Josep Maria Mainat: ‘No hi ha res més moderat que, pacíficament, anar a una urna i votar’

Josep Maria Mainat. S’estima més, presumit, no dir-me l’edat. Músic, va acabar els estudis de solfeig, harmonia i composició al Conservatori. També té estudis d’arquitectura sense acabar. Parla, atenció, vuit llengües. Quatre a la perfecció (català, castellà, anglès i francès) i quatre amb un nivell que li permet de tenir converses sense problema (italià, portuguès, alemany i neerlandès). La casa, de propietat. Dos cotxes: un Toyota i un Lexus. Té quatre fills amb tres parelles diferents (dos dels quals adoptats). Va fer créixer Gestmusic fins a convertir-la en una de la grans productores de l’estat espanyol. Ara, juntament amb el seu inseparable Toni Cruz, porta Reset TV, des d’on creen nous formats televisius. El programa ‘Letris’, per exemple, que en aquests moments és en antena a TVE. Diuen que és l’home que entén més en televisió de l’estat espanyol. 

—Reset TV té oficines a Barcelona, Londres i Miami.
—A Gestmusic va arribar un moment que érem vuit-centes persones o nou-centes fent més de cent hores de televisió la setmana. Ara és a l’inrevés. Reset TV només és una petita empresa creativa, la part més divertida. Som el Toni i jo, més un equip d’unes set persones o vuit, equip que no sempre és el mateix. Va canviant. Ens reunim setmanalment per crear nous formats pensats per a tot el món. Per exemple, hem fet un pacte amb Telemundo (NBC) per distribuir a tota l’Amèrica Llatina. D’aquí ve l’oficina de Miami. L’altre pacte és amb la Warner Bross, establerta a Londres. Per això som a Londres. I Barcelona és la nostre base. Abastem així tots tres eixos –Barcelona, l’Amèrica Llatina i Europa– amb la resta del món. Intentem, ja veurem si ens en sortim, fer formats per a qualsevol país del món. No tenim Espanya com el gran mercat: la situació, la veritat, no és pas per a pensar que ho farem tot aquí. Properament què farem? Un programa per a TV3, i també anem a Miami a fer un parell de programes, un de diari i un de setmanal. I també farem un viatge a Indonèsia i al Vietnam, que tenen interès en formats nostres.

—Al programa ‘Letris’ en vau fer tota la part informàtica perquè sabeu programar amb ordinador.
—Vaig fer de director de programació, que se’n diu. Vaig dir què havia de fer i com s’havia de fer. Però no ho vaig programar jo perquè s’havien d’escriure moltes línies de codi i no tenia temps. Però sí, sóc programador informàtic. Ho faig habitualment. Creo per a mi programes personals i alguns altres que fem servir per la televisió. Això em ve dels anys vuitanta, quan anava amb l’ordinador FairLight. Era el primer ordinador capaç d’agafar sons reals, processar-los i convertir-los en música. Un precursor dels samplers. Vaig començar als anys vuitanta a estudiar pel meu compte com s’havia de programar, i fins ara. De fet, ara faig un programa a la ràdio on provo de demostrar que la ciència i la tecnologia aconseguiran un futur molt millor. En salut, en comunicacions, contra la manca de recursos del planeta. Encara que ara sembli que el moment és baix, gracies a la ciència i la tecnologia ens espera un futur brillant.

—Doncs jo no veig tan sols la cara bonica de la tecnologia. L’empresa Kodak feia milions de beneficis però donava feina a centenars de milers de persones. Instagram ha substituït Kodak. Doncs Instagram fa milions igualment, però dóna feina a menys de vint persones.
—És cert. Això ja es deia al segle passat quan van entrar les màquines de vapor i més tard els ordinadors. Cada vegada que una tecnologia substitueix unes persones, la societat ha de recol·locar aquest gent. Això és bo o dolent? Home, aquests homes han de treballar d’una altra cosa. Si una feina la pot fer una màquina, doncs més val que la faci una màquina. En un futur ideal, això ens dóna més oci, més temps lliure. No ho hem de veure com si els robots ens robessin els llocs de feina: els llocs de feina canvien, muden. No crec que la tecnologia ens pugui perjudicar.

