Manuel Delgado: ‘El procés només es pot interrompre per la força de les armes’

‘Hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum.’ Amb aquest pronòstic l’antropòleg i professor universitari Manuel Delgado titulava un apuntament del seu bloc, publicat també a VilaWeb, en què assegurava que la independència arribaria durant aquests mesos vinents i que l’única via que tenien els unionistes era d’acceptar la consulta i mirar de guanyar-la. En aquesta entrevista, Delgado va més enllà i detalla les diverses situacions en què podem trobar-nos aquest 2014. Reitera que la consulta no es farà, parla de la possibilitat d’intervenir la Generalitat –que veu molt improbable–, i no descarta una intervenció militar, cosa que no evitaria, tampoc, la independència. Assegura que la potència del moviment independentista està en la força de la gent, que els partits polítics ja no el controlen i que el fet de ser pacífic el farà invencible. I pronostica que els partidaris de l’opció confederal, com ell, hauran d’acabar triant entre l’estelada i la ‘rojigualda’. La tria –diu–, arribat el cas, serà fàcil de fer.

—Dieu que hi haurà independència precisament perquè no hi haurà referèndum…
—Tot apunta que el referèndum no es farà perquè les forces que el promouen hi renunciaran. Per què? Perquè ja han dit i repetit que només es faria si fos legal. I com que no es podrà fer legalment perquè el govern espanyol ho impedirà i no deixarà que es faci, aleshores no es farà, per imperatiu legal.

—I aleshores… eleccions?
—És impossible que tot torni a quedar com abans. Per tant, unes eleccions seran inevitables. I, arribats en aquest punt, hi haurà una majoria absoluta d’opcions independentistes al parlament. Aleshores una declaració unilateral d’independència també serà inevitable. I no ho dic com un exercici d’endevinació, és que sincerament no hi veig cap més sortida possible. Seria una declaració il·legal per Espanya, però per molts democràticament legítima, perquè fóra proclamada per una àmplia majoria del parlament.

—I aleshores, què farà l’estat?
—Pot intentar imposar l’article 155 de la constitució i fer una mena d’usurpació massiva de funcions de la Generalitat començant pel president. Això ho podria fer abans no arribés aquest moment i tot. Però la pregunta és: com ho fa? Com s’aplica aquest article? Si intervenen l’autonomia caldrà que milers de ciutadans que treballen per a l’administració acceptin la direcció dels que consideraran uns usurpadors. Jo mateix sóc un funcionari públic. De qui dependré? L’estat, com vol fer un relleu complet de tot l’aparell funcionarial i governamental? És impensable. No n’hi ha prou d’ocupar la Generalitat. Caldria ocupar-ho tot. Qui administraria la sanitat? I hisenda? I els mossos d’esquadra? I la universitat? Una situació d’aquesta mena es trobaria amb una rebel·lió social immediata.

‘Els unionistes no hi poden fer res’

—Per tant, si s’arriba a aquest extrem, hi haurà independència?
—És que no hi ha cap altra alternativa. Aquest procés només pot ser interromput per una actuació traumàtica. Digueu-me vosaltres si hi ha cap altra possibilitat. Per moltes voltes que hi fet, no hi trobareu cap alternativa.

—Quines vies tenen els unionistes per aturar-ho?
—Cap. No poden fer res.

—Al bloc també dieu que pot haver-hi una intervenció militar…
—Bé, els unionistes tenen dues opcions per a evitar la independència: o acceptar i pactar la consulta i intentar guanyar-la, que és la més raonable (però que, segons que sentim, sembla impossible perquè no volen negociar res); o l’ús de la força amb una intervenció militar, que tampoc no és clar que eviti la independència, més aviat al contrari. No poden fer res més. Però tant, això que volen fer els unionistes, històricament, només ha tingut una via: l’ús de la força.

—Realment ho podem arribar a veure?
—No seria una cosa inèdita en absolut. O això o acceptar la independència. És a dir, en realitat tenen tres opcions: fer la consulta i guanyar-la, les armes o acceptar la independència. Fixeu-vos que l’única que implica tallar el procés són les armes. Aquest procés només es pot interrompre per la força de les armes. Perquè és un moviment de masses que ja no depèn dels polítics.

‘Qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa’

—Voleu dir que facin què facin els polítics, d’aquí i d’allà, hi haurà independència?
—Jo no sóc un analista polític i per tant les meves opinions compten el que compten. Però una qüestió és evident: hi ha un diferencial que és absolutament singular i que és el que dóna caràcter al procés. És allò que en una altra època hauríem anomenat un moviment de masses. Per molt que els unionistes s’entestin a dir que és fruit d’una manipulació, és evident que és un moviment que té un fort component de base i que, a més, funciona amb una dinàmica que ara per ara els partits polítics no controlen. La qüestió no és pas quines eines tenen els unionistes per a aturar-ho sinó quines eines tenen les dinàmiques que hi ha a les mans de majories socials. És amb aquestes dinàmiques que hauran de tractar els qui volen mantenir la unitat d’Espanya. Per entendre’ns, qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa d’una manera gairebé mecànica, gairebé muscular.

