19.12.2013 - 06:00
No fa pas gaires anys que l’independentisme era un moviment minoritari i perseguit. Era impossible d’imaginar centenars de municipis desafiant la legalitat i fent un referèndum, desenes de milers de ciutadans exigint la independència al centre de Barcelona i més d’un milió i mig donant-se la mà en una filera de 400 quilòmetres amb el mateix objectiu. La força creixent de l’independentisme ha empès els principals partits a comprometre’s a fer possible una consulta perquè els ciutadans es poguessin pronunciar, i segons les últimes enquestes votarien majoritàriament a favor de la independència. Què l’ha desencadenat, aquest moviment popular? El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ho ha teoritzat i sosté que la humiliació a què Espanya ha sotmès els catalans arran de la derrota de la reforma de l’estatut ha originat l’eclosió independentista. En parlem detalladament en aquesta entrevista, en què també valora la pregunta de la consulta i què podria passar aquests mesos vinents.
Cardús reflexiona sobre les teories de la humiliació: ‘Perquè hi hagi un desencadenant en un canvi tan significatiu com el que hi ha hagut al nostre país, hi ha d’haver algun element nou que produeixi aquest canvi d’orientació. I la novetat és que a la derrota que va representar la reforma de l’estatut s’hi va afegir una mena d’animadversió per part d’alguns dirigents espanyols, que després es va anar estenent tant en mitjans de comunicació com en actituds una mica més generalitzades. Hi havia una voluntat d’humiliació davant la derrota que havia representat aquella reforma.’
—Poseu-nos algun exemple d’aquesta humiliació de què parleu.
—Un de popular i visible va ser la intervenció d’Alfonso Guerra l’abril del 2006 en què va riure’s d’haver passat el ribot a l’estatut i d’haver-se carregat el pla Ibarretxe. No només certificava que hi havia hagut una retallada molt dura a l’estatut sinó que, a més, hi havia animadversió i aquest riure-se’n de la derrota. Tot això va anar seguit de moltes altres declaracions, i en particular, la campanya que va fer el PP. Finalment, i potser de manera encara més dura per la rellevància que va tenir, hi va haver l’actitud del Tribunal Constitucional i la seva sentència final. Sobretot van ser les formes en què tot això es va anar produint. Una actitud humiliant que va provocar una reacció diferent a la previsible: Aquesta vegada, en comptes d’aconseguir un doblegament final, sense voler van provocar tot el contrari.
—L’actitud humiliant no hi ha estat sempre?
—Hi ha hagut voluntats agressives i de menyspreu, però crec que es va superar la barrera que va del menyspreu a la humiliació. No era només menyspreu sinó voluntat d’aprofitar una derrota molt substantiva. Perquè no oblidem que la reforma de l’estatut era un propòsit assumit per una gran majoria de les forces polítiques, i per tant, dels catalans. S’hi havien posat unes esperances molt altes, de manera que la derrota va ser molt dolorosa. Hi havia hagut grans tensions a Catalunya mateix, només cal recordar la campanya pel referèndum de l’estatut, que va ser duríssima fins i tot entre els mateixos actors sobiranistes: hi havia els qui trobaven que més valia votar que sí perquè si no el país entraria en una depressió profunda, i els qui deien que no perquè l’estatut, tal com havia quedat, era inacceptable. En un altre pla, pensem com van quedar els qui havien intentat fer aquest canvi: Pasqual Maragall no va ni esgotar la legislatura i va acabar fora del partit, desautoritzat i traït pels seus a Madrid; Artur Mas va tenir una reunió amb Zapatero que va ser humiliant en la forma i també en les conseqüències, i després ho va pagar políticament durant un temps llarg; i Josep-Lluís Carod-Rovira també va acabar fora del partit i deixant pràcticament la política. És a dir, hi va haver humiliació a tots els nivells: entre els dirigents que van emprendre la reforma de l’estatut i en la societat civil que s’hi havia compromès.
—Segons les vostres hipòtesis, la gent va prendre consciència d’aquesta humiliació a través de la popularització del principi del dret de decidir.
—Davant altres episodis d’una certa intensitat de voluntat humiliant o de menyspreu, aquí estàvem acostumats a reaccionar amb sentiment de víctimes. Acceptàvem la derrota, generalment ens autoculpàvem per no haver sabut fer les coses ben fetes, i acceptàvem amb resignació aquesta situació. La novetat és que aquesta vegada es reacciona d’una altra manera: es decideix de passar pàgina. Probablement hi ajuda molt aquesta idea del dret de decidir, que fa prendre consciència que no tenim perquè aguantar la humiliació. Es notava a tots els actes públics, on de cop i volta l’independentisme deixava de ser una actitud malhumorada, allò que Enric Juliana havia qualificat del ‘català emprenyat’, i et començaves a trobar, a partir dels anys 2007-2008, amb perfils nous de participants. Gent amb la sensació que s’havia tret un pes de sobre i havia passat pàgina. Sempre dic que una de les coses que per mi van ser més indicatives que passava alguna cosa, que hi havia novetat en la reacció, era que en aquests actes hi començava a haver gent més gran i més jove i sobretot dones, cosa que no havia passat abans.
