29.11.2013 - 06:00
‘Un dilema‘, la primera exposició del ‘nou‘ Arts Santa Mònica, va tenir una inauguració tensa, carregada de malestar. Ferran Mascarell va dir en la presentació: ‘La creativitat i la creació són la matèria primera de l’expressió cultural del país, un fonament bàsic de la identitat de Catalunya, i l’Arts Santa Mònica en serà referència.’ La perplexitat del sector de les arts visuals, que viu en precari, per la distància abismal entre el dir i el fer del conseller, va fer aflorar la insatisfacció i la crítica. I així, el dia abans de la inauguració, l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va decidir d’obrir un debat públic. Dies després, va publicar ‘Preguntes sense resposta. Comunicat de l’ACCA sobre les arts contemporànies a Catalunya.
Una nota de premsa del Departament de Cultura diu que la mostra ‘Un dilema. L’art contemporani i la inversió de la incertesa’ té per objectiu fer visible la tasca que porten a terme els centres de la Xarxa de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya: Lo Pati (Amposta), Fabra i Coats (Barcelona), Bòlit (Girona), Tecla Sala (L’Hospitalet), La Panera (Lleida), MAC (Mataró), Centre d’Art de Tarragona (Tarragona), ACVIC (Vic). ‘La mostra –deia la nota– ofereix obres que exemplifiquen les diverses tendències creatives actuals a partir d’artistes que han passat els últims anys pels centres de la Xarxa d’Arts Visuals de Catalunya.’
L’ACCA critica que aquest darrer any, des del Departament de Cultura no s’ha fet una política de defensa de les arts visuals: alguns centres s’han deixat morir i alguns altres són completament mutilats. El president de l’ACCA, Joan M. Minguet Batllori, ha explicat a VilaWeb: ‘La gota que ha fet vessar el got no és l’exposició sinó què va dir el conseller a la conferència de premsa: que s’augmentava el pressupost de l’Arts Sant Mònica, que la Xarxa era més viva que mai… Tot això només és un maquillatge, perquè la realitat és una altra i molt dura: Can Xalant ha tancat, el CA de Tarragona és inactiu des del juliol, la majoria de centres han tingut una reducció del 50% del seu pressupost…’.
El comunicat de l’ACCA és del tot explícit en el punt tercer, quan diu: ‘Arran de la inauguració de l’exposició que, al centre Arts Santa Mònica, recull el treball de la Xarxa d’Espais d’Art de Catalunya, han sortit a relluir algunes contradiccions que la Conselleria no ha sabut o no ha volgut explicar. Quina és la salut actual d’aquesta xarxa? Per què no s’han explicat les situacions reals de precarietat si no de desatenció d’alguns centres per part dels respectius ajuntaments? Per què s’ha venut l’exposició com a un aparador que maquilla l’esmentada situació de precarietat, només superada per la bona pràctica dels professionals independents de la cultura? Com poden treballar alguns centres de l’antiga Xarxa amb retallades pressupostàries que en alguns casos arriben a superar el 50%? I, el que és pitjor, com pot entendre’s que alguns ajuntaments hagin reconvertit els centres d’art en equipaments sota la direcció de càrrecs de confiança dels equips de govern i, per tant, sense comptar amb professionals externs qualificats? Per què no es convoquen concursos públics per a dirigir aquells centres que no en tenen i s’acaben les interferències de polítics que no han demostrat cap formació en el terreny cultural? Més encara, per què no s’explica que algun d’aquests centres porta mesos inactiu a l’espera que els responsables municipals decideixen què fer-ne?’
La primera Xarxa de Centres d’Art del 2010, en l’època Tresserras
Per entendre la situació cal remuntar-se a l’any 2008, quan el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, va presentar solemnement al Museu Nacional d’Art de Catalunya el pla de museus que havia d’ordenar i completar el mapa museístic del país. Qui en fou l’ideòleg, Lluís Noguera, aleshores secretari general de Cultura, ha explicat a VilaWeb les raons per què no es van incloure els centres d’art contemporani en el pla i com va ser que van acabar gestionats pel primer Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA): quina política es va establir sobre els centres d’art contemporani del país.
