22.10.2013 - 06:00
El 22 d’octubre de 1973 es moria a San Juan de Puerto Rico Pau Casals, reconegut com el millor violoncel·lista del segle XX. Però no solament es moria un dels músics més grans de la història, sinó un símbol de la lluita per la democràcia, la llibertat i la pau. Avui fa exactament quaranta anys i tant al Vendrell, la localitat natal, com a Barcelona, s’hi fan actes commemoratius per a recordar-lo.
‘En primer lloc sóc un home; després, un artista. Com a home, la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat.’ Amb aquestes paraules Casals definia el seu compromís vital amb la pau i la llibertat. Per alguna cosa és l’únic músic que ha tocat tres vegades a les Nacions Unides. A més, d’ençà que s’exilià a Prada de Conflent quan les tropes franquistes prengueren Barcelona, es va passar molts anys pràcticament sense tocar en públic. Deia tothora que ‘hi havia coses més importants que la música’ i que no podia continuar tocant sabent que hi havia ‘compatriotes que passaven allò que passaven’.
Lluita contra el franquisme
És ben sabut, també, que Casals va llogar un xofer i un camió per portar roba, menjar i medicaments a tots els refugiats que ho necessitessin. I també que va ajudar activament en la bona marxa de la maternitat d’Elna, on van néixer centenars de nens fills de refugiades. Va escriure cartes a desenes de mandataris mundials explicant la injustícia que havia de suportar Catalunya i va accedir a tocar en públic en comptades ocasions. Acabada la Segona Guerra Mundial, fou convidat a fer un concert al Royal Albert Hall de Londres i, feta l’actuació, envià un missatge en favor de la pau de Catalunya des de la BBC.
Aquest fou el darrer concert durant uns quants anys: l’any 1946 es va plantar i va dir que no pensava fer-ne cap més en cap dels països aliats com a protesta per l’immobilisme vers la dictadura de Franco. Fins i tot va renunciar un gran concert a Washington el 1950 per a commemorar el segon centenari de la mort de Bach. Casals va dir que no podia tocar als Estats Units per motius ètics i, aleshores, el violinista Alexander Schneider, organitzador del concert, va decidir de fer-lo a Prada. D’aquell concert sorgí el festival anual que es fa a Prada amb el nom de Casals.
‘El cant dels ocells’, a tot el món
L’any 1958 és convidat a actuar per primera vegada a l’Assemblea General de l’ONU, a Nova York, per commemorar el Dia de les Nacions Unides. El concert acaba amb ‘El cant dels ocells’, que és enregistrat i emès per ràdio a tot el món, amb un missatge en favor de la pau i els drets humans i contra les guerres.
L’any 1960 va estrenar a Acapulco ‘El Pessebre‘, la seva obra més reivindicativa, amb lletra d’un poema de Joan Alavedra. ‘El Pessebre’ sonà dues vegades a la seu de les Nacions Unides abans d’arribar a Barcelona. Justament ara fa un any que es va tornar a veure tres nits a l’Auditori sota la direcció d’Arthur Post i interpretat pels vuitanta-cinc músics de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i els cent vint cantaires de l’Orfeó Català, el Cor Jove de l’Orfeó Català i la Coral Canigó de Vic (vídeo).
L’himne de les Nacions Unides
El 1971, quan s’esqueia el vint-i-cinquè aniversari de la fundació de l’ONU, el secretari general d’aleshores, U Thant, va encomanar al violoncel·lista Pau Casals una composició commemorativa. La lletra de l’himne (traducció al català) fou encarregada al poeta britànic W. H. Auden, que la va escriure en pocs dies. La composició es va interpretar finalment el 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides de Nova York, amb una orquestra dirigida pel mestre Casals. Malgrat això, l’himne no va ser adoptat oficialment per la institució i amb el temps va caure en l’oblit; en aquest fet hi va tenir a veure la participació subterrània del règim franquista.
‘I am a catalan’
Però va ser en aquella avinentesa que Casals va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU i que, a 94 anys, pronuncià el cèlebre discurs que començava amb la frase ‘I am a catalan’.
Discurs sencer:
Dos anys després, Casals morí, a noranta-sis anys, a Puerto Rico, d’on era la seva mare.
