La família del pis 10è

En un barri hi havia un edifici de deu plantes, una per família. En una reunió dels propietaris, decidiren per 9 contra 1, que com que la família que vivia al pis 10è tenia més bona vista que les altres, per tal de compensar la ‘discriminació visual’ que patien les 9 famílies que vivien als nou primers pisos, l’ascensor només pujaria fins al pis 9è. Del 9è al 10è s’hauria de pujar a peu.

En una altra reunió, i a causa de les subvencions rebudes per part de l’Ajuntament, els propietaris dels pisos, també per 9 contra 1, aprovaren que els xiquets dels pisos de l’1 al 9 rebrien unes ajudes escolars. Però no els xiquets del pis 10è.

En una altra reunió, i també per 9 contra 1, es decidí que la neteja de l’escala només seria la corresponent al tram des del pis de l‘1 al 9. Però no del 9 al 10, neteja que hauria de fer la família que vivia al pis 10è.

En una altra reunió de veïns, s’acordà, també per 9 vots favorables i un desfavorable, que la família que vivia al pis 10è pagaria un suplement, justament per la posició privilegiada que tenien, pel fet de viure en el pis més alt i per tant, de tindre més bona vista.

Un dia, el matrimoni i els fills del pis 10è decidiren que ja n’hi havia prou. Que no aguantaven més discriminacions. Per això, avisaren els altres veïns que ells se n’anaven a un altre bloc de pisos, per tal de no haver d’aguantar més humiliacions.
 
Els propietaris dels primers nou pisos feren una reunió (a la qual no assistiren els membres de la família que vivia al pis 10) en la qual prohibiren als propietaris de la família del pis 10è, que abandonaren la finca.
 
Malgrat tot, els membres del pis 10 d’aquella finca decidiren d’abandonar la casa, cansats de tantes humiliacions. Les famílies dels pisos 1 al 9 amenaçaren la família del pis 10, argumentant que no trobarien cap altre pis a la ciutat. I que els fills, si abandonaven aquell barri, no trobarien plaça a l’escola. Els propietaris dels pisos 1 al 9 digueren a la família del pis 10è que ells tenien influències en el Consell Escolar de l’escola del barri on aniria a viure la família del pis 10è i que els menuts no tindrien plaça.

El dia que la família del pis 10 abandonava aquella finca, ‘casualment’ l’ascensor no funcionava. El matrimoni i els fills hagueren de baixar llibres, mobles i roba, a peu, per tal de carregar-ho al camió que els traslladaria a la seua nova vivenda.

Els veïns dels nou primers pisos no es van oferir en cap moment a ajudar la família que se n’anava. Això sí, els van acomiadar amb insults i menyspreus.

La família del pis 10, pacientment, va baixar per l’escala tots els objectes que tenia al pis i, després de carregar-ho al camió, se n’anà al nou pis que van comprar, on van ser molt ben acollits. Malgrat les amenaces dels propietaris dels pisos de l’1 al 9, els xiquets tingueren plaça a l’escola del barri on s’havien traslladat.

El matrimoni, una vegada instal·lat a la nova vivenda, va recordar aquella frase de Martin Luther King: ‘Si no ens dobleguem, no ens pujaran al damunt’.
I van recordar també, unes frases que no han oblidat mai més:

‘En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra’.
(Francisco de Quevedo, 1640)

‘Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas’.
(Conde-Duque de Olivares, 1641)

‘Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano’.
(Felipe V, 1715)

‘Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano’.
(Miguel de Unamuno, 1901)

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos……lo contrario”.
(Ramiro Ledesma, 1931)

‘Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco’.
(Manuel Azaña, 1931)

‘No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino’.
(Juan Negrín, 1938)

‘¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?’.
(Acedo Colunga, 1952)

‘Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil’.
(Manuel Fraga, 1961)

‘Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español’.
(Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)

‘El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán’.
(Felipe González, 1984)

‘Nunca se obligó a hablar en castellano’
(Juan Carlos I)

Més clar, aigua!!!!