Diu Noguera: ‘El pla de museus del 2008 no incloïa la relació de centres d’art, sobretot per una qüestió formal, perquè no depenien de la Direcció General de Patrimoni, sinó de l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural. La raó: aquests centres se situaven en l’àmbit de la contemporaneïtat. El Departament de Cultura del conseller Tresserras va impulsar la Xarxa i la va definir en el decret ‘Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya’, publicat al DOG el desembre del 2010. S’entenia com un instrument complementari del pla d’equipaments culturals de Catalunya 2010-2020.’
‘El decret articulava les polítiques locals i nacionals en l’àmbit de l’art contemporani i també volia ser un reconeixement explícit a les iniciatives municipalistes. Es definia l’aportació de les administracions a través d’un contracte programa, l’elecció per concurs de directors professionals que defensaven un projecte, l’especialització dels centres….’
En aquell moment formaven la Xarxa de Centres d’Art: la Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, Lo Pati Centre d’Arts Visuals d’Amposta, el Centre d’Art de Tarragona, el Centre d’Art la Panera de Lleida, Canòdrom (Centre d’Art Contemporani de Barcelona), Can Xalant de Mataró, Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, i ACVic Centre d’Arts Contemporànies.
Noguera explica així el fet que la Xarxa passés a dependre del primer CoNCA: ‘Era creure’ns el CoNCA i una manera de dotar-lo de continguts. D’aquesta manera, la Xarxa de Centres d’Art i la creació contemporània quedaven protegides dels vaivens de la política municipal i nacional, dels polítics de torn, i els centres quedaven subjectes al codi de bones pràctiques que el CoNCA va impulsar.’
2012: bases per a un pla de museus del conseller Mascarell
Amb les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010 i la victòria de CiU, el nou president, Artur Mas, nomenava conseller de Cultura Ferran Mascarell, socialista i durant molts anys responsable de la cultura de l’Ajuntament de Barcelona. La gestió de Mascarell va començar el 2011. El mes de març del 2012 presentava les bases del nou Pla de Museus de Catalunya.
Poques setmanes abans s’havia tancat l’Espai Zer01 d’Olot. Aquest espai no formava part de la Xarxa de Centres d’Art, però era un equipament territorial considerat com a espai d’art visual. L’Espai Zer01, dirigit per David Santaeulària, era un dels equipaments d’art contemporani de fora de Barcelona més emblemàtics i més antics, amb deu anys d’història. Malgrat la mobilització del sector de les arts visuals per a evitar-ne el tancament, el conseller Mascarell no hi va intercedir i es va limitar a adduir raons econòmiques i a dir que no es podia interferir en una decisió municipal. Que Mascarell s’inhibís de tota responsabilitat i compromís envers l’espai Zer01 d’Olot era un mal auguri per als centres d’art.
Amb tot, el març del 2012, Mascarell va presentar una ‘nova’ Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya sota la direcció de Conxita Oliver: ‘La meva missió és impulsar, coordinar i promoure la xarxa, que integren els vuit centres territorials i també els espais locals. Tots són i fan xarxa, no se’n deixa de banda cap. El mapa d’arts visuals és ric i cal tenir-ne cura en conjunt’, va dir. Formaven part de la Xarxa els mateixos centres que ja hi eren adscrits, amb la diferència que el Centre d’Art Contemporani de Barcelona ja no tenia la seu al Canòdrom, sinó a Fabra&Coats.
Però d’ençà del març del 2012 Conxita Oliver només ha convocat dues reunions amb representats de tots els centres, una al setembre a Amposta i aquest dilluns 25 de novembre a Girona. I això que el darrer any i mig ha estat dramàtic per a aquests equipaments: Can Xalant de Mataró va tancar a final del 2012; el CA de Tarragona fa cinc mesos que no és actiu des que l’ajuntament de Tarragona va cessar l’equip i el projecte que havia estat elegit per concurs; l’ACVic té moltes dificultats econòmiques; el Bòlit de Girona es manté però amb una direcció i gestió a càrrec de funcionaris municipals…
A més, les bases del pla de museus del 2012 establien que la Xarxa d’Arts Visuals era vinculada a una ‘constel·lació’ (aquesta era la terminologia que empraren) sota la influència del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Ara això també ha canviat, en vist de l’anunci que el ‘nou’ Arts Santa Mònica ‘es constitueix com a node de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals a Catalunya.’
