26.11.2013 - 06:00
Com es ben sabut, Catalunya, com a comunitat política dotada d’autogovern o de plenitud de poder públic, troba els antecedents històrics del seu naixement i la primera evolució en el procés d’independència respecte de l’imperi carolingi que els comtes catalans, liderats pel comte de Barcelona, van dur a terme durant un llarg període. En el segle XII a Europa es va emprar la noció de ‘jurisdicció’ per representar la construcció de processos vàlids de poder públic (Imperi i Església) que, aviat, van permetre la transposició efectiva a diverses monarquies cristianes emergents i, més concretament, van constituir útils instruments jurídico-polítics per als monarques que dirigien aquestes comunitats nacionals dins l’imperi cristià que les englobava de dret, però no de fet.
Entre ells, mentrestant, el comte de Barcelona ha esdevingut príncep de Catalunya per autoritat dels Usatges de Barcelona, el primer codi que aplega el dret general de Catalunya i que es comença a formular per escrit en el segle XII. Durant el segle següent, les Commemoracions de Pere Albert, amb què es complementa i actualitzen els Usatges de Barcelona, atorguen al comte de Barcelona la jurisdicció general sobre tot el principat de Catalunya.
Tal com ens ensenya Víctor Ferro, aquesta jurisdicció, que simbolitza el poder públic amb què s’autogoverna Catalunya, fou aviat objecte del ‘pactisme’, la doctrina contractual amb la qual alguns juristes van establir la intervenció necessària dels estaments socials dirigents de Catalunya en la labor del seu govern suprem, en mans del príncep.
A més a més, per constitucionalitzar aquest procediment pactista per a l’autogovern de Catalunya, van néixer i es van formalitzar diverses institucions polítiques i administratives, entre les quals es destaquen la Cort General de Catalunya i la Diputació del General de Catalunya. Les Corts Generals de Catalunya, d’origen encara no del tot aclarit, era el marc institucional on, a través d’un procediment parlamentari, s’acomplia el pacte entre els estaments del General i el rei; braços i cap, respectivament del principat de Catalunya, configurat com a corporació de corporacions.
En efecte, els estaments representats en les Corts (barons i cavallers; prelats i religiosos; i ciutadans i homes de vila) formen la Universitas Cathaloniae o General de Catalunya que aviat requerirà la constitució d’un òrgan permanent que permeti d’expressar continuadament la seva voluntat. Aquest és l’origen de la Diputació del General de Catalunya, l’òrgan de representació permanent del General que aviat es coneixerà amb el nom de Generalitat.
En conseqüència, Catalunya es trobarà representada institucionalment tant pel príncep com pel General o la seva Diputació (Generalitat). La unió personal dels reis catòlics al segle XV determinarà la unió personal de la Corona d’Aragó amb la de Castella i també l’absentisme crònic dels monarques catalans, que viuran gairebé permanentment fora de Catalunya. En aquest context, la Generalitat esdevindrà l’única institució superior dotada de representació suprema de Catalunya, que resideix al mateix principat.
La Generalitat de Catalunya és la institució capdavantera pel que fa a l’autogovern de Catalunya perquè fou l’instrument polític i institucional emprat pels catalans, que ja constituïen una nació natural, per resoldre el problema d’assolir la participació decisiva en l’organització del poder públic suprem de Catalunya.
La història de la Generalitat va vinculada a la història de les doctrines fiscals. En efecte, el monarca només pot exigir el tribut just, el que té una causa justa. No hi ha cap impost permanent i el monarca ha de demanar al General de Catalunya la concessió graciosa d’un donatiu, la gestió autònoma del qual donarà lloc al naixement de la Generalitat com a institució representativa o Diputació permanent del General de Catalunya, amb plenes competències fiscals i financeres per a exigir i administrar, a banda del monarca, uns tributs nous: les generalitats.
La formació del Govern o Consistori de la Generalitat, integrat pels Diputats i Oïdors de Comptes, la fixació de la seu en la Casa i després Palau de la Generalitat a Barcelona, la divisió administrativa del territori de Catalunya en Diputacions Locals, l’organització i dotació dels mitjans materials i personals necessaris per al seu funcionament i l’assumpció de competències en nous àmbits materials d’índole política, militar, judicial, governativa i de control del principi de l’imperi del dret, permetran que en moments de crisi política del país (guerra dels Remences al segle XV, guerra dels Segadors al segle XVII i guerra de Successió al segle XVIII) la Generalitat esdevingui l’instrument decisiu de l’autogovern de Catalunya, la manifestació més clara del procés històric d’institucionalització de la nació catalana o, si es vol dir d’una altra manera, de transformació de Catalunya de nació natural en nació política.
Les imposicions borbòniques amb el decret de Nova Planta del 1715-1716 truncaran aquest procés, però no reeixiran a extingir el desig de llibertat col·lectiva dels catalans ni les vindicacions de les llibertats públiques perdudes. En el procés històric i variable de construcció de la nació espanyola, aquest desig dels catalans es trobarà amb moments d’exclusió i amb moments d’inclusió. En el primer cas, quan l’estat espanyol maldi per un model centralitzador i uniformista (monarquia absoluta, constitucions del 1812, 1837, 1845, 1868, 1876, dictadures militars, LOAPA del 1981 i sentència 31/2010 del TC). En el segon cas quan s’acceptin models federals o autonomistes (primera república espanyola, Mancomunitat de Catalunya, Constitucions del 1931 i del 1978).
