28.11.2013 - 06:00
Els ciutadans de Catalunya van expressar majoritàriament en les darreres eleccions autonòmiques el suport a una consulta per decidir si volen constituir un nou estat o no. Quina és la via més adequada per a poder-la realitzar? Jurídicament, no hi ha una sola resposta; d’acord amb l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional hi ha almenys cinc vies legals per fer-ho possible, si bé totes tenen avantatges i inconvenients.
Tres de les vies proposades són referèndums. Tots tres són consultius i no vinculants pel que fa al resultat. Es tracta del referèndum consultiu previst a l’article 92.1 de la constitució, convocat per l’estat; el mateix però convocat per la Generalitat prèvia delegació o transferència de la competència; i el referèndum autonòmic previst a la llei catalana 4/2010, amb autorització estatal.
El primer referèndum, el de l’article 92.1 de la constitució, presenta pocs problemes jurídics, malgrat que s’ha dit que hi haurien de votar ‘tots els espanyols’. De fet, l’article es refereix a ‘tots els ciutadans’ i no pas a ‘tots els espanyols’ i, per tant, es pot interpretar sense problemes que poden ser ‘tots els ciutadans d’una comunitat autònoma’ si la qüestió a debat els afecta específicament a ells, igual com es fan referèndums municipals per a les qüestions d’àmbit municipal. Per tal de reforçar aquesta interpretació i el dret dels ciutadans de Catalunya de ser consultats, cal tenir en compte que actualment som els únics de tot l’estat que sofrim un dèficit democràtic, en la mesura que el nostre estatut d’autonomia, aprovat mitjançant referèndum, fou alterat de manera substancial pel Tribunal Constitucional. A més a més, una cosa és fer la consulta per saber l’estat d’opinió dels ciutadans de Catalunya (que és allò que es demana), i una altra cosa són les conseqüències que se’n podrien derivar en el cas que el resultat fos majoritàriament favorable a la independència i que podrien donar lloc, en una segona fase del procés, a una revisió constitucional (per exemple, amb una negociació prèvia) o a unes altres opcions. En darrer terme, però, si perquè poguessin votar els ciutadans de Catalunya s’hagués d’acceptar com a condició que el referèndum fos d’àmbit estatal, no seria cap problema i, en canvi, es podria saber la voluntat dels ciutadans de Catalunya.
L’inconvenient d’aquesta primera via, però, és polític: l’ha de proposar el president del govern espanyol i ja s’hi ha manifestat en contra.
La segona via permetria a la Generalitat de convocar el referèndum prèvia delegació o transferència de l’estat a través d’una llei orgànica de les previstes a l’article 150.2 de la constitució. És el camí que s’ha seguit a Escòcia, on el govern podrà convocar el referèndum gràcies a la delegació de la competència atorgada pel govern britànic.
La tercera via és el referèndum regulat a la llei catalana 4/2010. També requereix un acord amb l’estat per tal que n’autoritzi la convocatòria. Endemés, la consulta s’hauria de connectar amb les competències de la Generalitat interpretades en sentit ampli, per a la qual cosa es podria formular una pregunta de l’estil: ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat independent i que la Generalitat iniciï els procediments necessaris per aconseguir-ho?’ A favor d’aquesta opció se’n pot argumentar la legitimitat democràtica, perquè la poden impulsar un 10% dels municipis de Catalunya (que representin almenys 500.000 ciutadans) o directament els ciutadans (si la iniciativa obté l’aval d’un 3% de la població, és a dir, 225.000 signatures).
Si no hi hagués acord amb l’estat, com a quarta opció, la Generalitat podria convocar una consulta popular no referendària d’acord amb l’estatut d’autonomia del 2006. En aquest cas, prèviament caldria regular per llei un subjecte electoral, un procediment i unes garanties electorals diferents de les que s’utilitzen en unes eleccions generals, autonòmiques o locals, tal com ha assenyalat el Tribunal Constitucional en la STC 103/2008, per tal de distingir aquestes consultes populars de les referendàries. A més, s’hauria d’evitar que l’estat impugnés la llei i quedés suspesa.
En cinquè lloc, es podria instar una revisió constitucional; però, si tenim en compte les majories polítiques actuals, ja sabem que no seria aprovada.
Si totes les vies fracassessin, unes eleccions podrien ser la sisena alternativa? Per a això, caldria que els partits polítics partidaris de la consulta incloguessin en llurs programes electorals, de manera clara, l’assoliment de la independència. Cap llei no ho prohibeix i la convocatòria no hauria de tenir cap requisit especial. En cas de resultar elegits aquests partits polítics, i d’acord amb el mandat polític rebut, els seus diputats podrien negociar o proclamar una declaració unilateral d’independència, amb el benentès, però, que això implicaria la ruptura del marc constitucional. Per tant, seria molt important d’aconseguir, immediatament, que el màxim nombre possible d’estats reconegués el nou estat. Per a això, s’hauria de garantir la màxima legitimitat democràtica del procés i en aquest sentit podria ser fonamental haver intentat, prèviament, de seguir alguna de les vies legals que permet el marc constitucional actual.
