23.10.2013 - 06:00
L’experiència ens diu que quan som capaços d’articular una cooperació efectiva entre agents socials i polítics els objectius polítics de Catalunya són més a prop d’esdevenir realitat. Aquest fet és aplicable al procés polític que viu el país però esdevé cabdal quan parlem de l’acció catalana a la Unió Europea. La legislatura 2009-2014 passarà a la història com el moment polític en què els representants de partits com ara PSC, CiU, ERC o ICV a l’eurocambra han cooperat a l’hora de defensar les grans qüestions que afecten Catalunya, des d’una perspectiva nacional però també social. I per què Romeva, Tremosa o Junqueras han adoptat aquesta posició estratègica al Parlament Europeu? El criteri d’utilitat ha prevalgut damunt la diferència ideològica: sense estat propi cal unitat d’acció a la UE per tal d’esdevenir interlocutors polítics d’una certa importància dins l’entorn europeu. Amb què s’encara la causa catalana a la UE?
La inferioritat numèrica dels catalans al Parlament Europeu
Avui, mentre a l’eurocambra treballen només un grapat d’eurodiputats, assistents i assessors catalans, les forces polítiques de matriu espanyola tenen 47 eurodiputats, uns 120 assistents parlamentaris i més d’una desena d’assessors dins els grups polítics. Tant PP com PSOE es troben entre els deu partits polítics més grans de la cambra, i la capacitat que tenen d’influir la posició dels dos grups més grans del Parlament Europeu és formidable. Si es posen d’acord, si es coordinen, cap iniciativa clarament pro-catalana no pot ser-hi aprovada. L’excusa que Catalunya pertany als seus ‘afers interns’ és recurrent per demanar que els altres eurodiputats no prenguin posició en favor nostre. Controlen fins i tot el Partit Popular Europeu, on el PP espanyol té com a secretari general dels conservadors l’eurodiputat Lopez Istúriz.
Així doncs, els eurodiputats catalans i els seus equips només tenen una opció per a acomplir iniciatives potents: treballar junts i emmarcar els problemes catalans en problemàtiques europees més àmplies i objectivables. I això saben que en cada comitè els representants dels partits espanyols estaran alerta perquè no s’aprovi res que pugui fer mal als interessos d’Espanya. Ignorem si més enllà de la representació permanent d’Espanya davant la Unió Europea (Reper) de vegades els eurodiputats espanyols reben l’ajuda del gabinet d’algun comissari europeu i tot.
Per una altra banda, l’aprovació del Pallone Report sobre Finances Públiques, en què el Parlament Europeu es definia en favor de les esmenes catalanes que demanaven d’eliminar ministeris sense competències i un repartiment just del dèficit entre govern central i comunitats autònomes, no deixa de ser una petita victòria encara que no tingués conseqüències vinculants.
Una burocràcia neutral?
Un estat espanyol estructurat té moltes formes d’influir en les polítiques europees. Més enllà del nombre de diputats o de diplomàtics, hi ha una xarxa informal d’alts funcionaris de l’estat espanyol que li permet d’acumular informació més fàcilment sobre la vida a les institucions europees. Es pot dir que, moltes vegades, la tecnocràcia neutral de la UE es troba interferida pels estats. I tot plegat importa, perquè hi ha posicions clau que poden impedir que algunes reclamacions catalanes siguin escoltades per les altes instàncies de la UE.
Quan un grup d’eurodiputats catalans envien una pregunta a la Comissió Europea, pot passar que sigui ‘aturada’ per la burocràcia del Parlament Europeu per raons tècniques. Tanmateix, sovint apareix la sensació que algunes preguntes relacionades amb Catalunya són rebutjades malgrat complir la normativa interna del Parlament Europeu.