—M’agradaria saber en quin moment us vau fer independentista.
—Encara no sé si ho sóc. Jo sóc partidari que es faci un referèndum. I que la gent pugui dir quina relació política vol tenir. Fins que no tinguem aquesta dada no anem enlloc. Ara es parla de moderació. No hi ha res més moderat que, pacíficament, anar a una urna i votar, donar la teva opinió. Jo sóc favorable que passi això, que d’una manera democràtica i pacífica Catalunya acabi tenint la situació política que vulgui.

—No ens el deixaran fer, el referèndum.
—Evidentment, és aleshores quan sóc independentista. I suposo que en la meva situació hi ha molta gent. Si davant teu hi ha una paret doncs aleshores has de decidir que has de prendre uns camins que ningú no té ganes de prendre, però que no tens cap més remei que prendre. En la història de la humanitat sempre que s’ha volgut fer un salt endavant s’ha hagut de forçar la legalitat. De fet això que dic és el pla del govern: referèndum; si no ens el deixen fer, plebiscitàries. I si es guanyen d’una manera folgada doncs es prenen decisions unilaterals. No hi haurà més remei que tenir-ho damunt la taula i solucionar-ho. I negociar. Tant si surt una opció com si en surt una altra, s’haurà de negociar. Si guanya la independència s’hauran de negociar el traspàs de funcionaris, els edificis, el deute. Moltes coses. I si la independència només aconsegueix un 40% o 45% de vots a favor i perd, doncs també s’haurà de negociar un nou encaix.

—No ens podem queixar. De David Fernàndez a Artur Mas, tenim uns polítics que s’ho prenen seriosament, això de Catalunya.
—En la qüestió de Catalunya crec que són bastant sincers, sí. Excepte potser algun soci del Mas. Però això no vol dir que estigui content amb tota la resta. La política és un tot. A mi m’agradaria que si un dia Catalunya fos un estat independent la corrupció fos tolerància zero. I en aquests moments no tots els partits poden dir-ho.

—Coneixeu a fons el PSC.
—Jo havia votat socialista moltes vegades, sí. Fins i tot vaig participar en la fundació del PSC a través de Convergència Socialista, que se’n deia. Vaig voler col·laborar-hi perquè un partit socialista a Catalunya fos fort i catalanista. Ara els veig una mica desorientats i desbordats. Ja abans hi havia un sector més catalanista i un altre amb més relació amb Espanya i el PSOE. Això ha fet que ara no sàpiguen ben bé què són. Fins que no va marxar el Maragall van anar bé. I després no, no han anat bé. I crec que la solució lògica seria que hi hagués el PSOE de Catalunya, i el Partit Socialista Català. Crec que seria millor i més clar. Evidentment, ni l’un ni l’altre no tindrien la majoria que havien tingut. Però si més no els votants sabrien a què juguen.

—Teniu la imatge d’una persona que ha guanyat molts diners. Amb la crisi deveu notar rebuig social.
—En primer lloc, no sóc una persona que avui dia consideraríem rica. Sóc una persona que s’ha guanyat molt bé la vida, això sí. Però la gent que es guanya molt bé la vida a base d’esforç i treball ni acumula una gran fortuna ni rep rebuig social. A més a més, sempre he pagat els impostos. Les grans fortunes espanyoles són totes fora d’Espanya, i en paradisos fiscals. Això és un altre escàndol.

—La crisi ha fet que us miréssiu el capitalisme d’una manera diferent.
—Aquesta crisi última ha estat un cas flagrant. És impensable que amb això que ha passat no hi hagi més responsables a la presó. Ho trobo un cas de barra. Que els hàgim donat diners perquè es recuperin, ho trobo un altre cas de barra. I que ara, com que no s’han canviat les lleis, ens tornin a posar en risc… En fi. Lehman Brothers, per exemple. Venien hipoteques porqueria sabent que ho eren, apostaven contra la pròpia empresa. Que això no sigui delicte és l’hòstia. Però jo també parlo de banquers ineptes, no tan sols corruptes. Pensa en Bankia, per exemple. Els han donat milions d’euros per fer-ho fatal. El Rato! Inepte total. I com és que aquesta persona no solament no és a la presó, sinó que el contracta el Banc Santander per fer no sé què? No, home, no. No serveixes per a banquer. El capitalisme ha arribat a un extrem que provocarà una reacció ciutadana. No pot ser. Hi haurà un canvi d’enfocaments, de partits, de lleis. És l’hòstia, això que ha passat.