05.12.2013 - 23:28
Poques hores abans de la mort de Nelson Mandela, VilaWeb ha pogut conversar breument amb un dels periodistes que el va tractar més de prop, John Carlin. Carlin, que ha escrit en mitjans tan prestigiosos com The New York Times, The Wall Street Journal i Time, acaba de publicar el llibre ‘El somriure de Mandela‘ (La Campana), en què fa un retrat personal del dirigent sud-africà a partir de les entrevistes que va teniramb ell i amb les persones més pròximes a Mandela en els moments decisius de la fi de l’apartheid.
‘El somriure de Mandela’ complementa l’obra de referència de Carlin sobre el líder sud-africà, ‘El factor humà’ (La Campana 2009), i remarca la persistent preparació de Mandela durant les gairebé tres dècades que va passar a la presó per a conduir el país cap a la reconciliació.
‘La presó va ensenyar Mandela a ser realista. Els sud-africans negres no aconseguirien la democràcia combatent, sinó parlant. Tot i estar condemnat a cadena perpètua, devia pensar –o potser necessitava creure– que algun dia el deixarien sortir, i que aquell dia conduiria el seu poble a la llibertat’, explica Carlin en un fragment del seu últim llibre.
En aquesta entrevista apunta algunes claus del llegat de Mandela.
—A Sud-àfrica persisteixen diferències econòmiques entre negres i blancs. Això pot set una amenaça en el futur, si políticament no se sap gestionar?
—A mitjà termini i a llarg termini, sens dubte. A dia d’avui l’estabilitat democràtica de Sud-àfrica ha estat encomiable. Però faria un aclariment: la diferència econòmica no és tant avui entre les races, sinó entre classes socials. Hi ha ara una classe mitjana negra d’uns sis milions de persones, quan fa vint anys la classe mitjana negra no existia.
—Creieu que l’evolució del CNA [el partit de Mandela] i dels successors polítics de Mandela aquests útims anys pot posar en perill el seu llegat?
—No. El seu llegat és en el seu exemple. El llegat d’Abraham Lincoln no va desaparèixer perquè els negres dels Estats Units continuessin essent ciutadans de segona categoria durant cent anys després de la seva mort.
—És sorprenent la capacitat de Mandela d’allunyar l’ànim de revenja de tota una societat humiliada i castigada. Com ho va poder aconseguir, tractant-se d’un sentiment tan irracional?
—Un sentiment irracional, o més aviat poc natural. Però quant a política seriosa, pràcticament va ésser el més racional que va fer. L’altre camí hauria portat a una guerra racial. I el seu somni democràtic no s’hauria realitzat.
—L’assoliment de Mandela es pot explicar per la seva capacitat i la seva habilitat, però els seus rivals, com De Klerk, van haver de fer gestos.
—De Klerk i el seu partit governant per descomptat que hi van tenir molt a veure. Ells van acceptar el principi de negociar la fi de l’apartheid. Però no s’hauria consumat el projecte de democràcia i pau si Mandela no hi hagués estat per convèncer blancs i negres per igual.
—Veieu en algun dirigent mundial actual la capacitat de Mandela d’entendre i de negociar amb els rivals polítics?
—No. Ni de lluny.
—Mandela va aconseguir la reconciliació des del reconeixement dels crims de totes dues parts. A Espanya, la justícia ha deixat impunes els crims del franquisme, i hi va haver a la transició uns pactes de silenci. Què creu que pot aconseguir la via argentina a la qual han recorregut algunes víctimes?
—Cada país ha de cercar la seva particular solució, condicionada en cada cas per les circumstàncies polítiques del moment. Però escombrar els pecats del passat sota l’estora és gairebé, gairebé, una garantia de problemes a mitjà termini i llarg termini.
—Mandela va tenir problemes per a convèncer la seva gent, però ho va fer. Creieu que, en el cas de Catalunya, Rajoy no es mou perquè ha quedat atrapat per la intransigència del seu partit?
—No sabria dir si és el partit o si és Rajoy mateix. Però la instransigencia és, en tot cas, una paraula que es va inventar per a definir el món polític espanyol.
—Vós vau pubicar una de les primeres entrevistes amb Otegi empresonat. Què creu que passarà amb ell, políticament?
—Sospito que cada dia que passa a la presó va acumulant més vots.
—Què n’opina, del fet que hi continuï?
—És aberrant.
