05.12.2013 - 06:00
Europa no és cap problema, ni ho serà previsiblement, per a una Catalunya independent. Tampoc, però, un element accelerador del procés. Amb aquesta premissa ben clara, el país té un ampli camí per córrer fins a situar –com demanava la manifestació de l’11 de setembre de 2012– un nou estat en el mapa comunitari. L’anàlisi calmada de la situació evidencia que hi ha motius sòlids per a creure que, arribat el dia, la solució serà política: hi ha un ventall de possibilitats per a aconseguir la plena sobirania sense haver de renunciar a un europeisme que ha estat pal de paller històric del catalanisme. La història i la jurisprudència són el millor antídot contra els discursos apocalíptics que tan sols pretenen privar l’exercici democràtic de la ciutadania. Per raons econòmiques i democràtiques –columna vertebral de la UE–, les potències del nord no seran, en cap cas, un fre.
1. La UE és manté neutral sobre la independència
Teòricament, la Comissió Europea –el govern de la Unió, format pels estats– és neutral en aquest procés, i els detalls del procediment d’adhesió a la UE per una hipotètica Catalunya independent no se sabran fins que un estat membre no en demani formalment un informe.
Comissió Europea, 12 de novembre 2012: ‘Certes hipòtesis, com la separació d’una part d’un estat membre o la creació d’un nou estat, no tindrien caràcter neutre en relació amb els tractats de la UE. A petició d’un estat membre que detallés una situació concreta, la Comissió expressaria la seva opinió sobre les conseqüències legals, d’acord amb la legislació de la UE.’
Com que no n’hi ha cap precedent, periodistes i eurodiputats han preguntat reiteradament sobre aquesta qüestió, sense gaire fortuna. Després d’un primer moment amb diversitat d’opinions dels comissaris europeus –alguna, fins i tot, contradictòria–, la Comissió Europea s’ha cenyit a afirmar que un nou estat hauria de complir el procediment estàndard que implica l’acceptació per unanimitat de la resta d’estats (inclosa Espanya).
Comissió Europea 23 de febrer de 2012: ‘En el moment actual, la Comissió no es troba en condicions d’expressar cap opinió sobre la qüestió plantejada per sa senyoria, atès que no se saben les condicions ni el resultat de qualsevol futur referèndum, ni tampoc la naturalesa de les possibles relacions futures entre les parts interessades i entre aquestes parts i els socis de la Unió Europea.’
La darrera resposta de la Comissió Europea ha estat més dura, però tanmateix no es basa en cap nova jurisprudència. Cal subratllar que no queda clar què passaria als ciutadans catalans que actualment són també europeus perquè fins ara tenen la nacionalitat espanyola.
Comissió Europea, 20 de novembre ‘Si una part del territori d’un estat membre deixés de ser part d’aquest estat per esdevenir un nou estat independent, els tractats ja no serien aplicables en el territori. És a dir, un nou estat independent, pel fet d’aconseguir la independència, passaria a convertir-se en un tercer país respecte de la UE i els tractats deixarien de ser aplicables en el seu territori.’
Caldrà veure si aquesta interpretació política dels tractats es manté igual després de les eleccions del 2014, amb un nou president de la Comissió Europea i un gran auge electoral dels partits euroscèptics, fet que pot fragmentar més el parlament comunitari. També cal fixar-se en un detall significatiu: molts polítics europeus opinen sobre què passaria a una Catalunya independent, però és estrany que s’hi declarin públicament en contra. N’hi ha, fins i tot, com els liberals europeus –tercer grup de la cambra– que han fet un pas endavant i han avalat públicament el dret de decidir dels catalans.
2. Sentència del Tribunal Internacional de l’Haia
Pel que fa al dret internacional, és obvi que la independència és un procediment habitual al món. Tan sols a Europa, s’ha passat de 22 estats el 1914 a 50 avui.
Tanmateix, val la pena de repassar un parell de fragments de la sentència del 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia: ‘La Cort observa que el Consell de Seguretat ha condemnat determinades declaracions d’independència. […] La il·legalitat d’aquestes declaracions d’independència no prové del caràcter unilateral, sinó del fet que anaven lligades a un ús il·legal de la força o algunes altres violacions de les normes generals del dret internacional d’obligat compliment.’
‘La pràctica dels estats durant aquest període (segles XVIII, XIX i XX) apunta clarament a la conclusió que el dret internacional no conté cap prohibició de les declaracions d’independència.’
Així doncs, sembla clar que Catalunya no cometrà cap acte il·legal amb la independència, perquè no farà ús de la força ni incomplirà normatives com la declaració universal de drets humans. Es tracta d’un fet important amb vista al possible reconeixement dels altres estats, element cabdal per a la consolidació del futur estat.
