17.12.2013 - 08:45
Josep-Lluís Carod-Rovira va proposar l’any 2007 de treballar amb la mirada posada en un referèndum d’independència el 2014. Aleshores era president d’Esquerra i vice-president del govern de la Generalitat. Va escriure un llibre –‘2014. Que parli el poble català’– que explicava l’anàlisi que el portava a fer aquella proposta. Sis anys després, l’acord del president Mas amb UDC, ERC, ICV-EUiA i la CUP sembla que pot fer realitat aquella proposta que Carod titlla de gosadia necessària. Tant si la profecia es compleix com si no, hem trobat interessant de demanar-li com veu la situació política actual, la salut del procés d’independència i l’evolució de l’independentisme que ell va contribuir a modernitzar.
—Ja tenim pregunta. Us agrada la fórmula que s’han empescat?
—És una bona pregunta, una formulació intel·ligent, perquè permet que tothom pugui sentir-se representat en la seva opinió a l’hora de votar. Tant si és de manera favorable a la independència com si és de manera contrària. A qui incomoda aquesta pregunta, entre els partits catalans de tradició democràtica, és sobretot al PSC. La resta no ha de sentir-s’hi incòmoda.
—La data sí que us deu satisfer, set anys després d’haver assenyalat el 2014.
—Certament, em produeix satisfacció personal. Aprofito l’avinentesa per deixar clar que no és que jo em dediqués a predir el futur, sinó que l’estiu del 2007 vaig formular aquella proposta després d’una anàlisi. Vaig veure que el 2014 feia tres-cents anys de la caiguda de Barcelona; que era l’any que s’acabaven determinades ajudes europees a l’estat espanyol; deixava de tenir vigència la disposició addicional tercera de l’estatut en referència a la inversió pública en infrastructures de l’estat a Catalunya; etc. Però a banda l’anàlisi, hi havia un altre factor relacionat amb la gosadia. Calia fer una proposta. En el seu moment, aquella proposta va ser objecte de reaccions de tota mena, des de la mofa, la desconsideració, la ridiculització, i alguns s’ho van prendre més seriosament. Però el valor que va tenir era ajuntar anàlisi i proposta des de la gosadia. Posant una data, obligava la resta a pronunciar-se. La cosa ha anat prenent cos fins a trobar-nos on som ara.
—Ara reeditareu el llibre ‘2014. Que parli el poble català’. Hi fareu cap modificació? Hi canviareu res?
—D’entrada l’editem també en espanyol. Però no hi faig cap modificació perquè allò que sostenia aleshores encara ho sostinc ara. És clar que quan el vaig escriure la situació de l’independentisme no era l’actual. Les enquestes de suport a la independència eren completament diferents de les actuals. El 2006 l’independentisme era entorn del 19%. I això s’ha multiplicat, però l’he volgut deixar igual perquè si té cap valor com a document és aquest. Hi he retocat alguna cosa petita per qüestions d’estil, però crec que és interessant de veure que allò que deia fa set anys avui és hegemònic en la societat catalana.
—‘A la constitució només surt la paraula federalisme per prohibir-la’, dèieu aleshores.
—Quan la constitució espanyola prohibeix el federalisme no ho fa en relació amb la possibilitat d’una Catalunya federada amb Espanya. És un article pensat per als Països Catalans. Es va escriure per a evitar la confluència institucional entre Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Recordo que en aquell moment vaig signar un manifest que denunciava aquest punt específic de la constitució, que es va fer contra els Països Catalans. Era pensat contra nosaltres perquè el País Basc i Navarra sí que tenen l’opció constitucional de confluir institucionalment.
—I quines opcions hi veieu al federalisme dins l’estat espanyol?
—L’esquerra catalana ha estat sempre de tradició federal, majoritàriament. En relació amb el poc federalisme espanyol que hi podia haver, el federalisme català tenia algunes diferències importants. El federalisme català era ibèric, que pensava en una federació de pobles que incorporava el portuguès. En la consciència dels catalans el federalisme implicava tenir un estat. Potser no ho recorda gaire gent que l’Estatut de Núria, aprovat l’agost del 1931, definia Catalunya com un estat. L’article primer de l’estatut diu: ‘Catalunya és un estat.’ La tradició del federalisme català ho té clar això.
—De la tradició a la situació actual…
—Amb el federalisme passa com en un casament, que per casar-se cal ser dos que hi ho vulguin. El federalisme és inviable perquè a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres. És el pretext rere el qual s’ha atrinxerat una part de l’esquerra catalana les darreres dècades per no reconèixer un cert fracàs personal. Jo ja entenc que ha de ser dur acceptar que tota la vida t’has equivocat. N’hi ha que han tingut el coratge de fer un pas endavant i reconèixer-ho. Amb tot allò que hem rebut d’Espanya, emocionalment la societat catalana ja se situa en una altra onada.
—El 2007 també parlàveu de la necessitat d’un acord entre parlamentaris que sobrepassés determinats partits independentistes.
—Tots els processos d’emancipació nacional en els països democràtics tenen una dimensió pluripartidista. D’aquí ve la meva satisfacció. Veure en una mateixa reunió diputats de la CUP asseguts al costat del conseller d’Interior, veure els d’Iniciativa amb Convergència, o Esquerra també amb Convergència –que havien tingut relacions de clara hostilitat–, veure’ls tots junts és un dels casos de la història en que ha prevalgut l’interès nacional per damunt de les conjuntures partidistes. Aquest caràcter pluripartidista és essencial perquè és un dels factors que dóna més legitimitat a ulls de la comunitat internacional.
—Tenint en compte que els onze mesos que comencem pot passar de tot, penseu que aquesta unitat es podrà mantenir?
