11.12.2013 - 06:00
La discussió sobre la pregunta a fer en la consulta, que encara ningú no ha convocat, va enverinant el debat polític català. Entre els partits. Al carrer el debat és clar. Tothom recorda que va anar a la Via Catalana per la independència. I si preguntes sobre què va el referèndum l’única resposta és ‘sobre la independència’. Ara, al parlament la cosa no és tan clara. Unió i ICV pincen els altres grups per a evitar que la paraula ‘independència’ o ‘independent’ apareguen en l’enunciat. El dilema que creen els contraris a la paraula és si paga la pena de preguntar per la independència amb el risc que ICV-EUiA i potser Unió es despengen de la proposta. Però votar una cosa o una altra no és pas igual.
Què és un estat?
El debat té dues cares. En primer lloc cal preguntar-se si és lògic que precisament els partits que no van participar en la Via Catalana acaben aconseguint que no es pregunte sobre allò que tothom reclamava en la més gran manifestació de la història de Catalunya. És un contrasentit evident que les negociacions poden fer real. En segon lloc, però, hi ha el debat sobre la significació de les diverses opcions proposades.
Bàsicament s’ha parlat de preguntar sobre la creació d’un estat independent, sobirà, lliure o propi. Què significaria en cada cas la pregunta? En primer lloc, com definim un estat?
La definició més habitual i popular d’estat apareix en l’article primer de la Convenció de Montevideo sobre els drets i els deures dels estats (1933). S’hi diu simplement que un estat és un subjecte jurídic que té quatre qualificacions: una població permanent, un territori definit, un govern i la capacitat de mantenir relacions amb altres estats del món.
Aquesta definició en la majoria de la jurisprudència internacional s’aplica exclusivament als estats independents, sense necessitat de qualificar-los com a tals. Un estat, generalment, s’entén que és un estat independent. Però és ben cert que és força habitual parlar d’estats o de governs sobirans referint-se a estats o governs independents. Hi ha en aquest sentit una certa confusió semàntica.
Aclarit, doncs, què és un estat mirem les quatre possibles qualificacions.
1. Estat propi. És un concepte desconegut en el pla jurídic i polític. Simplement no existeix més enllà del debat català. Ningú no sap què vol dir i té un significat extraordinàriament equívoc. Per molts catalans Espanya és el seu estat propi, per exemple. De totes les opcions possibles, aquesta és la pitjor.
2. Estat lliure. És un concepte també molt inconcret, però no tan equívoc com ‘estat propi’. El terme ‘lliure’ assumeix la idea que l’estat té llibertat per a decidir dins algun marge, no especificat. Però hi ha estats qualificats de lliures que no són de cap manera independents. Actualment una província sud-africana es diu simplement ‘Free State’ i només és una província. Puerto Rico és un ‘estat lliure associat’ als Estats Units i no és independent. O hi ha l’estat lliure de Baviera, o el de Saxònia, a Alemanya que són membres de la federació i prou. Lliure, doncs, no té necessàriament, ni tan sols habitualment, el significat d’independent.
3. Estat sobirà. És una definició usada sovint com a sinònim d’estat independent. Però té el problema que el concepte de sobirania no és un concepte que tingui un acord clar i general del que significa.
Podem diferenciar un estat sobirà d’un estat independent? Segurament sí. Podem diferenciar-ne les funcions, principalment perquè hi ha un acord general en el sentit que la sobirania pot ser transferida totalment o parcial, com fan els membres de la Unió Europea a la pròpia Unió, però la independència no: o ets independent o no ho ets. Aquest seria el punt de discrepància entre totes dues qualificacions i el que fa, en definitiva, molt preferible el concepte d’estat independent damunt de qualsevol altre.
Amb tot, cal reconèixer que, a diferència dels conceptes ‘lliure’ o ‘propi’, completament inservibles, el concepte de ‘estat sobirà’ segurament tendiria a ser interpretat com estat independent per la comunitat internacional. I també expressaria el xoc de legitimitats amb Espanya que insisteix que la sobirania resideix en el ‘poble espanyol’ entès com el conjunt de persones que ho són ara, d’espanyols.
4) Estat independent. Aquesta és la definició preferible, la més clara i indiscutible, la que no presenta cap equívoc. No únicament perquè no admet discussions en l’àmbit internacional –ningú no dubtarà del significat que té–, sinó també perquè és la definició reclamada en les mobilitzacions dels darrers anys. I això, deixant de banda el reconeixement posterior per part dels altres estats. Cal recordar que hi ha estats independents que no tenen un reconeixement diplomàtic complet, entre els quals una gran potència com ara la República Popular de la Xina o països del nivell d’Israel, Corea del Sud o Armènia.