També hi ha qui diu que, de vegades, els ascensos dins la burocràcia de les institucions tenen un fort contingut polític, i poden arribar a anar lligades a les idees polítiques dels funcionaris. Els rumors de gent vetada ressonen pels passadissos. Per una altra banda, mitjançant allò que en diuen l’examen ‘passarel·la’, un assessor d’un grup polític pot entrar a formar part de l’administració del Parlament Europeu. Aquesta estratègia ha estat utilitzada habitualment per gent que havia treballat per al PP i el PSOE al Parlament Europeu. I han ampliat encara més la influència envers l’estructura no polititzada.
La diplomàcia espanyola davant la UE
La vella diplomàcia espanyola té una forta implantació en la Unió Europea. La Reper n’és el principal exemple, però l’estat disposa també d’una ambaixada a Bèlgica, un consolat a Brussel·les, una ambaixada davant l’OTAN i tot un seguit de delegacions autonòmiques, moltes d’elles de comunitats governades pels grans partits. En canvi, Catalunya compta amb la delegació de la Generalitat de Catalunya davant la Unió Europea, lligada a la secretaria d’Afers Estrangers, i el nounat Diplocat (Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya), focalitzat a contribuir al coneixement i reconeixement del país a l’exterior.
Per tal de fer-nos-en una idea, tota l’acció exterior catalana (amb delegacions a Alemanya, el Regne Unit, la UE, França i els Estats Units) costa 3,4 milions d’euros l’any; uns 0,5 euros per habitant. Segons el BOE, només la neteja de les instal·lacions de la representació permanent d’Espanya davant la UE costa gairebé 300.000 euros l’any. En la Reper hi treballen 109 persones, incloent-hi l’ambaixador, segons el directori del seu espai web. La feina dels consellers de la Reper consisteix a avaluar i marcar la posició de l’estat espanyol davant les principal polítiques comunitàries. Aquesta quantitat de recursos de vegades no és gens útil per als interessos catalans, sobretot quan l’estat els fa servir per lliurar batalles quixotesques com la del corredor central dels Pirineus. Els consellers de la Reper, a més, fan un forat a la seva agenda per anar a conferències sobre Catalunya o Euskadi al Parlament Europeu (per prendre nota?) o fins i tot per assistir als actes del president Mas a Brussel·les.
La paradiplomàcia catalana, en canvi, compta solament amb unes desenes de persones repartides entre totes les delegacions, el Diplocat (amb seu a Barcelona) i la direcció política de la secretaria d’Afers Estrangers del govern. La diferència de recursos és senzillament abismal.
Conclusions
La cooperació entre els agents catalans davant la UE ofereix l’única oportunitat de defensar els nostres objectius polítics. Es tracta clarament d’un cas de David contra Goliat, on l’estat espanyol fa servir totes les eines a l’abast per tal de silenciar Catalunya. L’actitud de Margallo amb l’ambaixada letona a Madrid només és un exemple del tabú que representa a Brusel·les ‘l’affaire Catalogne’, a instàncies d’Espanya. Per aquest motiu és tan important de fer èmfasi en valors objectivables com ara el dret de decidir, una fiscalitat responsable, la lluita contra aquells qui defensen règims totalitaris o la protecció de les llengües. L’acció política catalana al Parlament Europeu ha de ser doncs basada en l’interès general; defugint d’entrar en batalles ‘ad hominem’ contra l’estat espanyol. Quan un eurodiputat alemany, suec o britànic ha de decidir el vot sobre criteris objectius, tot intent de pressió política esdevé inútil.
La capacitat d’influència d’Espanya a Europa és molt més forta que no la dels catalans. Són més i en més bona posició. Controlen totes les estructures de poder i fan tant com poden perquè els líders europeus vagin a la contra. Tanmateix, Europa no va a favor del procés cap a la independència ni contra. La qüestió és que els catalans sapiguem amb quines forces comptem, quins són els nostres punts forts i febles. I que tan sols brandant els valors de la democràcia i la llibertat podrem superar les traves que ens posi l’aparell de l’estat espanyol a la UE.
