20.11.2013 - 16:39
La prestigiosa revista britànica The Economist ha publicat un article, ‘Germany’s hyperinflation-phobia‘, sobre la fòbia a la inflació en el curs de la història d’Alemanya. Després de citar economistes com ara John Maynard Keynes i Paul Krugman, i els historiadors Frederick Taylor i Richard Evans, parla de l’entrevista al futur dictador, Adolf Hitler, que va publicar el ‘Catalan Germany correspondent Eugeni Xammar‘ (‘corresponsal català a Alemanya, Eugeni Xammar’).
Concretament, la revista diu que Xammar va ser un testimoni de proximitat dels fets i les circumstàncies econòmiques que van portar a l’ascens del nazisme al poder. L’article diu: ‘El corresponsal català a Alemanya Eugeni Xammar ho va presenciar de prop, després d’haver fet una entrevista amb “el futur ex-dictador d’Alemanya”. En aquesta entrevista, Hitler va afirmar que l’alt cost de la vida era el màxim problema d’Alemanya. I va prometre: “Intentarem fer la vida més barata.” Per això, va proposar que les botigues –la majoria eren a mans de jueus– restessin sota el control de l’estat. “Esperem tota mena de miracles d’aquestes botigues nacionals”, va subratllar.’
Qui és Eugeni Xammar?
Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) fou un periodista i traductor que passà la major part de la vida fora de Catalunya.
La seva família paterna provenia d’una casa pairal de l’Ametlla del Vallès, on es va traslladar de ben petit. La ruïna de la finca i la poca afecció per l’agricultura el van fer entrar ben aviat a treballar d’aprenent en una empresa tèxtil de Barcelona.
De ben jove, a setze anys, començà a col·laborar en unes quantes revistes, com ara la Tralla, el Poble Català i Iberia, de la qual fou redactor en cap. Paral·lelament, va mantenir una certa activitat política, a la Unió Catalanista, al costat del doctor Domènec Martí i Julià. Durant el primer decenni del segle XX travà amistat amb una colla de joves de l’entorn de l’Ateneu Barcelonès (Manuel Reventós, Josep Carner, Emili Vallès…).
El 1909 va començar a viatjar, de primer a París i després a l’Argentina. El 1913 va emprendre la carrera professional de periodista, com a corresponsal del diari El Día Gráfico a Londres. A cavall entre Anglaterra i França, visqué de prop la Primera Guerra Mundial; fins i tot es traslladà al front, des d’on envià cròniques per al diari la Publicitat.
Durant els anys vint i trenta va ser corresponsal a París. Es va traslladar a Berlín, des d’on va escriure unes cròniques considerades internacionalment uns dels reportatges més interessants i valuosos per a entendre les conseqüències del nazisme. Van ser publicades a la Publicitat, a la Veu de Catalunya i a Ahora, principalment. A Berlín es refermà la seva amistat amb Josep Pla i el 1925 van fer un viatge plegats a Rússia, acollits per un amic comú, Andreu Nin.
Compromès amb la República, durant la Guerra Civil espanyola va ser agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París. Després de la guerra s’instal·là a Perpinyà, amb estades a París. El 1944, cap al final de la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar a la delegació de París de l’agència nord-americana Associated Press, on acabà essent adjunt al redactor en cap. Mentrestant, no va desatendre gens el seu compromís amb Catalunya: per exemple, fou cap de gabinet i representant a París del president de la Generalitat a l’exili Josep Irla i també secretari del Comitè de Cultura Catalana.
El 1950 va deixar la feina de París per anar-se’n a Nova York, amb un contracte de tres mesos en els serveis lingüístics de les Nacions Unides. El contracte es prorrogà i li van arribar ofertes noves, de manera que acabà vivint molt més temps als EUA. La feina més important i interessant que hi va tenir fou a Washington, com a director d’una extensa traducció del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, una institució vinculada al Banc Mundial.
Quan va tornar a Europa, va continuar treballant, sobretot des de Ginebra, per a les Nacions Unides, però cada vegada passava temporades més llargues, només mig retirat, a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. Es va morir el 1973 en aquest poble vallesà, a l’edat de vuitanta-cinc anys, pocs mesos després d’haver acabat el llibre de memòries, ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, que no va poder veure imprès.
