03.01.2014 - 11:02
El principal diari escocès, The Scotsman, publica avui un article del periodista i polític George Kerevan, titulat ‘Sonen les campanes per a un canvi d’ordre a Espanya’, en què analitza la convocatòria del referèndum d’independència a Catalunya. ‘Això que passarà a Catalunya a final d’aquest any serà examinat amb gran interès a tot Europa’, diu Kerevan, que afegeix: ‘Una diferència significativa entre les situacions d’Escòcia i de Catalunya és que el govern espanyol a Madrid s’oposa al referèndum. Per què els polítics de Madrid són tan refractaris a una votació democràtica, oimés que és tan clarament exigida pels catalans?’
Kerevan apunta que el pes econòmic de Catalunya dins l’estat espanyol i el temor de perdre aquest pilar econòmica pot influir en la negativa, però indica una altra raó fonamental: ‘Les formalitats de la constitució postfranquista oculten una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua oposant-se implacablement a la secessió, fins al punt de recórrer a la violència.’ I encara: ‘Mariano Rajoy està desesperat per a evitar una confrontació, especialment per la profunda crisi econòmica que travessa Espanya, amb una sorprenent desocupació juvenil del 55%. La votació catalana és un polvorí polític.’
Analitza el mapa polític català, l’aliança entre CiU i ERC, l’anomenada tercera via i la doble pregunta del referèndum, de la qual diu que recorda la que va proposar Alex Salmond i que va ser refusada per David Cameron.
I acaba dient: ‘El fantasma del general Franco no pot tenir Catalunya com a ostatge contra la seva voluntat. Madrid té un deure democràtic amb Catalunya i la Unió Europea i el Consell d’Europa han d’assegurar-se que el compleix. […] Aquí, a Escòcia, el missatge dels esdeveniments catalans és clar: la vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (els que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s’ha acabat. Més enllà d’un referèndum o dos.’
Llegiu l’article íntegre, traduït al català, ací:
«El fatídic any ha arribat per fi, després de segles d’agitació. La sort política ja està tirada, però el resultat és incert. Una cosa és segura: la data per al referèndum sobre la independència s’ha establert el 9 de novembre. A Catalunya.
El president català, Artur Mas, ha anunciat de seguir l’exemple d’Escòcia i fer un referèndum al novembre, de manera que els catalans puguin ‘decidir per si mateixos sobre el seu propi futur’. Va fer aquesta declaració històrica flanquejat pels dirigents dels cinc partits que representen dos terços dels escons al parlament català. Les enquestes situen el suport a la independència en el 56%.
Una diferència significativa entre la situació escocesa i la catalana és que el govern espanyol a Madrid s’oposa a permetre el referèndum, tot i que Mas ha tingut cura de parlar de ‘consulta’. Per què els polítics de Madrid són tan particularment refractaris a permetre una votació democràtica, oimés essent tan clarament exigida pels votants catalans? En part, això reflecteix la importància de l’oposició de Catalunya (amb una població de 7,5 milions) a la malmesa economia espanyola: la regió representa una cinquena part del PIB d’Espanya. En part, també, reflecteix els dictats de la constitució espanyola, que prohibeix específicament qualsevol intent dels parlaments regionals de convocar un referèndum d’independència.
Però les formalitats de la constitució postfranquista amaguen una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua oposant-se implacablement a la secessió, fins al punt de recórrer a la violència. El primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, tot i ésser un demòcrata exemplar, està desesperat per a evitar una confrontació, especialment per la profunda crisi econòmica que viu Espanya, amb una sorprenent desocupació juvenil del 55%. La votació catalana és un polvorí polític.
Això continua essent cert fins i tot si Madrid veta formalment el referèndum. Mas s’ha trobat obligat a cridar a la votació per la pressió des de baix. Mas i la seva moderada Convergència i Unió (CiU), l’equivalent català de l’SNP, també s’encaren a la competència electoral d’uns altres partits que afavoreixen una posició més decidida sobre la independència, especialment Esquerra Republicana (ERC), obertament separatista, de la qual Convergència depèn per a mantenir el seu govern en minoria.
