Espinàs: ‘Tan sols sóc un tafaner’

‘Jo m’interesso molt poc, m’interessen més els altres i observar la realitat.’ D’aquesta manera Josep Maria Espinàs responia a una de les primeres preguntes de l’escriptora Empar Moliner, en l’acte de lliurament del premi Ofici de Periodista, un dels màxims reconeixements que atorga el Col·legi de Periodistes. L’escriptora va ser l’encarregada de fer ‘una entrevista desordenada a un home ordenat’ que, com gairebé sempre, es va mostrar molt agraït, però modest, i fins i tot sorprès pel premi.

Vint-i-dos milions de caràcters amb una Olivetti

‘Faig els articles sense premeditació, no hi ha estructura, parteixo d’un element primer i després tot funciona per impuls’, va explicar. La conversa, de fet, va girar entorn de la manera –particular, pròpia– de fer articles que té Espinàs. És l’articulista més longeu d’Europa, amb onze mil articles publicats, un cada dia durant trenta-set anys, ço és, vint-i-dos milions de caràcters estampats amb una vella Olivetti.

Va explicar que tot havia començat el 1977, quan es va trobar casualment al passeig de Gràcia Josep Faulí, aleshores director dels primers anys de l’Avui, i li proposà d’escriure un article cada tres setmanes. ‘Quina angoixa, tres setmanes per a un article. És més fàcil de fer-ne un cada dia!’, va respondre Espinàs. Certament, no s’esperava que Faulí li agafés la paraula i, d’aleshores ençà, no ha parat ni un sol dia. Això sí, es declara ‘presentista’: ‘Cada dia escric en hores diferents, no sé què he fet aquest matí i no sé què faré demà al matí.’ Per això, quan Empar Moliner es disposava a comentar l’article del dia, va dir: ‘Aviso, no sé quin article he publicat avui.’ No era cap broma. Poc després ho va justificar: ‘Si t’has d’enamorar de les peces que escrius, viuràs molt malament. Un cop feta, te n’has de desenamorar.’

Pel que fa a les temàtiques dels articles, Espinàs va explicar que no havia aconseguit mai de parlar amb èxit dels grans temes o conceptes, sinó que preferia els detalls petits. ‘Si ara els parlés de la mort només diria tòpics. Jo necessito una idea petita que em faci pensar, i com més reduït és el camp d’exploració, més interessant és l’article. Les cotilles són molt creatives.’ Quan Moliner va mirar d’analitzar algun dels seus articles argüint que del detall i la cosa menuda era capaç de fer el salt a l’universal, ell li va respondre: ‘Tu t’hi fixes massa!’

‘Tan sols sóc un tafaner, un tafaner literari molt modest’, va dir, recordant que ell no havia treballat mai en una redacció de diari ni havia investigat com a periodista al carrer. Això sí, va agrair al degà del Col·legi  de Periodistes, Josep Maria Martí, que hagués estat acollit pel gremi. ‘No s’ha de ser purista’, va dir, somrient i complagut pel premi.

‘Escric amb pijama’

Espinàs va explicar que no li acabaven de fer el pes les cites dins dels articles, ‘perquè sovint són contradictibles i perquè s’ha abusat de la brillantor de la frase’. En canvi, li agrada la ironia, ‘perquè serveix per a dissimular bastant’. A preguntes de Moliner, va confessar que efectivament li agradaven ‘els escriptors irònics per sobre dels emfàtics, que vesteixen les coses amb massa roba de luxe’. Moliner va replicar: ‘Perquè, a tu, no t’agrada la roba luxosa, oi?’ ‘Però si escric amb pijama!’

Al final de l’entrevista, Martí va agrair-li la trajectòria, ‘una trajectòria que honora l’ofici’, i va voler tancar l’acte recordant la breu conversa que havien tingut setmanes enrere, el dia que Martí li havia comunicat el premi. Rebuda la notícia, Espinàs va demanar: ‘Quin dia el voleu fer, aquest acte?’ ‘Abans de final d’any.’ ‘Doncs perfecte, perquè no tinc pas previst de morir-me, abans de final d’any.’