L’ACCA obre el debat
Tots aquests sotracs i la precarització del sector que se’n deriva ha fet poc soroll fins ara. Una raó de pes és que l’interlocutor principal, l’Associació d’Artistes Visual de Catalunya, té greus problemes interns que han fet que desaparegués del panorama, a diferència d’èpoques passades, en què s’havia erigit en interlocutor potent. A més, el sector de l’art contemporani ja sol tenir un suport social menor que alguns altres sectors culturals.
En aquest sentit, diu Joan M. Minguet Batllori: ‘Es detecta que el conseller Mascarell no té oposició. Al parlament, en els temes de cultura no hi ha gairebé intervenció dels partits de l’oposició. Com s’entén que Mascarell, que sovint actua desfent tot allò que havia fet el conseller Tresserras, no rebi cap retret d’ERC?’
L’Associació de Crítics d’Art de Catalunya (ACCA) ha decidit d’obrir el debat. El malestar d’aquesta associació ja es va manifestar en el lliurament anual dels seus premis, que han guardonat en anys successius l’Espai Zer01 d’Olot i Can Xalant de Mataró. Però ara van més enllà i presenten un reguitzell de preguntes crítiques sobre la política cultural de Ferran Mascarell.
El president de l’ACCA, Joan M. Minguet Batllori, explica: ‘Els polítics posen la crisi econòmica com a raó del tancament o mutilació dels centres d’art, però la crisi és una excusa. És clar que els ajuntaments pateixen, però també és cert que les crisis forcen a marcar prioritats. I passa que la majoria de polítics no defensen l’art. No és pas casualitat que pràcticament tots els ajuntaments on s’han tancat centres d’art siguin de dretes. Tots aquests centres neixen en conjuntures municipals d’esquerres i quan hi ha un canvi de color polític, la primera cosa que eliminen és l’art contemporani. Creus que es poden adduir raons econòmiques per al tancament de Can Xalant, quan s’ha calculat que costava a cada mataroní vuit cèntims l’any?’
Continua: ‘Històricament, la dreta catalana no ha defensat l’art del seu temps. La burgesia de la primeria de segle es va girar d’esquena a les avantguardes, i això es trasllada a l’època actual. Es parla de la crisi econòmica, però, aleshores, com és que ningú no parla de tancar el Liceu, que és l’equipament cultural minoritari més subvencionat del país? L’art que es fa avui és l’art que demà serà als museus. Què ensenyarem en els museus de la futura Catalunya independent?’
CA Tarragona, un cas emblemàtic de la situació que es viu
El CA Tarragona va ser el darrer centre d’art que es va gestar en l’època Tresserras: el 2010 es va convocar un concurs que va guanyar l’empresa Progess, amb un projecte i un equip dirigit per Cèlia del Diego, que va assumir la gestió del CA Tarragona. L’ajuntament de Tarragona assumia el pressupost del centre i l’acord amb la Generalitat requeria l’adjudicació d’una subvenció. L’especialització d’aquest centre era el concepte de mediació, i s’hi van promoure projectes com ara ‘Obert per reflexió’, pioner en la implicació del centre en el territori.
El CA Tarragona va començar a funcionar el 2011. Però les aportacions de la Generalitat no van arribar i, per na altra banda, el model i el projecte aprovat per concurs no agradaven a la regidora de Cultura de torn, que avui ja no hi és, però que el juliol del 2013 va decidir de tancar la instal·lació, tot i les manifestacions del sector de les arts visuals i dels agents de la comarca.
Jordi Ribas, responsable de comunicació del CA Tarragona durant aquesta primera etapa, es lamenta del fet que el projecte s’eliminés sense haver estat avaluat: ‘S’ha tancat el model sense haver-s’hi fet cap mena d’avaluació. Hem treballat amb diner públic, calia avaluar la feina feta. No fer-ho és una mala pràctica. I no és pas perquè nosaltres no ho haguéssim demanat. Ho vam reclamar moltes vegades, però cap de les dues administracions no van constituir la comissió de seguiment. Potser és que no els convenia.’
