05.01.2014 - 06:00
La bèstia secessionista, la del ‘desafío independentista’, és un home que enyora anar al mercat. Hi ha líders polítics forjats per la lectura de Bonaventura Carles Aribau, homes que neixen per liderar multituds; i hi ha senyors que s’hi troben, sense haver-ho calculat, perquè eren en el lloc i en el moment adequats. Com Artur Mas. No li busquin un passat gloriós.
Aquest barceloní de Gal·la Placídia, el gran de quatre germans, va entrar el 1982 a la Generalitat com a tècnic i des de fa tres anys n’és el president. Tot plegat, sense planejar-ho. Aquell jovenet que va triar estudiar econòmiques sense tenir una vocació definida, guiat per la inèrcia empresarial de la família, no fugia dels grisos a les manifestacions universitàries perquè quan la dictadura s’escrostonava el que més li preocupava era assistir a classe. I les notes. Obtenir bones notes. Així és que tot li va venir donat. Sis anys després d’entrar a l’administració catalana, ja era director general de Promoció Comercial. Després, Josep Maria Cullell se’l va endur a l’Ajuntament de Barcelona i el va rellevar com a cap de l’oposició. El 1995 feia de conseller d’Obres Públiques. El president Jordi Pujol s’hi va fixar aleshores, per primer cop, amb la mirada premonitòria de qui busca un successor. El 1997 esdevenia conseller d’Economia i, el 2001, conseller en cap.
Algú esperaria més ínfules patriòtiques, un bri més d’èpica en el currículum i les lectures del president que ha de convocar el referèndum d’autodeterminació després de tres-cents anys de submissió espanyola. Però resulta que Mas és un polític que no va planejar convertir-se’n. Un senyor que ha tastat amb els anys l’agror de Maquiavel quan el príncep que l’apassionava era el d’Antoine de Saint-Exupéry. I que enyora el brogit del mercat de la Llibertat, on acostumava a comprar la seva mare.
‘Espero que algun dia, quan no tingui tanta feina com tinc ara, pugui anar a comprar tranquil·lament’, confessa en el llibre on l’entrevista Teresa Pous.
Menorca als estius. Vilassar de Mar els caps de setmana. Familiar, de missa, molt dels seus amics, endurit en el terreny personal i polític. Mas va guanyar les eleccions el 2003 i el 2006, però no va poder governar fins el 2010. Durant els set anys de l’anomenada travessa del desert, en el desempar de l’oposició, va pactar la primera retallada de l’estatut amb José Luis Rodríguez Zapatero el gener del 2006 i l’espanyol no va complir la seva meitat del pacte a la tardor: que el PSC respectés la llista més votada. I llavors va venir el mandat de José Montilla. Fins que Mas, envoltat d’un ‘pinyol’ dens i decidit a portar pausadament el primer partit del país cap a l’independentisme, va entrar a la casa dels Canonges amb el projecte del pacte fiscal. I el dret de decidir en l’ideari de CDC des del 2007, amb allò de la refundació del catalanisme.
Es va trobar amb la Generalitat escurada i la il·lusió electoral es va anar fonent en la misèria de la dependència econòmica. N’hi havia que el veien envellit. Més prim, més corbat, tan diferent d’aquell delfí de Pujol que alguns van identificar com un producte de fàbrica. El projecte polític li va quedar desbordat per l’esclat al carrer en l’Onze del 2012. Poc abans havia perdut una germana i el pare, amb sis mesos de diferència. Es va jugar l’hegemonia a les eleccions. I va perdre dotze diputats.
El desengany dels seus. Al seu gabinet no s’entenia com els catalans havien desconfiat de la determinació de Mas quan ho havia arriscat tot per la independència sense anomenar-la. Ni Ítaca ni la nàutica. És difícil fer quallar símbols quan l’èpica quotidiana està més a prop de l’escatologia que d’Homer perquè la crisi apressa. ‘Un govern no s’ha de caracteritzar només per repartir diners. Quan no n’hi ha és quan un govern ha de marcar la diferència’, deia Mas el febrer del 2010. La seva diferència, amb tot, l’han marcada les estelades als balcons. Un projecte polític precipitat per la ciutadania i un president que o es posava al davant o se l’enduia la marea. I s’hi va posar.
Mas va créixer al Liceu Francès i a Aula. Un estudiant dels que ho ha donat tot, que s’ha preocupat per fer les coses com s’esperava, com calia i s’exigia, el dia que es troba atrapat pel carrer, amb 56 anys i dins de la presidència de la Generalitat, fa els deures. Ve d’escola. Però també és cert que davant d’una decisió tan arriscada hi ha una assumpció personal més profunda, més greu: la d’hipotecar la vida per una causa que ho pot demanar tot. La presó? Potser també. El dubte humà, la incerta glòria, l’esperit de servei.
Tot d’una, Mas evoca Francesc Macià i Enric Prat de la Riba, governa durant el 2013 amb els pressupostos prorrogats, veu com Oriol Junqueras li guanya terreny a les enquestes i quan tothom el creu esgotat, perdut en el partidisme i els interessos laberíntics que ronden el procés, reneix de les cendres amb una pregunta doble i una data: el 9 de novembre del 2014. I deslliurat de les metàfores marineres. Mas és el president normal d’un país que aspira a ser un estat normal, i no haver-se d’explicar més. És així de fàcil: llevar-se un dia i anar al mercat de la Llibertat.
