Carme Arenas: ‘Raspall és una poeta de primer ordre que malauradament hem tingut en un segon pla’

‘No s’ha distret amb reconeixements sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens’, diu Carme Arenas sobre Joana Raspall, que s’ha mort a l’edat de cent anys. Arenas, presidenta del PEN Català i comissionada de l’Any Raspall, recorda el llegat que ens deixa l’escriptora i lexicògrafa, amb una extensa obra tant per a adults com per a infants, i també a través de la seva estima i respecta per la llengua i la seva voluntat de servei al país. 

—Quin llegat ens deixa Joana Raspall?
—Joana Raspall ens deixa un llegat extens. Sobretot arran de la commemoració del centenari, amb què hem pogut oferir sis llibres més, un dels quals és ‘Batec de paraules’, la recopilació de la seva poesia completa per a adults amb 191 poemes inèdits triats per ella mateixa’. Potser és el seu llegat més important i també el menys conegut. 

—Potser perquè s’ha conegut més la seva obra per a infants?
—Malgrat que sempre s’ha considerat una poeta per a adults, en un moment determinat, per les circumstàncies culturals i socials del país, es va adonar que calia oferir materials per poder tenir una escola en català. Per això es va posar a escriure teatre per a joves i també poesia per a infants i joves, perquè no n’hi havia. Teníem poesies de Carner, de Manent, aptes per als infants, però no una poesia pensada directament per al lector més jove. I aquesta és la gran aportació sàvia i generosa de Raspall, d’oferir als lectors més joves, que són el futur del país, aquesta poesia. Una poesia de qualitat, que transporta i aporta uns valors, una manera determinada de veure i entendre el món. No és una poesia gratuïta de rimes fàcils, al contrari, és una poesia feta amb un rigor des de l’esforç de situar-se en l’òptica de l’imaginari d’un infant i d’un jove. I ho fa amb una llengua impecable, i aquí hi ha l’exemplaritat d’aquest model de llengua que servirà als nostres estudiants. 

—De ben jove ja va mirar de transmetre l’estima per la llengua.
—Per ella això era una fixació. Va ser educada en l’època noucentista, i per tant, el rigor, la cosa ben feta, i la precisió eren molt important. Sobretot quan es tractava de la llengua. Ho veiem en la seva poesia, on tot encaixa perfectament. Això no s’improvisa, són moltes i moltes hores d’escriptura. I ella ho va fer sempre des del talent i el respecte. 

—Quina ha estat l’aportació de Raspall en el seu vessant de bibliotecària?
—Ella de ben jove escrivia i col·laborava en premsa comarcal. La seva fixació sempre era la canalla i revindicava una biblioteca per a infants. Parlem dels anys trenta, i això era una cosa molt novedosa. Va anar a veure el doctor Rubió per explicar-li la necessitat de fer biblioteques pensades per al públic més jove, i ell la va animar a fer estudis de biblioteconomia. Allà va tenir com a professors el mateix Rubió, Carles Riba, Ferra Soldevila… Uns professors de primer ordre que ella sempre més admirarà. I em fa la sensació que aquesta actitud que té tan humil respecte la seva literatura és perquè ha tingut aquests mestres tan brillants (té una llarga correspondència amb Riba) i té uns models tan alts, que per respecte a aquests models sempre es troba que no està a l’altura. En canvi, jo penso que Riba, Carner i molts altres poetes subscriurien moltes de les seves poesies. Ho va dir Miquel Desclot en un acte públic, a molts d’aquests poetes no els importaria signar molts dels poemes de Joana Raspall. 

—L’hem tinguda una mica amagada?
—És una poeta de primer ordre que, malauradament, hem tingut en un segon pla. Sí que ha anat publicant i era coneguda, però tenia un caràcter de no donar massa importància a allò que feia i no freqüentava els àmbits literaris. Amb la commemoració del seu centenari hem volgut posar-la en un primer ordre. Recuperar tos els llibres havia editat, i l’obra inèdita, que també és molta. Tenia calaixos plens de poesia, novel·la, narracions, obres de teatre… Mica en mica intentarem anar-ho recuperant. 

—El seu reconeixement va arribar massa tard?
—Si el reconeixement arriba, sempre és bo. A vegades les commemoracions també han de servir per a això. No només són una data simbòlica, també són oportunitats que tenen les cultures per revisitar els seus valors. En aquest cas, el fet que ella ens hagi pogut acompanyar ha facilitat molt les coses, i això ha hagut de significar un punt d’inflexió perquè a partir d’ara se la conegui més i se la valori més. Penso que és una escriptora per a quedar dins el cànon de la nostra literatura. I en això sí que portem un cert endarreriment. Ella no va esperar mai cap reconeixement, així que no sé si li arriba tard. En tot cas el retret ens l’hem de fer els seus lectors, que ens l’hem escatimada una mica. Però per això ha estat voluntat de tots els qui hem treballat en aquest centenari de poder donar a conèixer una altra vegada la seva obra, posar-la al dia, a la disposició dels lectors, que se la conegui, i coneixent-la se la pugui reconèixer. 

—També estimava el país.
—Cal destacar la seva voluntat de servei, el fet de creure en el país fins a l’últim moment. El president va trucar-li el dia del seu aniversari, i ella només li va dir una cosa: ‘No sé com anirà tot això que estem endegant, però no ens ho deixem perdre, el país és nostre’. I per això jo en el parlament vaig acabar amb un poema que es diu ‘Endavant‘, que és un himne a la voluntat d’un poble a exercir els seus drets i no deixar-se trepitjar. Això és molt emblemàtic de la seva manera de ser: una persona que creu en allò que fa i avança decidida. I el temps li ha donat la raó. No s’ha distret amb reconeixements, sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens.