02.12.2013 - 06:00
Tot comença amb la descripció de cinc fotografies. La principal i segurament de més impacte, aquesta, que l’autor referencia al seu bloc, en què el monjo budista Quang Duc s’immola calant-se foc. I acaba, a les últimes pàgines, amb més d’una revelació sorprenent, d’aquelles que tanquen cercles i interrogants inquietants i que l’autor, en aquesta conversa, es cuida prou de mantenir en secret per als futurs lectors. Però no s’està, una vegada més, d’apuntar al seu bloc una altra fotografia, aquesta, un petit homenatge en la penúltima pàgina d’una taverna neerlandesa que, com el títol del llibre, porta per nom la ciutat de Barcelona.
En els dos centenars de pàgines centrals, un reguitzell d’històries marcades per la culpa, les relacions familiars, els silencis, les converses quasi inexistents, els cafès, la cuina i, sobretot, la voluntat i la necessitat de tenir una segona oportunitat, de tornar a començar. Totes acompanyades per una banda sonora recurrent, les cançons del cantant neerlandès André Hazes, que, i no és casual, té des de fa pocs dies una entrada pròpia en català a la Viquipèdia.
El Cafè Barcelona, un bar d’Amsterdam on es cuina arròs a la cassola i se serveixen sardines en escabetx, obert per la Greetje, neerlandesa, i en Pep, català, tots dos pares de l’Arjen, és el nexe de totes les històries de la novel·la, la cinquena de Joan Carreras. Escrita entre Barcelona i Amsterdam, les seves ciutats preferides segons que explica ell mateix, es desenvolupa als Països Baixos.
Aprendre el neerlandès i escoltar Hazes
Carreras ha volgut entrar tan a fons en la manera de viure neerlandesa que fins i tot ha estudiat l’idioma, amb què es defensa, i ha passat mesos escoltant Hazes –‘un equivalent de Julio Iglesias o de Nino Bravo’– tothora, mentre escrivia. ‘Era la manera que tenia d’entrar en l’atmosfera de la novel·la, del bar, dels protagonistes.’ Perquè la història és inventada ‘de dalt a baix’, sí, però és carregada de referències, detalls i picades d’ullet reals. Novament al seu bloc, Carreras ha obert una llista de Spotify amb totes les cançons que apareixen esmentades a la novel·la. Així, si el lector ho vol, quan arribi a determinats punts de la història, podrà alhora escoltar fàcilment allò que senten els personatges de la ficció en aquella pàgina.
Cascs blaus neerlandesos, ni víctimes ni botxins…
L’Arjen va ser un dels cascs blaus neerlandesos que va anar a Srebrenica, a Bòsnia. Tornà engolit per la tristesa i la culpa: el seu regiment fou acusat de complicitat en el genocidi que acabà amb vuit mil morts i la dimissió del govern dels Països Baixos en bloc. ‘Aquestes cascos blaus neerlandesos no eren ni botxins ni víctimes, sinó quelcom entremig.’ Aquest és el punt de partida d’aquesta història, juntament amb la mort del seu pare, en Pep, l’aparició d’una germanastra, l’Annabel, filla de la nova parella de la seva mare, i un narrador inquietant, i sovint reconfortant alhora, que no revela la seva identitat fins ben superada la meitat de la novel·la.
El procés sobiranista, també, a través de la ficció
La relació entre Amsterdam i Barcelona plana en tot el llibre i fins i tot els fets més recents relacionats amb el procés sobiranista que viu el nostre país hi tenen presència, a través d’un dels personatges en els últims capítols. ‘Ho aprofito per parlar del meu país, però des de la distància, a través de la ficció’, explica Carreras, que a més del bloc ha obert una pàgina de Facebook de la novel·la, amb imatges, detalls i curiositats relacionades amb la història, els llocs i els personatges.
Abans de ‘Cafè Barcelona‘ (Proa), Carreras havia publicat ‘La gran nevada’, ‘Qui va matar el floquet de neu’, ‘L’home d’origami’ i ‘Carretera secundària’.