—Sóc conscient que aquesta unitat no ha estat fàcil ni tampoc no ho és a dins dels partits, segurament amb l’excepció d’ERC, que deu tenir una mirada més homogènia perquè s’ha imposat la seva estratègia. Però a dins de la CUP o d’ICV no tothom deu tenir el mateix grau de satisfacció amb la formulació de la pregunta, com tampoc dins de CDC i d’Unió. En tot cas, ara tothom ha fet un pas. I no tinc cap inconvenient a reconèixer-hi el mèrit del president de la Generalitat.
—Quin mèrit?
—El president Mas ha fet un pas important i ha assumit un compromís perquè Catalunya es converteixi en un estat independent. Ha superat els titubeigs del principi –quan deia que un estat propi no havia de ser per força un estat independent… o que un estat propi no havia pas de ser una república–. Tot això està superat i anem en la bona direcció. El president s’ha compromès com a persona i com a polític, però la resta de partits també ho han fet. A partir d’ara hi pot haver problemes, però ens hi juguem la credibilitat del nostre sistema democràtic de partits. Quan un poble fa el pas que hem fet, ja no hi ha marxa enrere. L’onada popular s’emportarà per davant qui pretengui fer marxa enrere.
—Des de fora de la política, com viviu que passi allò que vau pronosticar i proposar?
—[Riu] Ho visc amb una barreja de sensacions molt diferents. D’entrada, amb satisfacció perquè allò que vaig proposar respecte de la data i el procés ara és hegemònic. D’alguna manera tinc la sensació d’haver guanyat ideològicament. Com a ciutadà i com a català estic molt content, molt. Dit això, un polític sempre vol intervenir tant com pugui en els processos històrics del seu poble. Però això implica fer-ho a través dels partits polítics i jo en aquest moment sóc una persona independent. Com he dit alguna vegada, sense partit també faig país.
—Penseu a fer algun pas?
—No em tanco a cap possibilitat de res en el futur. Però ara em dedico a escriure, fer conferències, fer articles i llibres… i faré tot allò que tingui a l’abast per contribuir a fer avançar el procés. També he de dir que després de tants anys a primera línia ara estic més bé que mai personalment. La duresa de la primera línia implica molts sacrificis, ingratituds i, a vegades, molta misèria. Però amb el pas del temps es va imposant el record dels bons moments, que passen per damunt de les hores adverses.
—Al capdavant d’ERC, vau fer un esforç per a incorporar el PSC i una determinada esquerra al carril central del catalanisme. Què en penseu del descarrilament del PSC?
—Explicat com ho faré, pot semblar que va ser una operació d’enginyeria, però no era això. Quan el 2003 i el 2006 vam fer possible el govern d’esquerres, l’alternança era un motiu clar. Feia vint-i-quatre anys que hi havia un govern d’un color i calia que hi hagués alternança, per salut democràtica. Però, al costat d’això, calia avançar en l’autogovern, cosa que CiU no havia fet durant vint-i-tres anys. Per això vam fer el nou estatut, que tenia dues possibilitats: que sortís bé o que no hi sortís. Si sortia bé, cosa que no vaig pensar mai, ens ajudava a acostar-nos a l’objectiu final. Però si no sortia bé, tal com va passar, això provocaria dues coses: l’actitud de la gent acabaria evolucionant cap a posicions independentistes; i els socialistes constataria que a Madrid no hi ha amics ni enemics perquè tots els governs espanyols són hostils a Catalunya. Sense aquell pas pel govern, no s’entendria què passa avui a la societat catalana, però tampoc què passa al PSC. I penso que la crisi dels socialistes encara no s’ha acabat. La crisi del PSC no s’ha acabat amb això que hem vist fins ara. L’actitud de la direcció actual empeny el partit cap a una posició completament marginal en la política catalana.
—Després de les eleccions de fa un any, demanàveu un govern de concentració per convocar el referèndum. Penseu que ara és encara més necessari o que ja no cal?
—Un govern de majoria estable s’hauria d’haver fet al començament. Sincerament, penso que ara ja no té sentit. En tot cas, tindrà sentit més endavant per encarar tot allò que vindrà després de les pròximes eleccions. No tinc cap dubte que el 9 de novembre anirem a votar. D’això no en tinc cap dubte. Una altra cosa és si farem un referèndum o unes eleccions avançades. Jo tinc la meva opinió sobre què passarà. I aleshores sí que caldrà fer un govern de concentració nacional. És possible que, tal com vagin les coses, si finalment el boicot institucional i les pressions econòmiques i jurídiques són tan grans, potser caldrà reaccionar amb un govern d’unitat per encarar la situació. Però en aquests moments no veig necessària l’entrada d’ERC al govern.
—Penseu que s’hauran de convocar eleccions avançades perquè no es podrà fer el referèndum?
—Jo crec que hi haurà referèndum, però després d’unes eleccions avançades que es faran el 9 de novembre. L’estat boicotarà tots els camins i procediments d’un referèndum amb garanties. Tant de bo que el govern espanyol acceptés el referèndum, actués democràticament i pensés en Catalunya amb el cervell i no amb el budell. Em fa tot l’efecte que no es podrà fer. Aleshores caldrà fer eleccions el 9 de novembre, victòria de les forces que defensen que Catalunya ha de ser un estat independent, un govern de concentració nacional, un parell o tres de mesos, i referèndum. I s’ha acabat el bròquil. La comunitat internacional, que ara figura que no reacciona –però sí que reacciona–, si veu que Espanya no deixa votar els catalans, quan el president convoqui unes eleccions i les guanyi d’una manera folgada, considerarà que tindrà legitimitat per a convocar un referèndum i qui quedarà descol·locat serà el govern espanyol. I allò no hi haurà qui ho aturi.
