23.10.2013 - 06:00
Fa vint anys que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van començar a recuperar la música tradicional. Dues dècades fent popular les músiques de les terres de l’Ebre, reivindicant el territori, explicant el dia a dia de la seva gent i posant-la en el mapa. Per celebrar l’aniversari, ara publiquen un doble disc amb noves cançons i també una compilació de les peces més destacades.
Fer popular la música tradicional
‘La música tradicional va ser popular en un determinat moment perquè era crònica social, i nosaltres hem treballat des del principi perquè continués essent així’, diu Artur Gaya (Quico el Célio). I recorda que el vessant teatral del grup va néixer arran d’uns personatges que interpretaven en una companyia de teatre ferroviari, on un cec (Quico el Célio) contava històries a través de la música tradicional. ‘Vam pensar que una manera propera d’explicar les coses que passen a tothom era posant-hi humor; així vam començar i així ho hem mantingut’, afegeix Jordi Fusté.
Un dels grans papers dels Quicos ha estat la recuperació de les músiques tradicionals i, especialment, de la jota. També en aquest disc, amb la peça ‘La jota viatgera’, un viatge amarat de jota per les terres de l’Ebre, el País Valencià, Mallorca i el Baix Aragó. ‘Quan vam començar, la gent vivia una mica acomplexada pensant que no tenia una música pròpia. Es pensava que la jota no era catalana. I penso que agraeix que s’hagi tret a la llum i que s’hagi donat música al territori. Un territori ha de tenir una música perquè creixi la seva identitat. I les terres de l’Ebre eren un territori sense música assumida com a pròpia’, diu Artur Gaya.
Quique Pedret destaca la tasca del grup de ‘donar valor a unes músiques que no es tocaven des de feia molt de temps’, d’haver portat ‘unes aubades, un fandango o un bolero una altra vegada dalt l’escenari’. I recorda: ‘A totes les terres de l’Ebre era molt normal cantar jotes després d’un dinar. Hi havia dos cantadors o tres a totes les festes! Però calia donar-hi valor, recordar que aquesta música no és vinguda de l’Aragó sinó que és mediterrània: d’Andalusia al País Valencià i tots els territoris de parla catalana; de la Franja a Mallorca; és una música pròpia d’aquí.’
Cantar el dia a dia de la gent de les Terres de l’Ebre
L’altre gran paper del grup ha estat la reivindicació de les terres de l’Ebre, que també apareix en el nou disc amb la cançó ‘Som d’allà baix’, que interpreten en acústic a l’Espai VilaWeb. Ho explica Pedret: ‘La cançó parla de com ens trobem de bé aquí, d’una cultura de la qual estem orgullosos, i una manera de ser i viure; i al mateix temps, de com som de lluny dels llocs on es prenen decisions. Parlem d’allò de què parla la gent, i per això se sent propera a les lletres. En una altra cançó, on donem les gràcies als qui ens han seguit durant aquests anys, hi ha la frase “Hem volgut posar música al que tu has volgut dir”. I és això, els músics posen veu a la gent que no en té.’
Han cantat contra el projecte Castor, sobre la crisi i el moviment 15-M, i contra el pla hidrològic espanyol, ‘que segurament va ser la patacada més forta’. En aquell moment, diu Pedret, la gent de les terres de l’Ebre va prendre consciència de la força que podia tenir si sortia al carrer i es feia sentir. ‘La gent valora que es vagi recordant el nostre dia a dia –afegeix Artur Gaya–. El fet de viure tan lluny dels llocs on es decideix tot, on no tenim transport públic per a anar a treballar. No tan sols ho fem nosaltres: ara em ve al cap aquella jota de Pepet i Marieta que diu “No ens arriben subvencions ni trens a les estacions, només grues, parcs eòlics, nuclears i camps de golf”. La gent agraeix que parlem d’aquestes coses.’
Disc compilatori i cançons noves per a deixar clar ‘que volem continuar el camí’
El desembre del 1992 els Quicos van actuar per primera vegada al bar La Finestra de Tortosa. Vint anys després volen deixar clar que tenen ganes de continuar treballant com fins ara. Per això aquest doble disc no és solament una antologia sinó que inclou un àlbum amb cançons i sonoritats noves. ‘Que la gent vegi que no només volem recordar els nostres vint anys sinó que volem continuar el camí’, diu Artur Gaya. I acaba així: ‘Som conscients que la nostra música, la música d’arrel, no és mediàtica, no és de radiofórmula ni de grans públics, però això té un avantatge: ningú no et fa pujar enlloc, i si no t’hi fan pujar tampoc no te’n fan baixar. Hem anat caminant i fent, a poc a poc, com volíem, i així pretenem continuar.’
