23.11.2013 - 10:18
La llei Wert, el TIL, la lapao… Tot un reguitzell de normes i lleis que redueixen la presència del català en diferents àmbits són objecte de debat als Països Catalans, però també a Europa. ‘Retornem cinquanta anys enrere, a la mentalitat del franquisme’, denuncia l’eurodiputat François Alfonsi. Vicent Climent-Ferrando, assessor polític de la Xarxa per Promoure la Diversitat Lingüística a Europa, apunta que el sistema d’immersió lingüística funciona i qüestiona per què s’ha de retirar. Per Ina Druviete, ex-ministra d’Educació de Letònia, que el català sigui l’única llengua en l’educació ‘significa molt’ i creu que ‘aquesta posició es podria incrementar si, en el context d’un nou estat, és l’única llengua oficial’.
Darrerament, a l’estat espanyol s’ha aixecat polèmica en relació amb la LOMCE o ‘llei Wert’ i el TIL, el tractament integrat de llengües que impulsa el govern del PP de les Illes Balears, i que pretenen reduir la presència del català a les aules. Des d’Europa, unes quantes veus parlen amb preocupació de les repercussions que poden tenir les mesures per a la continuïtat del català.
François Alfonsi, eurodiputat pel grup dels Verds-Aliança Lliure Europea i membre de l’intergrup per les llengües, les comunitats nacionals i les minories tradicionals del Parlament europeu, es mostra crític amb aquestes polítiques dutes a terme per les institucions espanyoles. ‘A Espanya havíem observat una bona entesa’ en el tema de la llengua, apunta: ‘Però avui veiem tot el contrari. Retornem cinquanta anys enrere, a la mentalitat del franquisme.’ Assegura que la lluita en favor de la diversitat és ‘el gran combat d’Europa per deixar enrere el segle passat i avançar cap a l’Europa del futur, on els estats, progressivament, deixin pas a una governança europea’.
Vicent Climent-Ferrando, assessor polític de la Xarxa per Promoure la Diversitat Lingüística a Europa (NPLD), assegura que ‘és un error tractar les llengües de manera igualitària’ tal com preveuen les noves lleis aprovades pel Partit Popular: ‘S’han de tractar de manera equitativa, és a dir, que a cada llengua se li ha de donar els espais necessaris en els diferents àmbits.’
En aquest sentit, afirma que el TIL, que fixa en un 33% la presència del català, el castellà i l’anglès a l’escola, és un error i contradiu les declaracions del president balear, José Ramón Bauzá, en què afirmava que ‘el seu govern aposta per un canvi del model educatiu amb la finalitat de reduir les dades negatives de fracàs escolar i millorar les competències lingüístiques dels alumnes’. Segons Climent-Ferrando, l’efecte d’aquesta política educativa serà ‘que els nens sortiran sense els coneixements bàsics de català i castellà’: ‘Cap competència bona en cap de les tres llengües.’
Alfonsi assegura que és un endarreriment polític i que el que s’intenta és ‘imposar la llei madrilenya a Catalunya’. ‘A Espanya hi ha una retractació jacobina que s’expressa en contra de Catalunya, però també contra l’aragonès, és un moviment general, també a les Balears hi ha una retractació extremadament dura contra el català’, sentencia.
Així mateix, en relació amb la polèmica llei Wert, Climent-Ferrando creu que ‘no és bo que les coses es facin amb majories absolutes i sense consens’ i rebutja que el sistema de ‘bilingüisme integrat’, tal com proposa el ministre, ‘és el que garanteix el coneixement de les dues llengües i un coneixement de valor acadèmic similar’. L’assessor polític de l’NPDL apunta que l’objectiu de tot sistema educatiu és que al final de l’etapa escolar els nens tinguin les competències adequades en totes les llengües. I es pregunta: ‘Si el model d’immersió lingüística català és el que funciona, perquè l’hem de treure?’
