17.01.2014 - 06:00
És una de les escriptores sardes més conegudes i més ben valorades. En poc més d’un any, a més, ha esdevingut la candidata del primer projecte independentista sard amb opcions reals de governar. Els dos sondatges publicats fins ara sobre les eleccions sardes d’aquest 16 de febrer atorguen a Michela Murgia (Facebook), cap de llista de la coalició independentista Sardegna Possibile, entre un 11% i un 21% del vots. És a dir, l’un la situa a la tercera posició, a tan sols 6 punts de l’actual president, Ugo Capellaci, de centre-dreta; i l’altre, fins i tot la fa guanyadora. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per entrevistar-se amb representants dels partits polítics del país, amb la presidenta del parlament, Núria de Gispert, i amb la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell. Assegura que sent enveja del procés català i que el referèndum serà només una formalitat perquè la societat catalana ja ha decidit i res no impedirà que assoleixi el seu objectiu. ‘L’exemple català ens marca el camí’, diu, sobretot a l’hora de combatre el discurs de la por que, també a Sardenya, fan servir els unionistes.
—Acabeu d’arribar a Barcelona, us heu reunit amb la presidenta del parlament, uns quants diputats… Quines sensacions heu tingut?
—No és la primera vegada que vinc a Barcelona. I cada vegada, el que més colpeix d’entrada és la gran quantitat de banderes que hi ha als balcons. Pot semblar una banalitat, però significa que en el camí de construcció de l’imaginari independentista a Catalunya ja s’ha arribat a la maduresa. Quan la societat civil, la gent, és qui exhibeix els símbols d’allò que desitja, aleshores vol dir que la política només ha de fer d’última empenta, perquè la gent ja ha pres la decisió. De fet, penso que el referèndum del mes de novembre és una mena de formalitat. N’hi hauria prou de comptar les banderes per adonar-se que la resposta és un sí.
‘L’Assemblea és una cosa única en l’independentisme europeu’
—Heu parlat també amb la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell. Com és vista l’Assemblea des de fora?
—L’Assemblea és una cosa única en l’independentisme europeu. El sentiment independentista sol ser representat per diverses forces polítiques. Però només a Catalunya hi ha una realitat com l’Assemblea, que no és de cap partit i que representa un ‘lobby’ popular molt organitzat amb capacitat de forçar la política a anar més de pressa. És a dir, hi ha una societat que controla la política. Això revela l’alt nivell de qualitat democràtica que viviu aquí a Catalunya. Només puc sentir una gran enveja. La primera pregunta que he fet a la Carme ha estat: ‘Com carai ho heu aconseguit?’ M’agradaria poder construir a Sardenya, no tant amb les altres forces polítiques, sinó amb els sards, com aquí ha fet l’Assemblea, un pacte de compromís prou fort perquè la política no el pogués ignorar i perquè només pogués decidir com organitzar-se per respondre a la demanda de la gent.
—Heu engegat un nou projecte polític independentista sard que per primera vegada té opcions reals. Veieu possible la independència sarda?
—Tot és possible. Som en un punt molt embrionari respecte del camí que heu fet vosaltres, els catalans. Nosaltres comencem ara. Penseu que l’escola i els mitjans de comunicació a Sardenya són encara controlats per l’estat italià. Sardenya ha de recuperar aquest poder per reconstruir la idea de si mateixa. Altrament, la política corre el risc de respondre a demandes equivocades.
‘El moment històric que s’ha creat ara a Sardenya és únic’
—Com expliqueu la força, per molts inesperada, de la vostra candidatura?
—El moment històric que s’ha creat ara a Sardenya és únic. Els partits tradicionals italians ja no són representatius per a la societat sarda. El 40% dels sards no van a votar. No hi ha alternatives de cap mena, perquè no hi ha cap formació política únicament sarda que interpreti aquesta desorientació. I des de Progrés, el partit del qual va néixer el nostre projecte, ens hem decidit a crear aquest espai nou. Però no nosaltres sols, perquè nosaltres sols som l’independentisme, i l’independentisme no és tan sols per als qui ja són independentistes. La proposta de govern dels independentistes és una bona proposta de govern per a Sardenya, també per a aquells que no són independentistes.
—La vostra candidatura també ha causat impacte per la manera com s’ha format, amb debats ciutadans, llistes cíviques…
—Hem obert espai convidant persones de diverses procedències, amb més experiències polítiques que, això sí, no neguessin el dret d’autodeterminació dels sards. Per tant, encara que el seu horitzó no sigui la independència, per un breu període de temps hem aplegat gent disposada a discutir les dependències que impedeixen a Sardenya de desenvolupar-se i de fer un camí propi, també des d’una òptica cívica, no tan sols com a subjecte polític. I això era un desafiament. Podia anar malament, podien dir-nos ‘gràcies, no ens interessa’. En canvi, ha anat molt bé i molta gent s’ha acostat a nosaltres. Com sempre, la societat està més preparada que no els polítics. Hem aconseguit construir una gran coalició feta de llistes cíviques, a més de la nostra, formada per independentistes i que dóna forma al projecte.
‘Si no ho aconseguim ara, ho aconseguiran alguns altres d’aquí a cinc anys. Però ja no es pot aturar’
—Però és una candidatura independentista o, diguem-ne, autonomista?
—Al nostre programa hi ha tota mena de punts sobre l’autodeterminació, però no hi ha la paraula independència, perquè per a nosaltres la paraula independència no és un fetitxe. La independència és una conseqüència històrica d’un seguit de decisions progressives i lliures. I comencem ara. Els sondatges ens situen molt amunt. Els darrers titulars de les agències de notícies són ‘Els independentistes al capdavant a Sardenya’. Fa deu anys era inimaginable. I crec que d’aquí a vint anys recordarem aquest moment, vagin com vagin les eleccions, perquè les eleccions no són l’element de judici d’aquest instant, sinó que allò que fem té sentit prescindint del resultat electoral. Això mateix que fem, fa deu anys no ho hauríem pogut fer. Això vol dir que el canvi ja s’ha activat. Si no ho aconseguim ara, ho aconseguiran alguns altres d’aquí a cinc anys. Però ja no es pot aturar.
—Hi ha una quinzena més de moviments i partits independentistes… Això no divideix el vot?
—No, no tenim aquesta por. Perquè la llei electoral a Sardenya estableix que cal un mínim del 5% dels vots per entrar al parlament. Cap partit independentista no hi ha arribat mai. Ara mateix, l’únic projecte hegemònic som nosaltres. És a dir, un votant ha de decidir si vol que l’independentisme continuï essent testimonial o vol que governi. Si vol que l’independentisme governi, nosaltres som el vot útil. En les converses que hem tingut amb altres partits independentistes he de dir que en alguns casos m’esperava més coratge a l’hora d’unir forces. Però afortunadament molts independentistes que no pertanyen a cap partit s’han acostat a nosaltres per compartir el camí. Crec que passats aquests mesos de campanya electoral, no tan sols hi haurà molts més independentistes a Sardenya, sinó que hi haurà molts menys independentismes.
—La premsa diu que l’independentisme que representeu és nou i innovador. Què té de diferent?
—Sí, el nostre projecte neix a partir d’un partit que es diu Progres, Projecte de la República de Sardenya, nascut fa tan sols tres anys, amb militants de l’independentisme històric, un independentisme que fins ara ha estat molt tradicional, fins i tot folclòric, perquè s’associa a una idea de Sardenya molt tradicional, una mica conservadora. Nosaltres considerem que aquesta fase de l’independentisme ja s’ha tancat i que, de fet, ja quasi ha desaparegut, absorbida per les coalicions amb partits italians. Per a nosaltres era important de connectar amb la modernització de l’independentisme.
—El procés català ha inspirat això que passa a Sardenya?