—El paper de Rubalcaba i Rajoy pot accelerar el procés?
—Sí, molt probablement. Ens trobem en una dinàmica fora de control, que es desplega i que és arran de terra. I això no es pot controlar amb directrius polítiques ni a favor ni en contra. És a dir, qui negui el paper decisiu d’aquestes multituds s’equivoca, i molt. Som en un punt en què gairebé tot allò que passa, no a Catalunya sinó al món, depèn bàsicament de què passi al carrer. Són multituds de vianants, les que tenen la primera paraula i l’última. Això passa avui Catalunya, a Kíev, abans-d’ahir a Bogotà, a Rio, a Istambul, al Caire… Qui té l’última paraula és el carrer, que en última instància té la capacitat de generar història. Però costa d’acceptar que no es pugui fer res contra això.

—Ho valoreu com una evolució democràtica o més aviat com una crisi de la democràcia actual?
—Això és l’apoteosi de la democràcia! La història l’han feta les multituds. Si us hi fixeu, en la història, cada vegada que hi ha hagut algun canvi que hagi valgut la pena, no l’han fet polítics brillants ni líders carismàtics, l’han fet les multituds al carrer. I en aquest punt és interessant de saber què faran tots aquests ciutadans que, com jo, tenim opcions lligades a l’anomenada tercera via, opcions federals i confederals.

‘Els federalistes haurem de triar entre entre l’estelada i la ‘rojigualda’

—I què fareu?
—No podem fer res, perquè ens trobarem arrossegats per dinàmiques de les quals només sabem el resultat de la lògica. És a dir, ens trobarem que haurem de triar entre l’estelada i la ‘rojigualda’. I haurem de deixar la bandera republicana, que és la meva, a l’armari. I, malgrat això que comentava de la democràcia, quan dic que no podrem fer res ho dic amb un punt de tristesa, perquè l’opció confederal és la que a mi em desperta més simpatia.

—La pregunta de la consulta inclou una tercera via…
—Sí, però ja us he dit que la consulta no es farà. I d’aquí passarem a la declaració unilateral d’independència conseqüència d’unes eleccions plebiscitàries. I després ja veurem si hi ha intervenció de l’autonomia, si hi ha intervenció militar o si accepten la independència. El fet interessant de la pregunta de la consulta és que posa el PSC entre l’espasa i la paret, perquè acabi enfonsant-se en la seva pròpia contradicció, perquè passarà que no acabarà donant suport ni a la seva opció.

—Insinueu que és una estratègia?
—Que això sigui conscient o que tot el procés sigui planificat i formi part d’una estratègia és completament negligible. Com deia, el procés avança per la força de gent.

—Dieu que potser haureu de triar entre banderes. Quina triareu?
—Si hi hagués una situació traumàtica d’aquest tipus, tu creus que algú d’esquerres es posaria del costat d’aquells que volen imposar-se per la força? Home, prevaldria l’instint democràtic, per molta antipatia que pugui suscitar la independència. Penseu que probablement contraposaríem la imposició i les armes a l’esperit democràtic del carrer.

—Apunteu també que no es descarta una intervenció militar contra el govern espanyol en pro de la unitat d’Espanya…
—No seria la primera vegada. Pot passar. Per què no pot tornar a esdevenir-se?

‘A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació’

—Si això passés, quina seria la situació?
—A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació. Els que queden malament són els qui governen Espanya i que sembla que no vulguin parlar de res. I si hi ha força militar pel mig, la desacreditació és total i irrevocable. I, a més, si hi ha un merder de cap mena, les masses sortiran al carrer. I hi sortiran pacíficament.

—En tots aquests pronòstics parlem dels mesos o anys vinents?
—Parlem de mesos, a tot estirar. Tot això pertany al domini de la imminència. Però repeteixo que el fet interessant és que tot això no dependrà ni de tu, ni de mi, ni de Mas, ni de Rajoy. No hi haurà possibilitat de recular perquè una part multitudinària de la societat no ho vol. En aquests moments ningú ni res no és capaç de mobilitzar com ho ha fa la causa independentista. Allò que hagi de passar, passarà, i dependrà de lògiques no gens individuals, sinó col·lectives.

—Aquest paper determinant de la gent diferencia el procés català de l’escocès, per exemple?
—Sí, de l’escocès, del quebequès i de qualsevol altre. I amb una variable afegida, que serà pacífic, cosa que el pot fer invencible.

—Els dirigents espanyols no han estat gaire intel·ligents…
—És que no ho són, tu.