02.01.2014 - 06:00
El 2014 serà un any important per als catalans, els escocesos i els flamencs, perquè poden fer un pas decisiu cap a la plena sobirania. Si els processos independentistes de Catalunya i d’Escòcia arribaran al cim a la tardor —9 de novembre i 18 de setembre, respectivament–, Flandes pot fer un gran salt endavant a les eleccions federals i regionals, que ha fet coincidir amb les europees del 25 de maig. Així doncs, durant aquest 2014 la Unió Europea haurà de donar respostes més concretes i més polítiques que fins ara a la voluntat democràtica de milions de ciutadans.
Fins ara, llevat d’algunes opinions hostils i favorables a les causes de les nacions sense estat, els comissaris europeus no s’han pronunciat sobre el futur dels països que s’independitzin d’un estat membre. Els tractats europeus no en parlen, de la pertinença o no a la UE dels nous estats. La secessió és una possibilitat no prevista en les lleis i tots els precedents porten a pensar que caldrà cercar una solució política a les noves realitats.
Per tant, la Unió Europea tindrà l’obligació de trobar solucions als desafiaments de Catalunya, Escòcia i Flandes. Si bé la situació perifèrica d’Escòcia i de Catalunya permet de pensar que puguin restar fora de la UE, el cas de Flandes és diferent: tant la centralitat geogràfica com la presència de seus de les principals institucions de la Unió en territori flamenc n’impossibiliten l’exclusió si també avança cap a la independència.
El principal partit de l’independentisme flamenc, l’N-VA, guanyador de les darreres eleccions belgues –en coalició amb la CDV–, és com més va més vigorós en les enquestes i ja ha presentat un pla per a desmantellar l’estat belga i crear una confederació entre Flandes i Valònia. La proposta ha mogut un intens debat al país, especialment entre els francòfons, que la veuen com una passa cap a la independència. Les eleccions del maig seran decisives per a determinar quin suport social té aquesta proposta.
El resultat de les eleccions belgues i el panorama que dibuixin seran el primer desafiament polític de les noves realitats nacionals a la Unió Europea. A continuació, Escòcia tornarà a posar a prova la radicalitat democràtica del projecte europeu. En el procés escocès, l’acord amb el govern britànic ha de facilitar la negociació del futur estat escocès amb les institucions europees i amb la resta d’estats. Aquests dos primers capítols han de servir per a trobar un terreny més definit i amb unes regles del joc establertes per al tercer en el temps: Catalunya.
Sigui quin sigui el resultat d’aquests desafiaments polítics, sembla evident que Europa haurà d’abandonar les respostes buides, els refugis en els tractats i en la indefinició permanent. La UE haurà de trobar respostes i solucions per a Catalunya, Escòcia i Flandes.
