31.10.2013 - 06:00
‘No es preocupi, senyor Suso de Toro, per Catalunya. Tenim un projecte col·lectiu, i com diu aquell no podran contra un poble unit, alegre i combatiu’. Aquestes foren les paraules d’una assistent al diàleg d’ahir entre l’escriptor gallec i el diputat Joan Tardà al centre Can Fabra del barri de Sant Andreu de Barcelona, organitzat per la Fundació Periodisme Plural. Tots dos ponents comparteixen el desig que el procés català ‘surti bé’, però ahir van contraposar sensacions: De Toro es declara pessimista i preocupat per una Catalunya que veu sola en la taula de negociació davant una Espanya que ‘ha començat una contraofensiva ideològica’. Tardà li va respondre invocant el coratge: ‘Ara hem d’acumular forces perquè l’any que ve farem el Big Bang.’
L’auditori del centre cívic de Can Fabra era gairebé ple, amb molta gent que tenia ganes de saber què pensaven tant Tardà com Suso de Toro del futur del procés d’independència. Però també tenien moltes ganes de preguntar sobre algunes incògnites: quan s’ha de fer el procés constituent, què passarà l’endemà del referèndum…? I no hi havia ni rastre, almenys entre els assistents, de cap temença pel fet d’haver de trencar la legalitat espanyola per a poder votar: abans la democràcia de les urnes que no la sacrosanta llei espanyola.
La determinació de la gent aplegada ahir a Can Fabra, convençuda de dur endavant el procés, i l’empenta i l’entusiasme de Joan Tardà colpien a Suso de Toro, que pràcticament no va deixar el seu to seriós, fins i tot amoïnat. De Toro recuperava en les primeres intervencions del diàleg alguns dels conceptes exposats en el seu cèlebre article de l’endemà de la Diada, titulat ‘Admirem Catalunya‘, en què elogiava la vitalitat i el caràcter plenament democràtic i il·lusionant del projecte sobiranista català.
La ‘solitud’ en la partida de cartes
Va voler tocar de peus a terra de seguida. ‘Haureu de negociar la sortida, i haureu de poder decidir. En aquest punt no heu de cedir pas, perquè si la societat catalana cedeix en això quedarà destruïda’, avisava De Toro. I repetia l’analogia de trobar-nos ara mateix en una partida de cartes, en què Catalunya és en un cantó de la taula, però tota sola, sense cartes ni aliats a la resta de l’estat espanyol; i amb Madrid davant, ‘que exerceix la representació d’Espanya i que defensa els seus interessos amb molt poder i molta audàcia’.
‘Us podeu sentir molt sols. Vosaltres sou lliures, debateu, defenseu opinions diverses, feu allò que no fa la societat espanyola. Però aquesta Catalunya es troba en una situació en què no es podrà aixecar de la taula, anar-se’n i ja està. Ho haurà de solucionar a la taula, sigui què sigui. I ho veig difícil. Ho veig amb preocupació’, confessava De Toro.
‘I si ens detenen?’
Joan Tardà va voler combatre el pessimisme en el pronòstic de l’escriptor gallec. ‘Dius que ets pessimista. Però fixa’t que d’ací a Nadal viurem el moment més delicat. Perquè saben perfectament que quan el món sàpiga la data i la pregunta ja tot farà baixada. I què faran aleshores? Perquè la consulta, la farem. La convocarem i la farem. I si ens detenen… Si detenen l’Oriol Junqueras serà després el president de la república catalana!’
El diputat trobava que ‘les condicions objectives mai no havien estat tan madures com ara’. De Toro li responia: ‘Des de Galícia ho veig amb preocupació. El nacionalisme espanyol no us deixarà fer el recorregut; us intentaran trencar i cansar. Tant de bo us surti bé, pel bé de la democràcia. Tan de bo mantingueu el consens nacional i la tensió sobre la demanda del dret de decidir.’
Tardà admetia la dificultat intrínseca en el procés. I enumerava els condicionants perquè vagi bé. ‘Ara cal acumular forces; i caldrà coratge, el de Macià, i el sentit social de Companys. També caldrà veure la intensitat de l’amenaça espanyola, i, cosa més important, caldrà que hi hagi una mobilització permanent de la ciutadania. Si no, no ens en sortirem. Haurem de sortir al carrer tantes vegades com calgui.’
Suso de Toro insistia a assenyalar un punt feble que, segons ell, té la part catalana en aquest procés. L’explicava així: ‘Avui Espanya és Madrid. Però també hi ha la gent que viu a Espanya. Crec que Catalunya ha renunciat a parlar amb els ciutadans espanyols, i parla amb Madrid, que exerceix la representació d’Espanya. Catalunya dialoga amb Madrid, que té uns interessos propis i concrets. I Catalunya ha anat acceptant el seu lloc en la peixera, i ha renunciat a fer una política pròpia.’ I afegia: ‘No tan sols necessiteu ambaixades, que sí que en fan falta, sinó també representació en llocs d’Espanya, i us heu d’adreçar a parlaments autonòmics i parlar-los clar. Heu de saltar Madrid.’
‘Som conscients de què volem fer?’
Però Joan Tardà li replicava que ja era massa tard per a això. ‘Tot va de pressa.’ Tan de pressa que els assistents al col·loqui, més que no parlar del passat, de com s’ha arribat fins aquí i del fracàs d’una part de l’esquerra espanyola per a voler fer una Espanya diferent, volien saber com hauríem d’encarar el futur. Un deixava anar la pregunta que tots volien fer: ‘I després de la consulta, què passarà? I si no passa res, què?’
‘La independència, no ens la portaran a casa’, responia el diputat republicà. ‘Si resulta que per a aconseguir la república n’hi ha prou d’anar un diumenge a agafar-nos dels braços al delta de l’Ebre, després d’haver menjat una paella… Gairebé seria un insult per als nostres pares. Som conscients de què volem fer? La dificultat que tenim per a acumular forces i assaltar el castell? Ara, que tot just sortim de la trinxera i avancem cap a la torre, amb uns altres catalanistes que fins fa quatre dies ni tan sols pensaven que calia fer-ho i que l’autonomia era un paradís…’
Remarcava la necessitat de fer passos ferms, tant els polítics com els ciutadans, i recordava que calia bastir l’agència tributària catalana, que per això cal la implicació, per començar, dels partits; recordava que els diputats del seu ja pagaven els tributs a l’agència catalana, ‘perquè quan ja tinguem tots l’hàbit, desconnectem’. ‘Es van creant estructures d’estat, teòricament es va fent tot allò que té a veure amb recaptació d’impostos. Hi haurà un punt d’improvisació? Sí. Potser els funcionaris hauran de deixar de cobrar un mes… Hi haurà un punt d’il·legalitat.’ I aquesta darrera afirmació va arrencar un ‘sí, i tant!’ entre el públic.
Tardà afegia: ‘Ara és més important el partit que no el procés. Nosaltres, d’acord amb el compromís expressat per Oriol Junqueras, estem disposats a entrar al govern –i en sortiríem malparats, eh?– per a organitzar la consulta. I tenim un parlament que haurà de dir alguna cosa, i en algun moment caldrà negociar amb Espanya…’
Tot plegat no feia esvair la preocupació de la mirada de Suso de Toro, que expressava, alhora, una certa admiració per l’empenta de Tardà i de l’audiència. I va voler acabar així: ‘Heu de continuar endavant. El vostre triomf serà exercir la democràcia. Que tingueu sort.’
