24.12.2013 - 06:00
El consell polític de la CUP ha donat suport de manera unànime a la data i la pregunta del referèndum sobre la independència. Però ho ha fet de manera crítica, avisant que l’enunciat no és prou clar, que confon la comunitat internacional i que obre interpretacions diverses sobre el resultat. En parla en aquesta entrevista a VilaWeb el diputat Quim Arrufat, que demana a totes les forces de l’acord i especialment al president, Artur Mas, disposició a la desobediència per a fer la consulta si l’estat manté la negativa a pactar-la.
—Dieu que la pregunta pot acabar portant problemes. Quins?
—La incomprensió absoluta en l’àmbit internacional, i que els estats que tard o d’hora s’hauran de pronunciar sobre la consulta, sobre la independència, acabin adjudicant la formulació d’estat no independent com una prioritat per sobre del plantejament independentista. Poden dir que la pregunta reflecteix un descontentament i que estaríem més contents si hi hagués un nou encaix dins de l’estat espanyol. Aquest és un dels problemes, el de l’àmbit internacional. Cal que es vegi que volem decidir sobre la independència, i ara això es posa en dubte.
—Per què no s’han acabat fixant percentatges que puguin evitar diverses interpretacions sobre els resultats?
—Malgrat que nosaltres hi vam insistir en la reunió al Palau de la Generalitat, l’acord dóna ara un poder de reinterpretació dels resultats als partits polítics. Quin percentatge adjudica de forma clara la independència? És complicat ara mateix delimitar-lo, i ja es veu que els partits que van arribar a l’acord no saben donar-hi una resposta clara. Això és un motiu de confusió.
—Quina interpretació en fa la CUP, del percentatge que hi ha d’haver perquè guanyi el sí?
—Acabarà pesant quanta gent, sobre tots els que han anat a votar, votarà finalment sí-sí. Aquesta és la més senzilla, però és la que ha quedat en segona opció, perquè la primera pregunta no va d’això, has d’accedir a la segona per votar sobre la independència. Si el percentatge de gent que va a votar sobrepassa el 50% en l’opció sí-sí, és obvi que hi ha una majoria de votants a favor de la independència.
—És el mateix percentatge que necessitaria el sí en una pregunta sobre la independència de resposta binària.
—En aquest cas la confusió de la pregunta l’hauríem guanyada amb determinació de la voluntat popular. Tots els altres escenaris més confusos són els que caldria delimitar.
—Al final es tracta igualment de saber si l’independentisme és capaç de mobilitzar més de la meitat dels vots pel sí en un referèndum.
—Sí, però això es pot fer més fàcil o molt més difícil. I s’ha optat per una via de fer-ho molt més difícil i, a més, de deixar grans portes obertes a l’opció d’una renegociació. En la pregunta ha guanyat una lògica absolutament partidista. La pregunta hauria de demanar sobre allò que la gent es qüestiona, que és si es vol que Catalunya sigui independent o no; en canvi, dóna prioritat a preguntar sobre altres coses, sobre un estat no independent que ningú sap exactament què és.
—Veieu tots els partits de l’acord disposats a fer la consulta encara que sigui sense el permís de l’estat?
—Si l’estat bloca el procés políticament i judicial els pròxims mesos, fins i tot quan es convoqui la consulta, el govern haurà de restar fidel a la seva gent i al seu parlament i no acatar la prohibició de l’estat espanyol. I, per tant, haurà de desplegar de manera unilateral la logística necessària per a exercir el dret de decidir. I a veure què passa, a veure com resol l’estat espanyol el desafiament democràtic. Ara, tenim dubtes sobre diferents partits que ho vulguin fer.
—Quins partits?
—Pràcticament tots, amb modulacions…
—ERC i ICV-EUiA han expressat la determinació de fer la consulta tant sí com no.
—De qui més dubtem és del president; si tinguéssim clar que ho faria no en dubtaríem. És ell qui té la potestat de convocar la consulta i l’autoritat moral per a oposar-se a desconvocar-la un cop prohibida. És determinant que la Generalitat es mantingui al costat de la gent i no acati la prohibició de l’estat espanyol, perquè, si no, no avançarem. Ja es pot mobilitzar tant com vulgui la societat que si la seva institució no es manté ferma i acata sense protesta ni desafiament ni insubmissió ni desobediència, el conflicte dels catalans serà de pa sucat amb oli. L’estat espanyol entendrà que és més fàcil liquidar-lo.
—Dubteu del president.
—El president s’ha compromès a signar el decret de convocatòria el mes de setembre, però encara no s’ha compromès a mantenir-se fidel a la seva gent per sobre de l’estat espanyol. Encara no ho ha fet de manera clara, no tenim cap constància que el compromís sigui ferm davant de les prohibicions. Si el president es manté ferm, ho farà entenent que la societat li demana una cosa excepcional. Si, en canvi, accepta la prohibició, actuarà una altra lògica. Que la societat sigui motor no vol dir que guanyi.