—El que passa a Catalunya és molt positiu per a Sardenya, perquè ens permet explicar que el camí independentista no condueix a la pobresa, a l’aïllament o a la solitud política, sinó que et permet de dialogar amb el món de manera més directa. Els unionistes a Sardenya fan un discurs de la por dient que els independentistes volem aïllar Sardenya del món i que anem contra la història.
‘L’exemple català ens marca el camí’
—També ens ho diuen aquí…
—Sí, exacte. I la gent té por. A més, a Sardenya som una illa, no com vosaltres, que esteu enganxats geogràficament a la península Ibèrica. I per tant l’amenaça de la solitud és percebuda per a alguns sards també físicament. Però malgrat això, quan diem que el nostre camí és just el contrari i que passa per tenir més força per relacionar-nos amb el món, l’exemple català ens marca el camí i ens serveix per dir als sards: ‘Mireu, ells adquireixen força, no en perden.’ El relat de la independència catalana i de la seva progressió és un relat que enforteix tot projecte d’independència democràtic.
—Us imagineu una independència catalana aquest 2014?
—Mireu, m’he reunit amb representants dels partits catalans que donen suport al dret d’autodeterminació i els he demanat què pensaven fer si el govern de Madrid no l’autoritzava. De seguida m’han dit: ‘Desobediència.’ És a dir, la decisió ja ha estat presa. Dit d’una altra manera: ‘Si ens deixeu procedir dolçament, ho farem dolçament. Si no ens ho deixen fer dolçament, trobarem una manera, potser més dura, de fer-ho igualment. Però això ja és cosa meva. No és res que m’hagis de donar tu.’ I això és molt important. Vosaltres ja heu decidit i no hi haurà cap formalitat burocràtica que us impedeixi d’assolir allò que voleu.
‘L’independentisme de la Lliga Nord és el càncer de l’independentisme sard’
—Aquests dies és a Catalunya el president de la Llombardia, Roberto Maroni, que vol equiparar el cas català amb les aspiracions independentistes i alhora xenòfobes de la Lliga Nord. També es fa aquesta comparació amb l’independentisme sard?
—L’independentisme de la Lliga Nord és el càncer de l’independentisme sard. Esmercem més temps a explicar que no som com ells que no a explicar que som sards normals. Per desgràcia la Lliga ha dominat mediàticament i també des del govern la política italiana els darrers vint anys i, per tant, ha entrat amb força a l’imaginari. Ha esdevingut pràcticament l’únic paradigma de l’independentisme que hi ha en territori italià. Per nosaltres és un problema molt seriós, perquè són racistes, perquè no defensen res històric ni una realitat o identitat nacional. Defensen uns interessos econòmics d’unes regions italianes que entre si no tenen cap relació històrica ni cultural. La Padània no existeix. Només diuen ‘Roma, lladre’ i ‘Estrangers, fora’. En canvi, el nostre independentisme és inclusiu i per això és terrible el mal que ens fa la Lliga Nord. Quan va néixer la nostra candidatura, em van arribar un seguit de mostres de suport de la Lliga. Les vaig refusar totes. Els dic: ‘M’agrada distingir entre les porqueries que feu vosaltres i el camí democràtic que fem nosaltres’, amb tot el respecte per la gent del nord d’Itàlia que creu que el camí de la Lliga és la via per a mantenir un cert estatus burgès de classe mitjana. El feixisme no és la resposta al desig de llibertat, al contrari.
—Per acabar, com passa que una escriptora acabi fent de política?
—Què és la política si no la necessitat de construir bones trames? No hi ha cap moment precís en què prengués la decisió. El meu primer llibre és un llibre de denúncia de la situació dels centres de telefonia a Itàlia. La mirada política es té sempre. La mirada política és anar al supermercat i comprar aquell producte i no aquell altre perquè el primer representa una economia que vols mantenir i l’altre no. Crec que el sentit i el sentiment polític provenen de la meva educació, dels meus pares. De sempre.