—Què ho explica, que aquesta vegada fos diferent?
—La presa de consciència. És una manera de simplificar-ho molt, però per posar un exemple, és el mateix que pot passar amb una relació personal, on un va aguantant o resistint una situació d’humiliació, i fins i tot pot acabar interioritzant que se la mereix, fins que un dia pren consciència que no té perquè aguantar-ho. I el principi del dret de decidir, el fet de pensar que tens dret a prendre decisions, és el que desemboca en aquesta presa de consciència. Hi ha humiliació, però aquesta per sí mateixa no explica la reacció. La reacció prové de la consciència que tenim dret a escapar d’aquesta situació. Sempre recordo l’article –per mi decisiu– de Joan Solà ‘Plantem cara’, publicat el 28 de desembre del 2006 a l’Avui, i que era la resposta a la decisió del govern espanyol d’obligar a fer una hora més de castellà a totes les aules del país, després de tot el debat que hi havia hagut amb l’estatut sobre competències. Aquell ‘plantem cara’ era un dir ‘s’ha acabat, això és la gota que fa vessar el got, no tenim perquè aguantar una situació com aquesta’. La idea del dret de decidir va agafar molt fort, tot i que jurídicament fos un principi feble, perquè des del punt de vista de la presa de consciència té uns efectes impressionants, revolucionaris.
—Si la humiliació arran del fracàs de la reforma estatutària va ser la gota que va fer vessar el got al Principat, els atacs a la llengua i el menyspreu a la cultura pròpia poden ser la gota al País Valencià i a les Illes?
—Té un cert paral·lelisme, però s’haurà de veure com evoluciona el procés. La reacció es produeix quan hi ha una guspira que fa saltar la mobilització. A les Illes han estat els atacs a la llengua, i podria ser el principi d’una reacció de més llarga durada. Al País Valencià, el tancament de RTVV és un altre d’aquests comportaments que dèiem, un excés amb component d’humiliació, de sensació de fracàs i d’aprofitament d’aquest, i que pot generar una reacció d’abast important. S’haurà de veure. Aquí ningú no pensava que aquelles primeres manifestacions que se sumaven al malestar dels trens, talls elèctrics i debat estatutari acabarien com han acabat. I allà hi ha l’origen, el germen, de tot el que va venir després. Tot dependrà de fins a quin punt la societat civil a les Illes i el País Valencià sàpiga generar un moviment semblant al que es va generar aquí, sobretot al voltant de les consultes per la independència, que des del punt de vista simbòlic va ser la manifestació d’aquest desacomplexament. Un dir ‘I què passa si votem per la independència? No passa res’.
—Van arribar les consultes, la manifestació de la Diada del 2012, la Via Catalana… Una bola de neu a favor de la independència que va anar creixent a la velocitat de la llum, i ara ja tenim data i pregunta. No és l’enunciat que havia proposat el CATN, però.
—El CATN havia dit que hi havia una pregunta –la més clara– que plantejava menys problemes d’interpretació, tant per part de qui l’havia de respondre com per les conseqüències que pogués tenir, tot i que l’informe ja suggeria altres possibilitats, com ara preguntes en forma d’arbre. Però el CATN és un òrgan tècnic, treballa en un laboratori. I els polítics porten granota de mecànic i s’embruten, perquè s’han d’arrossegar per terra. Han de pactar, fer política. En aquest sentit, jo no crec que el CATN pensés que la política ens hagués de fer cas en el sentit literal. Els consells que donem serveixen per orientar però després això s’ha de discutir al parlament. Allà hi ha els interessos i equilibris que hi ha, i això porta a prendre decisions que ja no són tècniques sinó polítiques. No és la pregunta que m’hauria agradat però entenc que és bona perquè aconsegueix ser representativa d’un gruix molt important del parlament, gairebé els dos terços. Potser al final seran dos terços i tot. En aquest sentit, a mi, a títol personal, em sembla una bona pregunta. Ara cal concretar-ne les regles del joc perquè no hi hagi tot aquest batibull d’interpretacions sobre com s’haurà de calcular o interpretar el resultat. Entenc que en un primer acord no fos convenient entrar en aquest debat, però ara sí que s’hauria de fer i considerar totes les dificultats concretes. Jo tinc la confiança que, si és veritat que hi ha una majoria de catalans que volen la independència, aquesta pregunta ho pot reflectir perfectament, i si no hi ha aquesta majoria, doncs com que som demòcrates, acceptarem amb tota esportivitat que no hi havia o que no hem sabut aconseguir la majoria.