—Aquest conflicte democràtic en què es pot traduir?
—Qui porta el tema a un carreró sense sortida és l’estat espanyol, que haurà de saber què fer quan una institució democràtica com la Generalitat desacati, quan digui que no, que el poble vol això, fa temps que ho demana i es convoca un referèndum. L’estat espanyol haurà de decidir què fa: suspendre l’autonomia, inhabilitar el president, impugnar actes de diputats? Que sigui l’estat espanyol qui expliqui a la comunitat internacional com ha resolt amb tota la seva enginyeria política el desafiament democràtic i la voluntat majoritària del poble català; si ho ha resolt amb repressió o amb negociació, amb fórmules intermèdies, si ha ofert pactes a la Generalitat…
—Voldríeu que es reformulés la pregunta. Com s’hauria de fer?
—L’escenari anirà canviant els mesos vinents, serà abrupte, i en aquesta dinàmica insistirem que caldrà anar definint la pregunta cap a independència sí o no. Per claredat davant la comunitat internacional i davant l’estat espanyol i les possibles ofertes de renegociació de competències o de pacte que puguin fer. I per claredat amb la societat catalana, que a mesura que s’apropi el referèndum es pot anar preguntant si no quedarà prou clar el resultat i com s’interpretarà. La gent té el dret de saber quins percentatges són mínims per a la independència. Serà necessari anar exposant que la pregunta no és clara i insistirem que s’haurà d’anar redefinint, tal com va passar a Escòcia, on en el procés posterior amb el Regne Unit es va acabar definint la pregunta que nosaltres voldríem.
—A Escòcia la reformulació de la pregunta es va fer negociant amb el Regne Unit. Ara plantegeu que a Catalunya la reformulin els partits mateixos, però no sembla que de moment tinguin ganes de canviar-la.
—No han estat ells els qui han sortit al carrer aquests últims anys. Ha estat un moviment civil sobiranista, molta gent no organitzada. No han estat ells els qui han sortit; sí que han tingut el poder de fixar la pregunta, i de fer-ho d’acord amb els seus interessos electorals. De moment la gent ho ha acceptat, perquè creu que és millor que no pas que no n’hi hagi. Hi comença a haver gent que veu les ‘llacunes’ de la pregunta, i el procés és dinàmic; poden anar passant coses. Amb la pregunta hem vist que els partits no han entès que és la societat qui és propietària del procés, perquè continuen preservant el seu procés electoral, el seu espai polític; han imposat el seus criteris polítics per sobre dels que haurien de prevaldre, per sobre de la mobilització popular.
—El pressupost del 2014 queda pendent d’aprovar. Hi feu una dura crítica a la previsió d’ingressos.
—Es presenta un pressupost amb una partida d’ingressos que és de 2.300 milions, però hauria pogut ser de 4.000, perquè no es justifica d’on surten aquests diners. Així també fem pressuposts nosaltres. A primària es poden fer pressuposts així. Perquè la partida que et quadra el pressupost te l’inventes, no l’expliques al parlament i no presentes ni una memòria aproximativa de projecció econòmica d’on podria sortir.
—Hi apunten venda de patrimoni i privatitzacions.
—Diuen que seran 2.300 milions de venda i privatització de patrimoni públic, que el vendran als fons voltors però no diuen ni què vendran, ni ben bé a qui, ni amb quin preu mínim… Es passen per on els dóna la gana la transparència i el respecte al parlament i a la societat, que són els propietaris vertaders del que es vol vendre i es vol privatitzar. Al final l’única estructura que tindrem serà el deute, que és allò que sí que regularment cada primer de mes la Generalitat paga. Pren sou als treballadors públics, no paga els ajuntaments, als quals deu un munt de diners. En molts casos es fan barbaritats, però el deute es paga.
—Què voleu dir, que es deixi de pagar el deute?
—Una de les solucions és reformular el deute, o crear una banca pública, o amb alguna de les mesures de l’acord d’ERC i CiU, que no s’han acomplert, es podria habilitar l’impost sobre els habitatges buits. Hi ha mesures més dràstiques, com ara no pagar el deute o com a mínim renegociar els termes de pagament. N’hi ha d’altres que són la creació d’estructures, com un banc públic, o la recuperació de certs imposts o certes activitats econòmiques que guanyen molt per a molt poca gent.
—Per exemple?
—La concentració de la propietat de l’habitatge. Desenes de milers de pisos romanen buits en mans de molt poca gent que continua guanyant diners amb la crisi. Aquest era un impost en l’acord de CiU i ERC que encara no han presentat en la llei d’acompanyament de pressupost. Ho trobàvem un mínim. Hi ha més imposts que s’haurien de recuperar, com el de successions, encara que caldria reformar-lo… Hi ha moltes vies per a fer que els pressuposts tinguin més ingressos.