Si CiU és l’estendard tradicional de la sobirania nacional catalana, la carnisseria de la guerra del 1936-1939 ha fet que el partit tingui sempre por de generar violència. Com a resultat, des de la mort de Franco CiU ha seguit la demanda d’allò que anomenaríem ‘màxima devolució’, i sols brandava l’amenaça de la independència com a palanca política. Això va funcionar bé fins a la crisi econòmica del 2008, quan l’esclat de la boja bombolla immobiliària espanyola va causar una implosió de l’economia. De llavors ençà, el suport popular a la independència completa s’ha disparat en oposició a les polítiques d’austeritat de Madrid i la sensació que la Catalunya treballadora és espremuda per pagar el malbaratament d’unes altres parts d’Espanya.
ERC encapçala la lluita contra l’austeritat a Catalunya. Les enquestes d’opinió mostren que ara és més popular que no pas CiU. En efecte, Mas ha hagut de cedir en el referèndum per evitar que ERC abandonés la coalició de govern català. Però Mas es pot trobar obligat a obeir les ordres del Tribunal Constitucional d’Espanya per desballestar el referèndum. Això podria dividir CiU i deixar el moviment d’independència en mans d’ERC. Les eleccions catalanes vinents són programades per al 2016. Què passaria si ERC en sortís victoriosa amb la plataforma que demana un referèndum, independentment de l’oposició de Madrid? Sortiran els tancs?
Hi ha un camí intermedi que competeix per captar l’atenció: una solució federal per reemplaçar la devolució ‘ad hoc’ i la contínua mà dura de Madrid. Aquest compromís podria trobar suport fins i tot a Catalunya, on les enquestes recents mostren que quatre de cada cinc catalans (independentment de llur posició sobre la secessió) s’avindrien que Madrid donés més poders a Barcelona. El federalisme és defensat pels socialistes, a l’oposició a Madrid, i per l’ala moderada de CiU a Catalunya.
En aquest sentit, és interessant que Mas proposi no una pregunta, sinó dues, en el referèndum del 9 de novembre. La primera diu: ‘Voleu que Catalunya esdevingui un estat?’ I la segona: ‘En cas afirmatiu, voleu que aquest estat sigui independent?’ La primera pregunta és per al federalisme i la màxima devolució, i per això els socialistes catalans han acceptat el referèndum. L’acceptació formal de Madrid de la sobirania catalana permetria llavors a Barcelona d’acceptar un acord federal.
La segona pregunta determinaria si una majoria de catalans va pel federalisme o espera la independència. (Tot això pot sonar familiar: és exactament la branca d’olivera constitucional que va oferir Alex Salmond, però va ésser rebutjada per David Cameron.)
Una cosa que ningú no sap és què passa a Espanya. Fins i tot l’opció federal és molt incerta perquè necessitaria el suport del Partit Popular de Rajoy, que és poc probable, atès que significaria una ruptura amb la noció mística de la sobirania espanyola que uneix els espanyols de dretes. El perill és que la manca de voluntat de Rajoy de complir envers els catalans podria acabar en desastre.
El fantasma del general Franco no hauria de mantenir com a ostatge la nació catalana en contra de la seva voluntat. Madrid té un deure democràtic perquè els catalans tenen dret al seu referèndum consultiu (en realitat, la manera més pacífica d’avançar). La Unió Europea i el Consell d’Europa han de garantir-ho. Algunes paraules tranquil·litzadores de Cameron a Rajoy potser no anirien gens malament, tampoc. Al capdavall, el govern espanyol no ha pas mostrat voluntat d’interferir en el referèndum escocès.
Aquí, a Escòcia, el missatge dels esdeveniments catalans és clar. La vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s’ha acabat. Més enllà d’un referèndum o dos.»
