16.01.2014 - 09:44
Els humans som els éssers més intel·ligents del planeta. L’alta capacitat de raonament i de relacionar conceptes són elements que ens distingeixen de la resta d’animals. Ara bé, aquestes facultats varien d’una persona a una altra.
El quocient intel·lectual (QI) és l’indicador que mesura diversos aspectes de la intel·ligència, com són la memòria, la lògica o les matemàtiques. El QI mitjà de la població general és de 100, però existeix una minoria que presenta unes capacitats intel·lectuals superiors a la resta. Es tracta de les persones habitualment conegudes com a “superdotades”; aquelles que obtenen una valoració igual o superior a 130 punts. Tot i així, alguns experts prefereixen anomenar aquesta característica “altes capacitats intel·lectuals”.
Es considera que aquest col·lectiu només equival al 2% de la població mundial. Però a diferència de la idea generalitzada de veure aquesta qualitat com una garantia d’èxit a la vida, no tot són flors i violes per a aquestes persones. És cert que la superdotació s’ha estudiat i analitzat a fons en l’àmbit escolar, i actualment ja s’intenta detectar aquesta condició en els infants per tal de poder-la gestionar adequadament i evitar problemes posteriors. Però sovint s’oblida que aquests nens també es fan grans. Les altes capacitats en l’edat adulta no generen tanta preocupació perquè es contempla com una virtut. Però realment es desconeix que una persona no detectada a temps pot tenir una vida plena d’obstacles.
El cervell i les seves parts:
(Consulteu les fonts aquí)
La psicòloga Montse Romagosa, especialitzada en altes capacitats i teràpia emocional, té una consulta on acudeixen adults preocupats perquè la superdotació els ha comportat diferents problemes, tant a ells mateixos com a les seves famílies. La majoria dels seus pacients, però, són infants amb altes capacitats que estan desmotivats a l’escola. El més curiós és que en la majoria dels casos, un dels pares que acompanya el seu fill a la consulta és superdotat i no ho sap. És, per tant, una condició hereditària.
La mala gestió de les altes capacitats quan s’arriba a la vida adulta pot comportar una sèrie de complicacions: dificultats per a conviure amb la parella, per a encaixar en un grup, conflictes interpersonals a la feina, sentiment d’incomprensió… Romagosa explica que aquestes persones no són felices i poden generar conflictes en el seu entorn a causa d’una baixa autoestima, una manca d’auto acceptació que pot acabar generant depressions o altres trastorns psicològics… Alguns, inclús, desitjarien no ser tant intel·ligents. “Acaben sent persones neuròtiques perquè no poden ser com són. La societat els tanca dins un armari”, afirma la psicòloga.
Els trets
El superdotat té un caràcter i una manera de ser especials. És autoexigent i perfeccionista -fins al punt de no estar mai satisfet amb els resultats-, i té una gran intuïció i una alta capacitat de resolució de problemes gràcies a la seva habilitat per a relacionar idees i aplicar aprenentatges.
A més, presenta unes inquietuds i unes necessitats diferents de la resta. Són devoradors de coneixement i ,gràcies a la seva capacitat d’emmagatzematge, poden retenir una gran quantitat d’informació. Habitualment, opten per divulgar tot allò que saben, ja sigui des de la docència, amb la publicació d’un llibre, o també explotant les noves oportunitats que ofereix Internet a dia d’avui. Alhora, la xarxa també els permet saciar el seu desig de nous coneixements. “Són un pou de saviesa brutal”, explica la psicòloga Montse Romagosa.
En el terreny de les emocions, l’extrema sensibilitat és la gran protagonista. “Per al superdotat, un toc és un cop, una desgràcia és una tragèdia, l’alegria és un èxtasi, un amic és un amant, i el fracàs és la mort”. Romagosa descriu així la manera de viure dels individus amb altes capacitats intel·lectuals. Aquesta és una de les raons per les quals se senten més còmodes entre ells, ja que comparteixen aficions i troben la comprensió. El paper de la parella també resulta fonamental per a evitar que el problema es faci més gran. Però això no vol dir que el superdotat busqui compartir la seva vida amb una persona també d’altes capacitats, sinó amb algú que l’entengui i que no el jutgi.
Trencant estereotips
La imatge que la societat té del superdotat no necessàriament es correspon amb la realitat. Ni és un ‘freak’ antisocial que es passa el dia estudiant a la biblioteca, ni tampoc és un triomfador que podrà aconseguir tot allò que vulgui al llarg de la seva vida.
La superdotació no és una vareta màgica, però tampoc té per què ser una càrrega. La detecció a temps i la correcta gestió de les altes capacitats determinaran cap on es decanta la balança.