—Ara que hi ha hagut l’acord, quin escenari s’obre al nostre davant?
—Allò previsible és que en el terreny més estrictament polític la tensió creixi i sigui molt alta. Que l’estat i les seves institucions es mostrin cada vegada més obertament desafiants, intentant respondre provocant temor i amenaces a allò que es faci aquí. D’una banda, Catalunya haurà de demostrar la capacitat de prendre bones decisions i no cometre errors que des del punt de vista internacional ens poguessin desqualificar. I d’una altra banda, el món sobiranista en conjunt haurà d’adoptar una actitud de resistència per evitar la desmoralització o el fer-se enrere. Haurem de ser capaços no només de resistir en el sentit d’aguantar sinó de mantenir la moral de victòria. Comença un combat que no comportarà un xoc frontal sinó que és una lluita de resistència. Qui aguanti més sense cometre errors, o cometent-ne els mínims, és qui guanyarà aquesta guerra.
—Creieu que el govern espanyol acabarà cedint i es disposarà a negociar?
—Perquè això passi, probablement primer cometrà algun error davant del qual des de la comunitat internacional se’l forci a obrir negociacions per esmenar-lo.
—Quina mena d’error?
—Per exemple, suspendre unes eleccions. O amb una acció directa que impedís per la força la consulta, com ara que la guàrdia civil s’emportés les urnes. Poden cometre algun error d’aquest estil que violenti la consciència democràtica del nostre entorn polític. Hi ha límits difícils de traspassar sense crear o provocar una reacció negativa des del punt de vista internacional.
—S’arribarà a fer la consulta?
—Espero que sí. El compromís de fer-la és total. Hi ha un element molt significatiu, que és la data triada per fer-la, una data que permet tenir temps de fer una campanya electoral adequada, que no coincideixi amb l’agost. La decisió està presa comptant que es farà. A la velocitat en què es produeixen els canvis polítics, onze mesos donen per tot. Donen perquè hi hagi errors, correccions, diàleg, tolerància per fer la consulta… Hi ha temps perquè pugui passar de tot. Si al final no es fes la consulta, hauria de ser no perquè nosaltres no la vulguem fer sinó perquè hi hagués algun impediment de força major. Però el dubte de si farem la consulta gairebé ja té funcions sabotejadores sobre la possibilitat de fer-la. Per mi, fins que no hi hagi algú que ho prohibeixi o ho impedeixi, la consulta l’hem de fer.
—Encara que el govern espanyol no la permeti? En aquest cas, la farem en base a la llei catalana?
—S’ha de fer segons una legalitat democràtica, que pot residir en el Parlament de Catalunya. I el que aniria bé que fes Espanya és, si no la vol beneir, com a mínim deixar-la fer; ignorar-la i deixar actuar.
—Una manera de no deixar actuar seria portant la llei de consultes al Tribunal Constitucional. Com caldria actuar davant d’aquest escenari?
—En situacions com aquesta un no pot decidir quin serà el pas següent que farà sense saber quin fa l’adversari. Una guerra política no la decideixes tu, es fa sobre el terreny, i aquí hi ha d’haver una gran intel·ligència política capaç d’anar reaccionant i controlant els temps, però sense que els hagi de tenir establerts. Pots marcar-te l’horitzó final, però com hi arribaràs és una decisió que s’haurà d’anar prenent sobre el terreny, en funció de quines siguin les posicions de l’adversari, i també de les teves forces. Perquè això no depèn només dels adversaris, sinó de què fem els catalans. Si ens arronsem abans d’hora no hi haurà consulta. Però no serà per l’adversari sinó perquè nosaltres mateixos no haurem tingut la capacitat de resistència per arribar al final. Jo no m’atreveixo a hores d’ara dir què caldrà fer d’aquí a dos mesos perquè no sé ni com estarem al gener.
—En tot cas, ja s’ha apuntat a unes eleccions si el govern espanyol impedeixi la consulta.
—És una possible sortida, però seria precipitat de comptar amb el pla B abans d’haver exhaurit les possibilitats de fer una consulta. L’especulació sobre la no-consulta és una especulació legítima. Des d’una perspectiva crítica i analítica, segurament s’ha de fer i els qui governen l’han de tenir pensada, però des del punt de vista del combat polític és una alternativa que de moment no s’hauria de considerar. Jo únicament considero la consulta. Ara tenim data i pregunta, ara cal posar tota l’energia a aconseguir aquest objectiu. És precipitat de començar a especular sobre què farem si no fem la consulta perquè debilita la convicció amb què hem d’anar al combat per fer-la.