Continua: ‘Ara han decidit, sense convocar cap nou concurs de direcció, canviar l’especialitat del centre i dedicar-lo a la fotografia. Per què? No ho han explicat. I fa gairebé mig any que el CA Tarragona no funciona i s’acabarà l’any i encara no haurem conegut el nou projecte.’
I com es va quedar Jordi Ribas davant l’exposició ‘Un dilema’, la primera del nou Arts Santa Mònica? Respon: ‘Sento perplexitat. La Xarxa, que en dos anys no ha fet cap reunió operativa, ara és mostrada, per part de la Generalitat, com un node de visibilitat. Per això s’enfada la gent.’
‘Un dilema’
La primera exposició del ‘nou’ Arts Santa Mònica, ‘Un dilema. L’art contemporani i la inversió de la incertesa’, és comissariada per Jeffrey Swatz i s’hi mostren peces dels artistes següents: Francesc Abad, Basurama, Ro Caminal, Curro Claret amb Arrels Fundació, Raimond Chaves & Gilda Mantilla, Democracia, Raquel Friera, Ana Garcia-Pineda, Martí Guixé, Núria Güell amb Juanjo Garfia, Les Salonnières, Antoni Llena, Antoni Marquès, Josep-Maria Martin, Mariona Moncunill, Sofia Mataix & Miquel Ollé, Antonio Ortega, Gabriel Pericàs, Tere Recarens & Özay Sahin, Francesc Ruiz, Mireia Sallarès i Ivó Vinuesa.
Mireia Sallarès és la darrera artista que va exposar al CA Tarragona. Explica que va acceptar de participar en la mostra col·lectiva per diverses raons, però la fonamental, perquè l’ex-directora del CA Tarragona, Cèlia de Diego, li ho va demanar: ‘Em va plantejar la part positiva de la mostra i em va demanar que hi col·laborés. Després en Jeffrey Swatz em va explicar el plantejament de “Un dilema” i no em va sembla que fos incoherent amb la precarietat de la Xarxa. A més, es complien les bones pràctiques d’assegurar les peces i es pagaven uns honoraris dignes. De manera que vaig acceptar.’
‘Jo sóc un exemple d’artista que ha rebut suport des de comarques. La pel·lícula “Las muertes chiquitas” es va estrenar a Can Xalant de Mataró i ara acabo de tornar dels Estat Units, on s’ha projectat. Desmantellar la xarxa és una cosa greu: tinc quaranta anys i la primera exposició que vaig fer a Barcelona va ser a l’Espai 13 de la Fundació Miró l’any passat, amb una curadora dels Estats Units. Tot just ara començo a tenir un cert reconeixement. Fins ara les oportunitat de mostrar els meus treballs han vingut de fora de Barcelona.’
Sobre el debat encetat per l’ACCA, Sallarès comenta: ‘Obrir debat sempre és positiu i en qualsevol circumstància, tot i que si en el debat afloren moltes picabaralles internes es pot donar una imatge que justifiqui la idea dels polítics de posar ordre. Per una altra banda, també caldria fer autocrítica, perquè no tots els mals vénen dels polítics. Molta gent no fa la feina ben feta. No és tan senzill.’
Autocrítica del sector
Joan Minguet Batllori també coincideix dir que cal fer autocrítica: ‘És cert que el sector ha de preguntar-se per què hi ha aquesta desafecció de la societat envers l’art contemporani. Els centres s’han d’inserir més en el teixit social. És insòlit pensar que durant els anys 76-78 el moviment cultural a Catalunya era molt dinàmic i capaç de fer campanyes molt potents. Potser sí que la cultura de la subvenció ha fet mal.’
Sobre el debat obert, tot i que l’ACCA vol parlar de polítiques culturals, moltes de les intervencions cauen en problemes més individuals. Mireia Sallarès ho raona: ‘El sector és completament precaritzat, però sovint encara té aires d’alta burgesia. Aquesta és una combinació fatal. I en situació de precarietat la cosa més fàcil és atacar-nos entre nosaltres, més que solidaritzar-nos. Això passa a tots els sectors. Però quan et trobes al llindar de la pobresa (l’artista ocupa l’esglaó més baix de la precarietat), caure en la picabaralla és més fàcil.’
