14.11.2013 - 10:46
En una de les darreres ressenyes que Joan Triadú va escriure afirmava que, en la primera novel·la de l’escriptor barceloní instal·lat al País Valencià, Marc Pallarès, malgrat la seva joventut, hi havia trobat “un retorn als valors de la novel·la com a obra d’art”.
En la segona novel·la de Pallarès , “Sí, podem?” , Premi Llorenç Villalonga (Onada Edicions), hi apareixen uns personatges que es qüestionen el lema que Obama va llançar al món: han de conviure amb la contradicció d’anhelar grans transformacions socials però, alhora, comprovar que els petits canvis de les seves vides sovint resulten complicats; de fet, la protagonista es pregunta si “les persones ens podem plantejar el canvi del món quan, en realitat, poques vegades som capaces de fer un pas i de modificar les coses que tenim al nostre entorn”. Aquesta dualitat no se li presenta en un pla moral, sinó en el de la decisió davant d’una realitat que, quan ha de prendre decisions, li exigeix de reflexionar sobre les claus que obren les portes del seu mon individual.
Els fets que Sí, podem? ens narra són l’expressió precisa i fonda d’uns esdeveniments que el Barack Obama de la primera legislatura va elevar al rang d’esperança: es tracta d’un món en què, encara que els desitjos no sempre es consumin, la volubilitat de la protagonista, Marta, una mare separada de trenta i pocs anys, davant les adversitats que la vida li va presentant, intenta reconduir de la millor manera possible.
L’agilitat de la prosa passa per uns diàlegs creïbles, per unes descripcions efectives i per una narració que flueix i que no s’allunya de la realitat que evoca. Al costat de la descripció de diferents mecanismes socials (plataformes contra els desnonaments, etc.) i de l’aprofundiment dels sentiments en l’ànim dels protagonistes, en la novel·la hi suren idees i temes que són tractats amb un fer incisiu (potser aquí és on es fa palès que l’autor és professor de Teoria de l’Educació a la Facultat de Magisteri).
Les notícies que llegim aquests dies sobre la dificultat d’Obama d’impulsar una sanitat universal als EUA, un parell d’anys després de l’acció que es narra a ala novel·la, ens poden portar a replantejar-nos si encara “podem”, atès que són l’exemple més clar que, sovint, la realitat s’imposa als ideals.
Aquests entrebancs que la realitat ens imposa, la crida de l’instint, del risc, l’assumpció del fracàs o la il·lusió per l’esperança cristal·litzen en la força vital dels protagonistes de Sí, podem?, personatges amb alè propi i que no es redueixen a les exigències de l’artefacte literari, perquè arriben al lector, el commouen. Després de tancar aquesta novel.la, ens fem una vegada i una altra la pregunta d’Obama, i almenys podem contestar que sí, que la lectura ens obre la possibilitat de mirar la nostra vida d’una manera diferent, més madura i, alhora, més pausada.
