09.01.2014 - 14:52
Josep M. Castellet (Barcelona, 1926-2014) ha estat un dels homes que ha influït i marcat més el món literari català i espanyol de la segona meitat del segle XX. Editor, assagista, crític literari, intel·lectual antifranquista… De la infinitat de projectes en què va participar, Castellet fou per sobre de tot el director editorial que va fer possible l’esplèndid catàleg d’Edicions 62, una editorial imprescindible en la recuperació cultural del país.
En la biografia que va publicar Teresa Muñoz l’any 2006, ‘Josep M. Castellet, retrat de personatge en grup’, s’explica que ‘el que comptava per a Max Cahner (un dels fundadors de 62) era que Castellet significava la modernitat literària necessària per a l’editorial, la persona ideal per al càrrec, el fitxatge necessari per a la dimensió que l’editorial havia de prendre’. Teresa Muñoz també descriu l’orientació amb què havia nascut Edicions 62: ‘Suplir mancances bàsiques del mercat editorial català i connectar amb el model editorial europeu i cosmopolita, creant un catàleg multidisciplinari, interessat per tots els camps de la cultura i per totes les formes del llibre’. Castellet va signar contracte el juny de 1964 i en va ser director literari fins el 1996. Trenta-dos anys. Quan es va jubilar, el catàleg de 62 ja era de 3.500 títols.
Els primers companys de viatge que va tenir l’editor en l’inici de la seva carrera literària els va trobar a la universitat, mentre estudiava Dret i Filosofia i Lletres: Manuel Sacristán, Juan Goytisolo, José Agustín Goytisolo, els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral… Precisament Castellet va jugar un paper important en la consolidació del projecte editorial de Carlos Barral a Seix Barral, ja que va formar part del comitè de lectura i del jurat dels Premis Internacionals de Literatura Formentor, una de les seves primeres feines significatives en el món de l’edició.
El realisme crític
Al llarg de la seva vida, sobretot durant el franquisme, Castellet va fer de pont entre la literatura catalana i l’espanyola. Castellet es va formar en l’àmbit de la literatura espanyola i va ser un dels personatges que la va sacsejar. L’any 1957 va publicar ‘La hora del lector’ que es va traduir a l’italià; i al 1960 la polèmica antologia ‘Veinte años de poesía española (1939-1959)’, on apostava per un grup de ‘poetes de la immediata postguerra en el pas del simbolisme al realisme’ i preconitzava el realisme crític o realisme històric, segons Muñoz, ‘una poesia que té en compte el compromís, que té en compte el component històric i social del món al qual reacciona’. El realisme crític va tenir molta influència i també va ser molt rebatut. Amb els anys, Castellet s’hi va deslligar i va fer un canvi profund en la seva concepció de la crítica literària. Aquest canvi es va fer palès en l’estudi, important, sobre l’obra de Salvador Espriu de l’any 1970, el mateix any que publica l’antologia ‘Nueve novísimos poetas españoles’ (una antologia de poetes posterior a la seva), i més tard el treball sobre Josep Pla, del 1978. Castellet va ser dels que va defensar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per a Josep Pla. Va ser una candidatura molt discutida i polèmica, i l’escriptor no va arribar mai a tenir la distinció.
Com a antòleg, en l’àmbit de la literatura catalana, destaquen les diverses antologies fetes conjuntament amb el filòleg Joaquim Molas. De fet, Castellet entra en contacte amb Edicions 62, perquè Max Cahner li encarrega l’any 1963 l’antologia ‘Poesia catalana del segle XX’, que fa juntament amb Molas. Al llarg dels anys també publicaran ‘Vuit segles de poesia catalana’, i ‘Antologia general de la poesia catalana’ (1979).
Castellet i la literatura europea
Castellet al llarg de la seva trajectòria és un personatge que també fa de pont amb el món de l’edició europea. Forma part del comitè directiu de la Comunitat Europea dels Escriptors (Comes) del 1960 al 1968, una organització ideada i promoguda per escriptors italians, amb ‘la intenció d’establir, per damunt de les diferències polítiques i ideològiques, una col·laboració dels escriptors europeus centrada en els problemes professionals’. Són molts els viatges que fa sota el paraigua d’aquesta organització. També participa en el Congrés per la Llibertat de la Cultura (és a través del Congrés que s’organitzen diverses trobades d’intel·lectuals catalans i espanyols).
Teresa Muñoz a ‘Josep M. Castellet. Retrat de personatge en grup’ destaca tres viatges que Castellet va fer l’any 1968 a Cuba, París i la Unió Soviètica, que el van colpir, i que van condicionar la seva posició ideològica, que fins llavors era propera al PSUC. El mateix Castellet ho explica: ‘Si et mires en conjunt aquests tres viatges entendràs que a la pregunta ‘Quines coses t’han marcat, a la vida?’ jo contesti: ‘Les que t’he explicat i l’any 1968′. El desequilibri entre la ideologia i la realitat, a Cuba; la mentida descarada a la Unió Soviètica i l’ambigüitat del maig francès m’obliguen a acabar l’estiu, a Sitges, en ple desconcert. Però no hi ha res millor que una crisi: diria que vaig aprendre per sempre més la relativitat de la política, tot esdevenint segurament un escèptic que, tanmateix —érem a l’Espanya franquista—, sabia que calia seguir fent coses’.
Entre moltes altres iniciatives, Castellet va ser un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana clandestí de l’any 1964; ha estat membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural des del 1966; participa en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat del 1970; va ser el primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 1978; el 1983 va escriure ‘Per un debat sobre la cultura a Catalunya’, el mateix any que va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; el 1996 presideix amb Llorenç Gomis l’associació Catalunya Segle XXI… Una trajectòria plena d’activisme cultural, de compromís amb el món de la literatura, tota una vida intel·lectual que va deixar esbossada l’any 1988 a l’autobiografia ‘Els escenaris de la memòria’.
