Mireu-me bé: sóc l’altra

El mes de gener del 2011 RBA – Edicions de la Magrana varen publicar ‘Primavera, estiu, etcètera’, la primera novel·la de Marta Rojals (Palma d’Ebre, 1975), una escriptora desconeguda fins aleshores. La curiosa trajectòria comercial d’aquest llibre –sobretot els primers temps– és força representativa dels vicis i virtuts que caracteritzen el nostre sistema literari i crec que seria d’allò més il·lustratiu que un dia, amb més temps, documentació i perspectiva, algú expliqués amb detall com funcionen aquestes coses. Començant pels procediments de distribució i promoció de les nostres editorials i acabant per la manera com van evolucionant els gustos dels lectors. Sense passar per alt, és clar, la influència –cada dia més gran a l’hora de crear estats d’opinió– d’internet i les xarxes socials i, en una altra dimensió, dels clubs de lectura.

Ara ja som molts els opinadors que pensem que ‘Primavera, estiu, etcètera’ és un llibre perdurable. Diré més: jo crec que és un dels sis o set títols importants que de moment ha donat la narrativa catalana aquest segle XXI. Una consideració que, tractant-se d’un obra primerenca, fa suposar que Marta Rojals és una autora a qui hem de prestar la màxima atenció.

Els seguidors de VilaWeb, d’una altra banda, la coneixem més a fons gràcies als seus articles d’opinió setmanals. Uns textos que mai no ens deixen indiferents i que ben sovint (parlo per experiència personal) ens desperten l’aplaudiment més entusiasta. Tant per allò que explica com per la manera. Marta Rojals és una autora dotada amb una veu pròpia que observa el seu voltant amb una mirada molt personal i que empra l’eina del llenguatge –àgil, rigorós, comunicatiu, directe…– amb una perícia envejable.

Una gran segona novel·la

I en aquest context ens arriba ara ‘L’altra’, la nova i esperada novel·la de l’autora. Ja és sabut que les segones novel·les –sobretot quan, com és el cas, tenen un antecedent de tant gruix– fan una funció de contrast: serveixen per a confirmar perspectives o per a ensorrar projectes. Potser és per això que tothom les espera, encara que sigui per la dosi de morbositat que porten associada.

Doncs bé, m’apresso a dir que ‘L’altra’ és una novel·la excel·lent que no dubto gens a situar en la mateixa línia d’exigència i qualitat que l’anterior i que, per tant, demostra que aquell debut tan lluminós no va ser de cap manera producte de la casualitat.

Val a dir també que ‘L’altra’ és una novel·la molt diferent de ‘Primavera, estiu, etcètera’. Tant pel que fa a la trama argumental com a l’opció lingüística i el punt de vista narratiu, cosa que demostra que Marta Rojals és una autora dotada d’un bon instint i de recursos de sobres per a saber aplicar-los amb la dosi necessària per a cada ocasió.

Se’m fa difícil d’explicar, encara que sigui de manera resumida, de què va l’argument de ‘L’altra’. El motiu d’aquesta dificultat no és tant una pretesa complexitat de la trama (que no ho és gens, de complexa) com la gran quantitat de matisos sorprenents que el lector va descobrint sobre els personatges i la seva relació a mesura que avança en la lectura del llibre. Fins arribar a les pàgines finals en què entra en escena un gir sorprenent que ens obliga a reconsiderar tot allò que hem llegit fins aleshores i a contemplar-ho a través d’una altra òptica.

Creieu-me: cal molta saviesa narrativa per construir personatges com la Nona-Anna-Annona, l’eix central de ‘L’altra’, i com el seu company Nel-Manel, el contrapunt imprescindible. Una parella situada en la ratlla dels quaranta anys i amb gairebé mitja vida de convivència i experiències compartides darrere seu. Professionals urbans tocats pel dit inclement de la crisi que pertanyen a ‘una classe mitjana que encara no sap que ja no ho és’ (p. 15).

Un món de secrets, silencis, oblits

Un element que a mi em serveix per a confirmar allò que he dit més amunt en relació amb la singularitat de Marta Rojals és el capítol introductori de ‘L’altra’. Es tracta d’un text breu –una pàgina a tot estirar– en què es concentra l’essència de la novel·la. Vindria a ser com una espècie de manual d’instruccions per a navegants abans de submergir-se en les aigües d’una història que sens dubte els sacsejarà i els farà qüestionar-se un munt de coses. Ni més ni menys que allò que demanem als bons llibres. Els que aconsegueixen que sortim de les seves pàgines diferents de com érem quan hi vàrem entrar.