El model d’immersió lingüística català, un mirall per als altres estats
Ina Druviete, ministra d’Educació de Letònia en el període 2004-2006 i actualment, diputada i membre de la Comissió de Cultura de la cambra letona, explica a l’ACN que l’estat bàltic, que va independitzar-se el 1991, es va fixar en el pla de normalització lingüística de Catalunya a l’hora de crear la política del nou estat en matèria de llengua perquè, ‘malgrat que les situacions política i lingüística de Letònia i Catalunya eren diferents, hi havia problemes idèntics’. ‘Hi havia la dominació d’una altra llengua durant un llarg període de temps’, puntualitza. Així, quan el país va independitzar-se es va emmirallar en Catalunya, on ja feia vuit anys que s’havia aprovat la llei de normalització lingüística.
‘Vam estar en contacte amb els polítics catalans responsables de la llengua, però també vam usar l’experiència d’uns altres països’, destaca Druviete. ‘Per descomptat també vam comparar els pressupostos català i letó per impulsar les polítiques lingüístiques, però, lamentablement, el pressupost letó era gairebé deu vegades inferior.’
Vicent Climent-Ferrando admet que ‘totes les comunitats lingüístiques es fixen en Catalunya per veure com funciona’ perquè, segons ell, el model d’immersió català és un model que s’ha demostrat que funciona. Tot i això, matisa que ‘la idiosincràsia de cada territori és molt particular i per tant les especificitats sociolingüístiques i polítiques fan que no sempre es pugui exportar’.
Un dels èxits que s’atribueix al model és que manté el català com una ‘llengua viva’, present en els pilars bàsics que n’asseguren la continuïtat. ‘L’educació és bàsica’, assenyala Climent-Ferrando, que explica que perquè una llengua regional o minoritària es mantingui viva ‘ha de ser una llengua atractiva’. Així, explica que l’existència de mitjans de comunicació en aquesta llengua és clau, com també que es pugui utilitzar en tots els àmbits. Hi coincideix Ina Druviete, que considera que des de l’època de la transició espanyola la llengua catalana ha anat situant-se en una ‘posició forta’: ‘Que sigui la llengua vehicular de l’educació significa molt.’
El català, més que una llengua regional
La Unió Europea té actualment vint-i-quatre llengües oficials perquè dels vint-i-vuit estats, alguns la comparteixen, com per exemple Àustria, que té com a idioma oficial l’alemany, o Xipre, on la majoria de la població parla grec. Malgrat això, a les fronteres de la Unió Europea es poden comptar més de seixanta comunitats lingüístiques regionals o minories autòctones i prop de quaranta milions de persones utilitzen aquest conjunt de llengües per expressar-se en el dia a dia.
Segons Climent-Ferrando, el concepte de ‘llengua regional’, que es basa en la definició que en fa el Consell d’Europa, és paradoxal. ‘L’irlandès, per exemple, com que és una llengua estatal no es considera minoritària tot i que només el tenen com a llengua primera setanta mil persones. El maltès, per la seva banda, amb quatre-centes mil persones és una llengua oficial i no se’l considera regional ni minoritari’, explica.
A diferència de l’irlandès i el maltès, el català no és una llengua oficial a la UE, però en canvi té molts més parlants. Més de deu milions de persones el parlen en quatre estats (Espanya, França, Andorra i Itàlia), segons l’últim ‘Informe sobre la situació de la llengua catalana’, elaborat per la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans. Això el converteix en la setzena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea i en la llengua regional més parlada.
Segons que apunta Alfonsi, ‘Europa ha de prendre consciència que si les llengües regionals es troben amb dificultats no és per casualitat, sinó perquè els estats les han combatudes de manera extremadament dura’. En aquest sentit l’eurodiputat del grup dels Verds aposta per ‘imposar una lògica europea’ i no ‘una lògica madrilenya que vulgui fer desaparèixer el català’.
Què fa Brussel·les per protegir les llengües?
Climent-Ferrando diu que segons el discurs oficial ‘totes compten’, ja siguin llengües oficials, regionals o fins i tot, les llengües de la immigració. ‘Ara, malauradament, una gran part es redueix a les llengües oficials a escala europea’, denuncia. L’assessor polític de l’NPLD apunta que hi podria haver voluntat política de la Comissió Europea per tal d’incloure les llengües regionals en algunes iniciatives per promoure la diversitat lingüística, però fins al moment la CE no fa prou.
