20.01.2014 - 06:00
Ahir el diari El País publicava un polèmic article sobre Catalunya signat per César Molinas, economista i ex-dirigent del PSOE de Madrid. L’escrit, fortament comentat i contestat a través de les xarxes, deia, per exemple, que Catalunya s’havia desenvolupat gràcies al decret de Nova Planta de Felip V i comparava el model de societat de ‘l’independentisme menestral’ amb el dels ‘hòbbits’ de l’obra ‘El senyor dels anells’. També exposava arguments contra la independència de Catalunya, que va ser replicats per l’economista Xavier Sala i Martín amb un article al seu bloc.
Diu Molinas que Catalunya necessita Espanya perquè ‘les reformes que s’han de fer a Catalunya són similars a les que s’han de fer al conjunt d’Espanya’ i també perquè ‘Catalunya necessita ambició’: segons Molinas, les empreses catalanes són petites respecte de les espanyoles i l’estat té l’ambició que manca a Catalunya.
Sala i Martín li respon que tots dos arguments són falsos: ‘Fa trenta anys que intentem canviar les institucions dins d’Espanya i si alguna cosa ha quedat clara és que ha estat impossible. De fet, jo penso que l’aspecte més positiu de la independència és que ens dóna l’oportunitat de canviar les coses […], de fer el que hem intentat fer durant trenta anys i que no hem pogut fer dins d’Espanya.’ I posa d’exemples el sistema educatiu, les regles de joc polítiques, les infrastructures o el sistema judicial.
Sobre el segon argument, recomana a Molinas que repassi les vint empreses més grans de l’estat espanyol segons el seu valor a l’Íbex-35 i miri quines són catalanes: ‘S’emportarà una sorpresa. […] Catalunya té el 16% de la població d’Espanya i, per tant, si els catalans fossin igual d’ambiciosos que els espanyols, ens tocaria tenir el 16% de les grans empreses d’Espanya (és a dir, 3,2 empreses de les vint haurien de ser catalanes). Si fem el recompte veurem que a la llista de les vint primeres, hi apareixen Abertis, Gas Natural, CaixaBanc, Banc Sabadell i Grífols. És a dir, en lloc de les 3,2 que pertocaria, hi ha cinc empreses catalanes entre les vint més grans.’ Això sense tenir en compte, afegeix, ni el capital català, ‘que té una gran importància en altres empreses com Telefónica o Repsol-YPF’, ni les empreses que ‘podrien tenir capital català si el govern de Madrid no ho hagués evitat’. Per tant, conclou: ‘Si l’ambició d’un poble es mesura pel nombre de grans empreses que hi ha al país (i això és el que sembla suggerir el senyor Molinas), resulta que els catalans no únicament no som menys ambiciosos que els espanyols sinó que, aproximadament, som el doble d’ambiciosos que ells. Si ens prenem, doncs, l’argument de Molinas literalment, si el que necessitem és ambició i aquesta ambició es contagia, no només no ens cal quedar-nos a Espanya sinó que hauríem de sortir-ne corrents abans no se’ns encomani la seva falta d’ambició!’
Cap al final de l’article, Sala i Martín fa ús de la ironia: ‘Una de les persones més llestes del PSOE ha estat pensant durant molts dies per trobar dues raons que ens portessin a voler quedar-nos a Espanya, i resulta que cap de les dues no té validesa.’