En aquesta introducció es parla de la ciutat formada per milers de pantalles amb persones al darrere que s’intenten comunicar i, alhora, amagar. També es parla dels secrets, els que van i els que tornen –molts per la xarxa, però els més transcendents dintre de l’ànima de les persones– fins a formar una trama d’equilibris imprescindibles per la convivència: ‘Cada secret que es manté ha de tenir un contrasecret que el neutralitzi, i quan no és així, ve l’explosió, les víctimes, el dolor. […] La teoria diu que l’Univers conté una matèria que podríem qualificar de “verificable” i, entremig, una matèria fosca que és el buit, el no-res […] Des que les persones es lleven fins que se’n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l’una contraresta l’altra, s’assoleix l’equilibri’ (p. 7 i 8).

‘Mireu-me bé: sóc l’altre’, escrivia Miquel Martí i Pol a ‘Vint-i set poemes en tres temps’ l’any 1972, quan els primers indicis de la malaltia començaven a aparèixer en la seva obra. El vers em serveix, estrafent-ne el gènere, per donar títol a aquest comentari, perquè això que ha escrit Marta Rojals és un relat estremidor sobre com podem harmonitzar el que fem i el que amaguem, el que recordem i el que hem volgut soterrar en l’oblit, el que diem i el que callem.

Com tothom, la Nona ‘una’ té una Nona ‘altra’ que li marca el camp de joc. Una ‘altra’ que de vegades sembla que no hi és, o que dorm, però que sempre acaba sortint. Per bé o per mal. ‘Si la memòria és un do natural en ella, l’oblit és un do adquirit en la pràctica. Des que té memòria, doncs, els esforços més grans de la seva vida els ha destinat a oblidar…’ (p. 202 i 203).

L’estil, l’astúcia narrativa

La remarcable astúcia narrativa de Marta Rojals –combinada amb una no menys remarcable capacitat d’observació– converteix la lectura de ‘L’altra’ en un profitós festí per als seus lectors, però d’una manera molt especial per a aquells que es mostrin mínimament interessats a entendre els secrets per a construir un artefacte literari competent.

Les frases contundents, els diàlegs precisos, els girs insospitats, les reaccions dels protagonistes, els alts i baixos dels seus caràcters, la manera d’intercalar la petja del passat en el trajecte del present, la crisi interior dels personatges –paral·lela a la crisi social que els envolta– i els seus intents per a mitigar-la, els nous sistemes de comunicació interpersonal basats en les xarxes socials, les noves modalitats de la solitud (tan cruels, però, com les antigues) són alguns dels elements que vertebren el discurs que es desenvolupa a ‘L’altra’. Una novel·la a la qual, malgrat el que podria semblar, no crec que li escaiguin qualificatius com ara ‘desesperançada’ o ‘pessimista’.

També em sembla digne de remarca la manera sincera, profunda i sense subterfugis com Rojals retrata l’univers íntim femení. En la galeria de dones de difícil oblit aquella extraordinària Èlia de ‘Primavera, estiu, etcètera’ ja té des d’ara al seu costat aquesta Nona al voltant de la qual es vertebra el tros de vida que batega dins les planes de ‘L’altra’.

Sé que em deixo al tinter uns quants aspectes que estic segur que donaran molt joc quan arribi a mans de lectors interessats per la bona literatura o quan entri –que estic segur que hi entrarà, i ben aviat– en el circuit dels clubs de lectura. Per exemple, el paper de les noves tecnologies a l’hora de fixar les relacions interpersonals, com es viu la precària quotidianitat en allò que podríem definir de ‘parella estable’, el paper de la família en el present i la petja que ens ha deixat en el passat, el concepte de maternitat en temps (i en edat) de crisi, les coartades que som capaços de bastir per suportar la influència del passat en el nostre dia a dia, l’impacte de les generacions més joves… Vet aquí uns quants factors que donen molt de joc i que demostren el gruix de la història i els personatges que ha sabut armar Marta Rojals.
    
Sobre el present i el futur

El mes de juny de 2011 jo parlava en el meu bloc de dues escriptores que per aquelles dates havien publicat llibres que em semblaven dignes de remarca. Em referia a Tina Vallès, amb l’extraordinari ‘Maic’, i a Marta Rojals, amb la primera novel·la, i en tots dos casos arribava a la mateixa conclusió: hi ha futur. El temps ha demostrat que aquell vaticini no era gens exagerat. Tina Vallès ha continuat desenvolupant la seva carrera amb un parell més de llibres de relats (un dels quals va ser el guanyador del premi Mercè Rodoreda del 2012) i ara Marta Rojals confirma, ras i curt, que és una de les veus literàries de casa nostra amb més personalitat i solidesa.

Crec, doncs, que ja no és adient de parlar de futur en el cas de la nostra autora: un llibre com ‘L’altra’ demostra que ja és situada a dalt. Immergida en aquella situació de feliç complicitat amb els lectors que saben que, a partir d’aquí, tot el que vindrà seran esplèndides notícies.

Les hi exigirem, perquè estem segurs que Marta Rojals és capaç de continuar donant-nos-en.

Enllaços
Array