Abat Escarré: ‘El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme’

Traducció de l’entrevista concedida per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, al corresponsal del diari francès Le Monde, J. A. Novais. El text va aparèixer a la portada del 14 de novembre de 1963, avui fa cinquanta anys.

‘El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme’

En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat (‘muntanya serrada’). La tradició conta que la Mare de Déu s’aparegué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar espiritual de la majoria dels catalans.

Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana: la Mare de Déu de Montserrat (la Mare de Déu bruna) que els fidels catalans, de qui és la patrona, anomenen familiarment la ‘moreneta’.

Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és el lloc de reunió de gent de les tendències més diverses, un centre d’irradiació cultural que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya.

‘No hi ha justícia sense llibertat’

L’ànima d’aquesta comunitat benedictina és avui el reverend pare abat dom Aureli M. Escarré: vint anys al servei dels monjos, la reconstrucció d’una comunitat mutilada per la guerra civil (vint-i-sis monjos varen ésser assassinats en zona republicana), una intensa vida espiritual i una malaltia greu no han aconseguit apagar la flama dels ulls d’aquest abat de cinquanta-quatre anys, de qui la veu apassionada no pot dissimular-ne la dolcesa.

Dom Escarré ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la contradicció que, segons ell, hi ha entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. ‘Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia, i a Espanya passa això’, va dir fa poc en una homilia…

L’abat ens rep paternalment amb tot l’amor que els fills de sant Benet tenen per l’hoste, que simbolitza per ells Jesucrist pelegrí.

—Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Espanya?
—Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es trobà obligada a lluitar al costat d’aquests últims, no han fet res per tal de posar fi a aquesta divisió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

La majoria dels dirigents –continua l’abat– són honestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià quant als principis polítics: no han meditat sobre l’encíclica ‘Pacem in Terris’, que és l’expressió evangèlica i tradicional del nostre temps: a la llum d’aquestaencíclica, la primera subversió que hi ha a Espanya és la del govern.

‘El poble ha de poder escollir el seu govern’

—Per quines raons, segons vós, l’estat espanyol no és cristià?
—El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat. Necessita una llibertat de premsa, de sinceritat, d’informació. Què ha passat, per exemple, amb la ‘carta dels intel·lectuals’? Per què hi ha hagut aquests atacs en la premsa, aquestes instruccions judicials…? El govern no té dret d’abusar del seu poder, ha d’ésser una administració en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’església i això ha de presentar uns problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat que, si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.

L’abat de Montserrat reflexiona uns quants instants i continua.

—Sempre m’he interessat i encara m’interesso ara pels presos polítics, que amb la seva existència constitueixen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons té relació directa amb la pau que el règim no ha assolit d’establir. De moment, em preocupen aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva consciència i haver-se negat a assistir a missa.

—Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el monestir, l’abat?
–La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’abat Marcet, he volgut que els monjos posseïssin una cultura sòlida i que sobretot posessin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat, que es troba ‘fora del món’, s’interessa pel món i per la seva època; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ampli.

‘Som espanyols, no castellans’

Els monjos de Montserrat editen, en català, una Bíblia crítica monumental. De l’edició popular de l’encíclica ‘Pacem in Terris’, en llengua catalana, en dos mesos se n’han venut cent mil exemplars! La llengua catalana sembla que representi un problema per al govern, que prohibeix els diaris en aquesta llengua. Dom Escarré ens parla d’aquest ‘problema’.

—Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, per la referència a les minories ètniques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’expressió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent persones més, vam escriure una carta fa uns quants mesos al vice-president del govern, el general Muñoz Grandes, demanant-li llibertat per a la cultura catalana; fins ara no n’hem obtingut resposta.

L’abat ens indica: ‘Era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla és l’home d’església, ja no és el català per qui defensar la llengua no és solament un deure, sinó ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer-ho!, ja ha passat en uns altres llocs…’

—Ens diuen que els catalans són separatistes.
—La gran majoria no ho són, de separatistes. Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim el dret de la nostra cultura, la nostra història i els nostres costums, que tenen una personalitat pròpia en el si d’Espanya. Som espanyols, no pas castellans.

‘El concili ens col·loca davant la realitat’

—Creieu que el concili té influència a Espanya?
—El concili crea un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt en la tradició, no en la rutina. El concili ens col·loca davant la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes coses bones i unes altres de dolentes. Cal canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu que no es pensa, sobretot en les regions del nord…. Encara que el règim no faci res per afavorir aquest europeisme…

Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya.

—Al començament, l’oposició temia una altra guerra civil, però actualment, després de tants anys i de tanta injustícia, el nostre poble és irritat…

En principi ningú no vol una guerra civil, però a mi em fa por… Tot depèn de les circumstàncies: ni la dreta ni l’estat no han fet res per tal d’evitar una altra guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. La falta de justícia social fa por: he estat fa poc a Andalusia i he pogut veure-ho jo mateix.

L’abat resumeix el seu pensament amb aquestes paraules.

—L’esdevenidor depèn de la manera com es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i, consegüentment, de justícia. En el fons és un problema de cristians: ésser cristians autèntics o no, tant en el sentit individual com en el sentit col·lectiu, és a dir, polític. Col·lectivament, els nostres polítics no són cristians!

I dom Escarré acaba dient:

—Només sóc un monjo: la meva missió consisteix a predicar la veritat i a pregar a Déu perquè es realitzi…