé trobar el rastre: una germana del seu pare
que malvivia en una barriada obrera de Massy, una
petita ciutat al sud de París. No pogué recuperar l’or
que tres anys abans havia dipositat al banc perquè no
podia demostrar la mort de la seva esposa. Els nazis,
naturalment, no expedien certificats de defunció cada
vegada que enviaven un pres al crematori. Dècades
després que el Service International de Recherches de
la Creu Roja de Ginebra hagués començat a recopilar
documentació al voltant dels crims comesos pel Tercer
Reich, la desclassificació progressiva de la Llista 33-45
a partir de l’any 2008 li permeté, finalment, obtenir
una prova documental de l’assassinat deMme. Dupuy
en el camp d’extermini polonès. Aquell paper fou tot
el que necessità, seixanta-vuit anys després d’haver
tornat d’Auschwitz, per fer girar quatre vegades la
clau d’una caixa forta que portava set dècades tancada.
El nonagenari Dupuy sortí de l’entitat bancària
lleugerament encorbat i amb vint quilos d’or dins una
maleta. Baixà pel Boulevard deMagenta fins a la Rue
de Dunkerque i enfilà cap a la Gare duNord, on prengué
el primer tren de la línia RER B en direcció sud. El
separaven disset estacions de Massy-Palaiseau. Mitja
hora llarga de trajecte. Segué al costat de la finestra,
amb la maleta als peus. París se li mostrà més lluminosa
i calma que mai, aquell migdia de finals de desembre.
La mateixa ciutat que ell havia vist subjugada
pel despropòsit col·laboracionista. Els mateixos
ulls que havien vist de tan a prop fins a quin punt la
crueltat humana pot arribar-ne a ser, d’arbitrària i
meticulosa. Aquella maleta li parlava d’una vida que
ja feia molts anys que havia deixat de ser la seva. Una
vida que quedava tan i tan lluny, no sols en el temps,
que ben bé podia ser que no hagués estatmai una vida
real, sinó només el preàmbul d’un absurd monumental.
Mentre el tren passava per sobre el Sena i s’endinsava
en els suburbis meridionals de l’àrea metropolitana
de París, M. Dupuy pensà una vegada més
en els milers de cossos deshumanitzats amb els quals
convisqué durant aquells tres anys irreals. Però aquesta
vegada ja no es preguntà per què ell havia tornat i
tots els altres no, sinó per què la vida li havia arrabassat
la vida però l’havia mantingut, malgrat tot, viu,
espectre d’ell mateix durant més de mig segle.
El tren frenà davant l’andana de Massy-Palaiseau.
M. Dupuy s’alçà a poc a poc, agafant-se al seient del
davant. Caminà fins a la porta i baixà del vagó sense
girar-se. Darrere seu hi deixava una maleta amb un
fragment de vida que ja no era la seva.
(‘Totes les estacions de França’ d’Oriol Ponsatí-Murlà, Empúries, gener del 2014 ).