Alfonsi considera que l’execuitu comunitari és massa dependent dels estats i creu que a qui ‘li toca de fer el primer pas és al Parlament europeu’. Entre les darreres accions de l’Eurocambra hi ha l’aprovació per una gran majoria d’una resolució sobre llengües en perill i diversitat lingüística, presentada a Estrasburg pel mateix Alfonsi l’11 de setembre passat.
El verd assegura que el suport obtingut en la votació respon a la lògica que ‘si una llengua desapareix, desapareix també patrimoni europeu’. Segons ell, els eurodiputats són responsables si al 2014 (quan s’acabi la legislatura) la diversitat lingüística és ‘menys forta i la balança és negativa’. Climent-Ferrando matisa que el document adoptat no és vinculant, però destaca l’àmplia majoria que es va postular en favor de la resolució: ‘Això vol dir que el 92% d’Europa dóna suport a la diversitat lingüística.’
Ina Druviete, per la seva banda, defensa que ‘a la UE hi ha el principi que només les llengües oficials de l’estat representen el país’ i que ‘les llengües regionals d’Espanya o d’uns altres països haurien de tenir un altre estatus’. L’ex-ministra letona advoca per no concedir l’estatus oficial a les llengües regionals perquè això, en el cas letó, comportaria concedir també l’oficialitat al rus, una llengua que parlen el 30% d’habitants de Letònia, però que té un ‘gran valor econòmic’ perquè en total el parlen prop de tres-cents milions de persones. Fer oficial el rus implicaria ‘la desaparició del letó de les zones russoparlants’, afirma. Així mateix, Druviete aposta per la promoció de les llengües petites que, malgrat gaudir d’un estatus oficial, com per exemple el letó, no estan protegides pels mercats i no formen part dels documents internacionals.
Única llengua oficial en un futur estat català?
Preguntat pels rols del català i del castellà en una Catalunya independent, Climent-Ferrando diu que ‘la llengua catalana ha de tenir, sense cap mena de dubte, una situació d’oficialitat i també de preferència a l’administració’. Tot i això, considera que seria un error deixar de banda el castellà i no fer-la oficial. ‘Les llengües no són com les religions, en què ets catòlic o ets musulmà. Pots tenir dues llengües oficials sempre que el català estigui present en tots els àmbits i sigui una llengua atractiva.’
François Alfonsi, per contra, creu que el rol del català hauria de ser el que els catalans decidissin i insisteix que ‘Europa ha de ser un cos viu que s’adapti a la voluntat del poble’: ‘Si la carcassa és rígida, Europa és morta.’
Ina Druviete, per la seva banda, assumeix que ‘no hi ha cap país al món que pugui tenir dues llengües oficials en igualtat de condicions’ i considera que ‘si tens llengües amb un gran valor econòmic, com l’espanyol i el rus, l’única manera de protegir l’altra llengua és convertir-la en llengua única de l’administració’.
A Letònia l’única llengua oficial de l’estat és el letó perquè quan es va independitzar el país ‘la població, entenent la fragilitat del letó, va optar per convertir-la en l’única’. Així, per ella que el català sigui l’única llengua en l’educació ‘significa molt’ i creu que ‘aquesta posició es podria incrementar si, en el context d’un nou estat, és l’única llengua oficial: ‘Seria la llengua en tots els àmbits sociolingüístics excepte en la comunicació informal i familiar.’
Finalment, preguntada per com es veu el procés sobiranista català des de Letònia, Druviete continua amb els paral·lelismes i llança: ‘Tal com nosaltres vam aprendre de vosaltres sobre la qüestió de la llengua, potser Catalunya pot aprendre de la nostra experiència en el moment d’elegir el model per a la seva nació.’
També Alfonsi opina sobre la situació que es viu a Catalunya: ‘El moviment independentista no és una conseqüència de la crisi perquè abans ja hi havia un fort sentiment nacional.’ A més, defensa: ‘La independència ha de ser una possibilitat. Si la fem ésser impossible, farem explotar Europa.’