3. Catalunya, una Noruega del sud?
En cas que es mantingui la regla de la unanimitat, Espanya, sola o amb més estats aliats, podria utilitzar el seu poder de vet per evitar la reentrada de Catalunya a la UE. Amb tot, si hi ha un gruix d’estats que ja han reconegut la independència de Catalunya, es podrà mantenir dins el mercat únic gràcies a un tractat de lliure comerç fet expressament amb la Comissió Europea.
Per formar part de l’Espai Econòmic Europeu doncs, cal només una majoria qualificada del Consell (dos terços dels vots entre els estats membres) (article 207 del tractat de Lisboa) i el consentiment del Parlament Europeu.
Espanya doncs, no té dret de vet per evitar que Catalunya continuï venent productes a un mercat de 500 milions d’habitants. L’única molèstia d’aquesta situació és que per gaudir de l’accés al mercat únic, Catalunya hauria de continuar aplicant les desenes de directives aprovades anualment per la UE sense tenir-hi una influència política gaire més gran que cap altre lobby extern a les institucions.
4. Re-entrada a la UE
L’escenari és el que el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, més d’una vegada ha posat en relleu: Catalunya, un cop declarada la independència, ha de seguir el procés normal d’adhesió mitjançant els criteris de Copenhaguen, complir tota la normativa comunitària, crear una administració amb estàndards europeus i aconseguir la unanimitat entre els estats membres actuals.
En un estudi per al parlament britànic, es considerava aquesta opció per a Escòcia com la més probable, i afegia que el procés de re-adhesió tardaria uns quants mesos i fins i tot més d’un any, però que en qualsevol cas Escòcia no era Turquia, perquè els ciutadans escocesos són ciutadans europeus i per tant el procés ha de ser senzill.
En aquesta hipòtesi Catalunya participaria com a membre de ple dret de la UE, tindria un comissari, 16 eurodiputats i els mateixos drets que la resta d’estats membres del Consell Europeu. Hauria de ser solidària: prenent la despesa de Finlàndia com un bon indicador, serien uns 693 milions anuals de contribució neta a la Unió.
L’inconvenient és que en principi Espanya podria usar el seu dret de vet. Sense descartar un canvi en els tractats, cal veure fins on arriba la pressió política del Consell per a evitar una desintegració europea.
El govern català sempre tindrà l’opció de portar el cas davant el Tribunal de Luxemburg per demanar una interpretació dels tractats que respecti la condició de ciutadans europeus dels ciutadans catalans.
5. La UE farà una pirueta legal per integrar Catalunya?
La possible sortida de la UE de la Gran Bretanya pot obrir una escletxa perquè en la propera reforma dels tractats s’hi inclogui alguna figura intermèdia que permeti als britànics de continuar a dins sense tantes obligacions. La perspectiva europea de Kossove ja demostra que la integració europea és molt ràpida, quan cal. Com afirma el professor Ivan Serrano al llibre ‘De la nació a l’Estat’, ‘el que és interessant destacar en el context que es genera després del cas de Kosovo és que la llei internacional tampoc no té per què protegir la integritat territorial dels estats a causa d’un procés de secessió unilateral, sempre que no es violin preceptes explícitament recollits a l’ordenament internacional’. L’exemple del Xipre turc també demostra que la UE sap buscar solucions imaginatives quan cal.
Cal no tenir gaire pressa ni treure conclusions precipitades. Segons la documentació feta pública per Escòcia, de mitjana un país tarda setze mesos des del referèndum-consulta que en legitima la independència fins a la proclamació. Aquest període obrirà una finestra d’oportunitats per poder negociar la mena de relació que s’estableix amb la UE.
Prou temps perquè la UE desplegui una estratègia que eviti el desastre geopolític i econòmic que significaria una sortida total de Catalunya, lloc de pas estratègic per a les mercaderies, amb un pes econòmic gens negligible i amb alta capacitat internacionalitzadora.
Sense saber quina pirueta farà la UE per resoldre el cas català, cal no tenir por, perquè, si més no, tenim assegurat el manteniment de Catalunya dins el mercat únic.
Amb la independència i participant en l’Espai Econòmic Europeu, els beneficis de tenir un estat propi ja serien molt més grans que no pas els costs de continuar dins Espanya com fins ara. La determinació per a assolir el propi estat serà la millor arma negociadora amb una UE que sempre reacciona davant els fets consumats. Una Europa que no serà una part entusiasta del procés però que tampoc no serà, en cap cas, un fre per raons pragmàtiques i democràtiques.
(Voldria agrair a Joan Rusiñol la col·laboració i ajuda a l’hora d’elaborar aquest article.)
